Només em faltava rebre classes de cuina d'un comunista!

"Continuo baixant fins a la plaça Síntagma per agafar el carrer Soló i arribar a Kipseli a través de Mavromateon. Quan hi arribo, en Zisis no és al seu lloc, al costat de la porta. 
En Lambros és a dins cuinant, comissari. ¿Vol que l'avisi? em pregunta una velleta que m'ha reconegut. 
No el vull interrompre, però ja que he vingut fins a l'asil, si més no, el voldria saludar. 
Encara que sigui un moment. Si no, ja hi passaré més tard. 
En Zisis arriba de seguida amb el davantal de cuina posat. 
¿Vens directament de la Prefectura? em pregunta. 
Sí, t'he vingut a veure, perquè fa temps que no parlem. 
¿La teva dona sap que ets aquí? 
No, després aniré cap a casa. 
Doncs truca-li i digue-li que has vingut i que no cal que t'esperi. 
No sé què s'empatolla i em començo a posar nerviós. 
¿Que passa res? li pregunto. 
Avui us convido jo a sopar, per celebrar l'arribada del que es dirà com jo. 
¿D'en Lambros? 
¿De qui, si no? ¿La Katerina i en Fanis li posen el meu nom al primer fill i no vols que els convidi a sopar? Però com que la meva pensió no se sap si és viva o és morta, no m'arriba per convidar-vos al restaurant. De manera que vindreu a sopar a casa, o sigui aquí, perquè l'asil ja s'ha convertit en casa meva. Ja he avisat la Katerina, en Fanis i la teva dona. 
Em quedo sense saber què dir i li pregunto astorat: 
¿I t'has ficat a la cuina per fer el sopar en persona? 
Ja saps que cuinar em diverteix. Truca de seguida a l'Adrianí, si no començarà a cridar que l'has tingut a casa esperant. [...] 
En Zisis es gira cap a la vella que m'ha rebut i li diu: 
Anna, digue-li per favor a l'Angelikí que faci una ullada al pastís de verdures, i que si li cal res, que em cridi. 
Després s'adreça a mi: 
Jo he fet el pastís de verdures que tant us agrada i l'Anna s'encarrega de l'estofat. Fa un estofat de vedella per llepar-se'n els dits. També he demanat als inquilins que aquest vespre em deixin lliure la sala d'esbarjo. Fa bon temps i poden sortir al carrer o quedar-se a les habitacions. Ningú no s'hi ha oposat. T'ho comento perquè no tinguis mala consciència. Calla i em mira. ¿Què et preocupa, Kostas? 
M'agafa i em porta a la sala d'esbarjo de la residència. Al bell mig hi ha una taula parada per a cinc persones. Seiem a la del costat. Començo explicant-li la història dels dos assassinats i les investigacions que hem dut a terme fins ara. [...] 
La conversa s'interromp perquè apareixen la Katerina, en Fanis i la meva dona. 
Lambros, m'has esguerrat la sorpresa que li tenia preparada a en Kostas li diu mentre el petoneja. 
La Katerina li atansa una capsa de pastisseria. 
¿Què és això? li pregunta en Zisis. 
El pastís que tallarem per celebrar l'arribada d'en Lambros. No la teva, la del bebè li aclareix entre rialles. 
El meu amic li mira la panxa. 
¿Ja t'ha crescut la panxa? li pregunta. 
Encara no. De moment només se li ha fet el cul gros li diu en Fanis. La Katerina li llença una mirada enfadada, però el meu gendre es posa a riure. 
En Zisis ens convida a seure i se'n va altre cop a la cuina. Està patint pel menjar. Faig una ullada al passadís. No hi ha ni una ànima. Els sense sostre s'han retirat discretament a les habitacions. 
Em moro de curiositat per saber què ens ha cuinat diu l'Adrianí. 
Cadascú per on l'enfila comenta rient la Katerina. 
El menjar és un art, no un simple passatemps li respon secament la meva dona. 
La Katerina, però, la continua empipant: 
Tu, calla, perquè si t'han convidat ha estat gràcies a mi. 
L'Adrianí no té temps de tornar-l'hi el comentari, perquè entra en Zisis amb el pastís de verdures. 
L'he feta perquè sé que a tots us agrada. Després hi ha segon plat. 
En Fanis ha portat dues ampolles de vi negre. N'obre una i omple els gots. Brindem perquè la Katerina tingui un bon part i comencem a menjar. 
Lambros, jo també el cuino segons la teva recepta, però no li arriba a la sola de la sabata al teu li diu l'Adrianí. ¿Quin és el secret? Estic segura que m'amagues els tocs màgics, perquè el teu pastís no té rival. 
¿La pasta de full la fas tu? li pregunta en Zisis. 
No, la compro feta. ¡Només em faltaria fer la pasta! Els temps canvien i ja no vivim a l'època de les nostres mares. 
Doncs jo sí que la faig. Vet aquí la diferència li diu en Zisis mentre s'aixeca per portar la resta de menjar. És la primera vegada que algú fa callar la meva dona en temes culinaris. En Zisis torna al cap de poc amb una safata de verdures al vapor. Espereu, que això és l'amanida. Ara porto el segon. 
El segon plat és l'estofat de vedella que m'ha anunciat prèviament. Mentrestant, en Fanis ha obert la segona ampolla i, quan comencen els elogis per l'estofat, en Zisis ens diu que esperem, s'aixeca, se'n va a la cuina i torna al cap de poc amb una velleta de cabells blancs, vestida de negre. 
Us presento la senyora Anguelikí ens diu. L'estofat l'ha fet ella, no jo. 
La dona rep les nostres felicitacions amb un somriure solemne, ens dona les gràcies i es retira. Quan arriba el moment del pastís, en Zisis ens fa una proposta: 
¿Us importa que no ens mengem el pastís i que el reparteixi demà entre la gent d'aquí? Ens han cedit la sala i se n'han anat a dormir per no molestar. Crec que es mereixen un tros de pastís. 
La proposta s'accepta per unanimitat i ens quedem fins que se'ns acaba el vi. Després l'Adrianí insisteix a ajudar a en Zisis a desparar taula. [...] 
¿T'ha agradat l'estofat? li pregunto a la meva dona tornant cap a casa, defugint amb cura fer cap comentari sobre el pastís de verdures. 
Boníssim, molt bo em respon de seguida. ¿Saps què? Quan veig una dona que cuina tan bé, m'imagino de quina casa prové i em venen ganes de cridar quan veig que ha acabat en un asil per a gent sense sostre. No dic res, perquè té raó, però l'Adrianí no s'atura aquí. Hauré de recuperar l'art de ma mare diu. 
¿Per què? li pregunto fent l'innocent, malgrat que en sé la resposta. 
Per preparar la pasta de full jo mateixa la pròxima vegada que faci pastís de verdures i convidar en Lambros perquè la tasti. ¡Només em faltava això, rebre classes de cuina d'un comunista!" 
Petros Màrkaris (2019). Universitat per a assassins (trad. Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí). Barcelona: Tusquets ("L'Ull de Vidre", pàg. 204-209).

Aquest estiu, a Grècia, ens vam fer un tip de menjar pastissos salats: tyropita, spanakopita, patatopita... N'hi havia moltíssimes variants i totes eren delicioses. En el Tastets en tinc un parell de recollides, Spanakopita del llibreter de Kabul i Morim per una tyropita, totes dues fetes amb pasta filo. Quan vaig llegir que tant en Lambros com l'Adrianí hi posaven pasta de full i que la qualitat d'aquest era el motiu de controvèrsia, vaig començar a barrinar de fer-ne jo també un de verdures amb pasta de full. Com a verdures també hi havia mil i una possibilitats, però vaig triar la samfaina perquè és un dels plats preferits de la meva filla i, com que és vegetariana, vaig decidir afegir-hi formatge perquè fos un plat complet. El resultat li va encantar. Va ser un d'aquells dies que penses que cuinar és meravellós.

Pastís de samfaina amb formatge de cabra

Ingredients (2 p.)

1 làmina de pasta de full
1 albergínia
1 pebrot vermell
1 ceba
5 o 6 tomàquets de pera
Oli d'oliva verge, sal i un polsim de pebre
50 g de formatge feta
Ou batut

Preparem la samfaina seguint la recepta de Samfaina per a calaveres atònites i la deixem refredar.

Estenem la pasta de full al damunt del marbre. Hi posem una capa de samfaina en una meitat de la massa. Tallem el formatge feta a daus i els posem al damunt de la samfaina. Emboliquem el farciment amb l'altra part de la pasta de full. La pintem amb ou batut i la posem al forn 20 minuts a 180º.


Fem una capa de samfaina en la meitat de la pasta de full

Hi afegim el formatge feta tallat a daus

Emboliquem el farciment amb l'altra part de la pasta de full i la pintem amb ou batut

La posem al forn 20 minuts a 180º

Comentaris

Entrades populars