diumenge, 28 de desembre de 2014

Croquetes de la iaia Elvira per passar una febre d'or

"Tots s'assegueren; però en Gil s'aixecà de seguida, i, recolzant els punys a la taula començà:
–Ara, si visqués el senyor oncle, el pobre mossèn Pere, ell beneiria la taula. I (deixeu-m'ho dir) –continuà, prenent l'accent oratori a què tant tendia– dues absències lamento: l'una, la d'ell, disposada per Déu, l'acato amb resignació; l'altra arrenca del meu cor una protesta que no vacil·lo a fer aquí, davant de tots, encara que sense rancor. Ja ho sabeu: el meu deliri és la família: no en tinc prou amb els que porten sang de la meva sang, que vull també aquells amb qui sols llaços d'afinitat em lliguen. A tots vos estimo, per a tots treballo. Si Déu no em trenca la protecció que m'ha portat de senzill fuster a ser amo de la casa de banca que estrenarem per Cap-d'Any, i que vull fer-me la il·lusió que avui inaugurem amb benediccions i goig de tots, tots en tocareu els resultats. [...]
L'orador s'eixugà una llàgrima i s'assegué; però sobtadament tornà a aixecar-se, ple d'emoció, per dir només, a l'avalotada: –Sí, el meu cor és vostre. I ara, dinem–. [...]
Bona estona restà la concurrència sense dir ni un mot, comentant cada u a sa manera aquell discurs entre l'esquerdat clic-clec que feien les ostres en passar de les plàteres, sostingudes per les criades, al plat.
–No va dir la senyora Mònica–, no en menjo jo, d'això.
–Ah, té raó –saltà la Catarina–. Roseta: porti aquell picadillo d'avellanes. Ja he pensat en vostè, mare.
I s'armà llavors una discussió sobre la bondat de les ostres i la utilitat de menjar-ne. La vella i la Catarina en feien escarafalls: no podien entendre com arribava ningú a empassar-se una cosa tan llefiscosa, salabrosa i crua. «Si no fos moda, tothom ho faria córrer amb el peu.»
–O se n'apartaria per no trepitjar-ho –afegí en Francesc xarrupant-ne una amb fruïció i mirant de cua d'ull quin efecte causava la seva indirecta.
–Ecs! Brut!
–Calla, porc!
–No siguis guanajo!
–Doncs són sumament pectorals! –objectà en Bernat.
–Sí, un símilis dels cargols –féu l'ex-modista abaixant el cap i posant papada.
–Dels cargols bovers: oi? Si fa no fa... una mescla de cargol bover i sípia crua: sap? –replicà el Francesc.
–Deixin-lo dir! Ben bé que se les menja! –exclamà, plena de fàstic, la Delfineta, sa veïna. I encarant-se amb l'Eladi–: No és veritat, que són excel·lents?
–Un menjar molt exquisit. El que és –afegí l'Eladi abaixant la veu–, que hauríeu de tenir unes forquilles especials. Amb aquestes no es pot arreplegar lo millor, veus?, això blanc, que té mil gustos. [...]
–Ecs! Ecs! –féu el menut tocant-se amb un pany del tovalló–. Quina cosa mé buta!
–Tu ets el més franc, fill meu! –exclamà la mare.
I quasi tots rigueren, fins que en Gil Foix resumí el debat.
–Les ostres són com totes les coses: bones per a aquell a qui agraden, dolentes per a aquell a qui no agraden; però és indiscutible que, quan se'n fa tan gran comerç i tant es paguen, algo tindran... [...]
Les criades van retirar un munt de plats plens de pedruscall, les grans plàteres vessant aigua amb pelalles de liquen. I serviren la sopa: una tapioca espessa com un aiguacuit. Sols l'Eudaldet s'hi recreà. En Gil Foix no va vacil·lar a cridar la cuinera per reptar-la.
–La senyora encara no en sap prou, però vostè té culpa: un altre dia ha de vigilar més.
–Sí; i un altre dia t'hi estaràs tu, a la cuina –exclamà la Catarina, tota encesa i a punt de plorar–. Vagi, vagi a la cuina, Rita.
Regnà una pausa en la qual el banquer expià sa culpa, més roig que un perdigot, i ja, en el que restava del dinar, ningú no arriscà el més petit comentari sobre els plats successius. En Gil conversava, amb sa sogra i en Jordi, de les fortunes fetes últimament en pocs dies; l'Eladi treballava la Delfineta en veu baixa; en Francesc se les havia amb el nen i amb sa germana, a qui procurava distreure; la xerraire de la Pauleta, cansada de burxar l'adormit Bernat, de tant en tant trencava la conversa dels nois. [...]
Ja havien menjat els pèsols i les croquetes, unes croquetes de gallina tal com les havien fetes, anys i més anys, per a mossèn Pere. L'àvia en menjà dues amb tal delit, que li van ocasionar un singlot estrany.
–Que voldràs anar al Liceu, avui, Delfina? –preguntà la Pauleta, mentre en Gil i l'Eladi trencaven dos parells de perdius estofades amb cols, i el bon Bernat es planyia que tots els capitals preferissin les aventures de la Borsa als profits de la indústria.
–Avui és mal dia, mamà –va respondre l'Eladi esquitxant-se el tovalló, que s'havia apuntat a l'armilla–. El Liceu estarà molt tronat: per Nadal és ple de forasters.
–I que en faltaran gaires, del terç pis?... Et sembla que sí? Doncs avui hi aniré jo –féu en Francesc.
–I doncs, que et fem nosa, els del terç pis?
–Nosa, nosa...! Quan calleu, no. [...]
Però la Delfina va distreure el cosí preguntant-li qui era un jove prim i ros, de faccions esborrades, molt extremat, que guiava un xarret, amb dos cavalls a la llarga, l'endemà de Sant Tomàs.
–Ah!, en Paulito, un fill d'un sabater, que ha tingut la sort de pescar quatre milions en menos de dos mesos.
–Tira! Que espavilat! –exclamà la noia.
–Més burro que un ase –respongué l'Eladi.
La noia badà un pam d'ulls. 
«I doncs, que no volia talent, guanyar diners?»
–Quasi mai –afirmà l'oncle Bernat–. Moltes vegades el talent en fa perdre. És qüestió de sort.
Aquest punt es discutí una estona, mig en broma, mig seriosament. Mentrestant van retirar un lluç magnífic que quasi ningú tastà.
–Llàstima! –féu en Gil Foix–. I això que era una bona peça! La mateixa Catarina va anar a triar-lo al Born. Oi, noia?
–Quines coses que té, el teu pare! –exclamà l'Eladi, en veu baixa, quan la Delfineta estava ja que ni una rosella.
–Ah! –continuà en Foix aixecant el to–; però ara, ara ve la peça bona! Mirin-lo bé: me n'he fet quatre duros!
Era un gall dindi enorme, la col·locació del qual a taula féu apartar dos pams a en Bernat i a la Catarina. L'Eudaldet picà de mans i es posà de genolls a la cadira.
–Pioc, pioc, pioc!... gluglugluglú! –cantà en Francesc.
Tothom esclafí a riure, i tots els ulls es fixaren en els del nen, que, volent imitar l'oncle i no podent-ne eixir, començà a esbalegar-se amb quiquiriquics. Quina gresca que s'armà! Què tants compliments ni senyoriu! La naturalesa, ajudada pels vapors del vi i d'una bona pitança, reconqueria els seus furs. La Pauleta, en Jordi, i àdhuc el mateix Foix, respongueren fent el gall, la gallina, l'anyell.
–Quiquiriquic!...Coc, coc, coc, catisca!... Beee! beee!... Pioc, pioc!... Gluglugluglú!– Les criades es partien de riure; el negret delia per lluir també sa gràcia, que era estrafer el gat. La Catarina, l'àvia, en Bernat, s'eixorivien davant d'aquell esclat d'expansió, resurrecció volguda d'una joventut senzilla de treball i naturalesa destravada. Sols la Delfina i l'Eladi, que, amb el trinxant a la mà, feia desgràcies sobre les molsudes i daurades carns de la víctima, patien i reprovaven interiorment aquella sublevació. «Quin escàndol, si algú ho hagués vist! Quin salvatgisme!» I l'escàndol durà tant com l'Eladi estigué serra que serra, estira que estira, palpissos i tendrums, suant cada gota com una avellana. Per fi quedà rendit: lliurà la destrossa (un munt d'escombraries de carnisser) i demanà el xampany. «Si ell no ho diu encara haurien estat capaços de no servir-lo fins a les postres!» Petaren les ampolles i l'avalot augmentà. «–Jo, jo el primer!» «–A mi! A mi!» «–I jo, que no sóc de Déu?» I el doll de les tremoloses ampolles vessava sobre la taula, queia en els plats, i escumejava entre els llavis en enfornar-se boca avall. [...] I vingueren les neules, i allò fou un deliri. L'un se'n posava una a cada dit, i feia ballar la monstruosa mà fins que se la mutilava a mossegades; l'altre hi xarrupava xampany; en Francesc apostava que ningú no en menjaria una de sencera, com feia ell, posada en l'índex i aquest ballant sense parar. Ho provaven, els escapava el riure, es mossegaven el dit, i la neula s'esberlava dins la boca, els l'omplia d'arestes, els feia tossir, els escanyava. A la Pauleta li tornà el xampany a dalt; li sortí pel nas i pels ulls; arruixà en Bernat i en Foix; hagué de retirar-se de la taula i asseure's en un racó, plena de panteix. Per fi, tothom hi posà un bon tap de torrons, i el cafè es prengué en aquella mateixa taula esquitxada de sucs, clapejada de most, rabejada de xampany. La taula en pes s'aixecà després, a la veu d'en Foix, i aquest ensenyà a tothom les altres peces de la casa, el despatx i tot, encara a mig muntar.
Eren les quatre, quasi no s'hi veia, el fred fiblava de valent; però aquells convidats, replens i roigs, no el sentien ni ja en el vestíbul quan s'acomiadaven, apurant els homes les puntes dels havans, que, ja ho havia dit en Foix, li eixien a vuit rals cada un.
–Bé, bé!... Hem quedat bé: no us sembla? –preguntà en Gil en trobar-se sols.
–Saps què em sembla? –respongué la Catarina–. Que ja en tenim prou; que no ho repetirem. Jo m'he escarrassat, i no he fet sinó patir. I vostè, senyoreta, sàpiga que no m'agraden, tants xius-xius.
–Ai! Jo?... –exclamà la Delfina amb veu de nas.
–Aquesta i l'Eladi es pensen tocar amb el dit al cel. No han fet sinó murmurar dels altres!"

Narcís Oller (1980). La febre d'or (vol. I, "La pujada"). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 59-66). 



Croquetes de rostit de vedella i pollastre

Ingredients (10 pers.)


Per al rostit
2 pits de pollastre grossos
400 g de carn de vedella per guisar
1/2 cabeça d'alls
1 farcellet d'herbes
1 got de vi ranci

Per a la beixamel
1 ceba ben grossa
2 cullerades de farina
1/2-3/4 l de llet
Nou moscada

Per fer les croquetes
Ou
Pa ratllat

Sal, pebre, oli d'oliva

Salpebrem la carn tallada a daus. En una cassola amb oli calent es deixen enrossir els alls perquè l'oli n'agafi el gust i s'hi tira la carn i el farcellet d'herbes. Es deixa que s'enrosseixi i s'hi afegeix el vi ranci. Es deixa que s'evapori i que s'acabi de rostir la carn. Quan el rostit està cuit, es deixa refredar i es tritura la carn i els alls amb la picadora. 

Es pica la ceba a trossos petits i es fregeix en el mateix oli del rostit (si cal, se n'afegeix més; molts receptaris diuen que es faci amb mantega, però jo no sóc gaire amant de la mantega calenta i trobo que l'oli d'oliva li dóna un gust molt més bo a tot). Quan la ceba està ben caramel·litzada, s'afegeixen dues cullerades de farina i es remena bé perquè no en quedi de crua, però vigilant que no es cremi, i llavors es va afegint la llet calenta de mica en mica, a mesura que es va absorbint la llet, se n'afegeix més i s'ha d'anar remenant tota l'estona perquè no s'enganxi i no quedin grumolls. Es ratlla una mica de nou moscada i es rectifica de sal i pebre. Quan ja tinguem una beixamel espessa hi afegim tota la carn triturada i mesclem bé tota la massa amb la qual farem les croquetes deixant-la uns minutets més a la cassola. La massa s'ha de deixar refredar del tot (un cop freda, es pot posar a la nevera i fer les croquetes l'endemà).

Amb l'ajuda de dues culleres es dóna forma a les croquetes i, quan ja les tenim totes fetes, s'arrebossen amb ou i pa ratllat (hi ha qui abans de passar-les per l'ou les enfarina perquè diuen que així agafa més consistència la croqueta i és més fàcil de donar-hi forma; jo no ho he fet mai, però potser és veritat). Finalment, es fregeixen amb oli molt abundant i ben calent. Acabades de fer, són delicioses. 

De croquetes n'hi ha de moltes menes i tradicionalment es feien per aprofitar la carn que havia sobrat, però en la recepta de la iaia Elvira, que va passar a la seva filla Fina, la meva sogra, la carn es rosteix per fer les croquetes i el resultat és espectacular: és com si fossin canelons però fregits.


La ceba d'estar ben caramel·litzada

S'ha d'aconseguir una beixamel espessa

Barregem la carn amb la beixamel i la deixem uns minuts més a la cassola





diumenge, 14 de desembre de 2014

Quiche de porros per a la Rojals

"Al vestíbul d'una torre de la travessera de les Corts, a tocar del Camp Nou, el Nel pessiga el cul de l'Anna, que s'arronsa fent oscil·lar la quiche embolicada.
–Culet!
–Para, idiota!
Fa vint anys, ella li hauria seguit les mans llargues. Cinc anys més tard, ell ja no hauria gosat allargar-les tant. Perquè la relació de l'Anna i el Nel té un forat. Concretament, entre l'únic ambient del carrer de Mallorca i el pis de sostres eminents de l'oncle Avel·lí. Abans del forat, un seguit de tibantors a l'apartament minúscul van acabar amb la decisió de deixar-ho córrer. L'Anna de vint-i-tres anys va fugir a fer d'au-pair a Irlanda. El Nel de vint-i-cinc va tenir un emboliquet amb una redactora d'esports. Però, quan el recés ja semblava definitiu, es van retrobar, van plorar, es van necessitar, i van córrer a viure junts al pis amb cara i ulls que l'oncle els posava a disposició a Sant Gervasi. Tot i que l'Anna no tornaria a desitjar el Nel com l'havia desitjat abans, cada dia que passava se sentia més lligada a ell, humà, tan humà. Ell, en canvi, que sempre l'havia desitjada per defecte, mai no la donaria per guanyada del tot. Per ell i pels seus versos de joventut, l'Anna era pedra i foguera. A l'ascensor del bloc del Joan i la Mei, entre el quart pis i el vuitè, l'Anna percep com el Nel la mira quan es palpa la bossa per si s'ha descuidat el mòbil, quan es prem les ungles contra el tou de la mà, quan es recargola les puntes dels cabells que li giren sobre el pit. Llum i ombres, pedra-foguera.
–Ual·laaa traïdors, ja us vaig dir que no calia que portéssiu res, tramposos...! Ui, és la quiche del Nel?
L'Anna admira que la Mei pugui qualificar algú de «traïdor» i de «trampós» sense patir per haver-ho de demostrar
–Hòstia santa, quin telot!
El Nel s'acosta a una paret del menjador, hipnotitzat. El Joan estén els braços a la pantalla com una hostessa de concurs.
–Què telot ni què telot. Se'n diu «capitalització de l'atur», nano! Seixanta-cinc polzades. 3D, full HD, i un so de tres parells, espera. [...]
A la terrassa comencen a repicar els coberts. El Joan fa saltar un altre tap de suro. [...]
La conversa roda entre l'amanida de quinoa i la quiche de porros, i arriba el tema del moment: la fuga de cervells, el seixanta per cent de desocupació juvenil, la plena ocupació dels caixers per sense sostre il·lustrats, la situació laboral de parents, coneguts i saludats."

Marta Rojals (2014). L'altra. Barcelona: RBA (pàg. 52-55). 

Quiche de porros i carabassó

Ingredients

1 làmina de pasta brisa
2 porros
2 o 3 carabassons
1/2 l de crema de llet
2 ous
60 g de Gruyère ratllat
Oli d'oliva, mantega, sal, pebre

Untar amb mantega el motlle i posar-hi la fulla de pasta brisa retallant tot el que hi sobresurti. Posar-hi paper d'alumini a sobre i un grapat de cigrons al damunt. Posar-ho al forn a 200º durant 15 minuts.
Mentrestant, rentar i tallar el porro i el carabassó a quadradets petits, i saltejar-ho en una paella amb oli d'oliva. Rectificar de sal i posar les verdures saltejades al damunt de la pasta brisa, que haurem tret del  forn. En el vas de la batedora, hi posem la crema de llet, els ous, el Gruyère ratllat, sal i pebre, ho mesclem tot i aboquem la mescla al damunt de les verdures. Posem el motlle al forn a 200º, i ho coem durant 30 minuts. Els últims minuts es pot daurar al gratinador.


diumenge, 7 de desembre de 2014

Allioli de la Moliner

"La cosa comença més o menys així: una nena va pel camí amb una cullera sopera a la mà, que s'endevina que és plena. Altres nens van i vénen per aquell camí amb culleres soperes a la mà i aquella nena potser les compta, jo ho hauria fet, sempre compto les coses. Són set, i ella, que en fa vuit. Els que vénen ja porten la cullera plena, i és plena d'allioli. Els que hi van, encara la porten buida. Vol l'explicació? És diumenge i en aquell poble els diumenges tothom fa carn a la brasa. Els nens van a casa d'una dona que sap fer allioli del de veritat, que és sense ou. No hi posa ou, només all i oli. Amb la mà de morter. Els grans envien els petits a comprar-li la cullerada d'allioli perquè a partir de la cullerada, a casa, podran lligar el propi allioli, afegint-hi més oli i remenant. És una foto, això. Jo tinc la foto. No sé qui la devia fer, però entenc que la devia fer perquè el fet quotidià li va cridar l'atenció, li va semblar potser poètic.
La nena va endolada, això és un detall important, porta dos fils de cosir negres als forats de les arracades. Es diu Àngela Alzamora Gelabertó i no fa gaire que s'ha quedat sense mare. Se sap que s'ha quedat sense mare pels fils negres i perquè porta els cabells tallats al zero (abans devia dur unes trenes llargues, com les altres nenes de la foto). A les nenes que es queden sense mare els tallen els cabells, perquè el pare no en sabrà, de pentinar-les. I si en sabés no seria feina seva. Són altres èpoques, no estem parlant d'ara, suposo que ja s'ho ha imaginat, abans es feia així, no vol dir que el pare fos cruel, ni això que ara en diuen 'sexista', no. Es feia d'aquesta manera."

Empar Moliner (2013). La col·laboradora. Barcelona: Edicions 62 / La Butxaca (pàg. 7-8).

Allioli

Ingredients

1 rovell d'ou
1 gra d'all
1 pessic de sal
Oli d'oliva

Es pela el gra d'all i es pica amb la mà de morter. S'afegeix al morter un rovell d'ou que no estigui fred de la nevera i un pessic de sal, i es deixata tot bé i s'hi va afegint oli d'oliva sense deixar de remenar fins a obtenir la quantitat que se'n vol.

Aquest és un allioli amb trampa, perquè porta rovell d'ou perquè sigui més fàcil de lligar, però és igualment boníssim, acompanya molt bé la fideuà (http://tastetsblog.blogspot.com.es/2014/12/fideua.html) i la carn a la brasa.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Fideuà de Pepe Carvalho

"La muchacha dejó sobre la mesa un paquete de fideos de harina de arroz, carne de cerdo y de pollo troceada, calamares, pequeños camarones, una lata de tomate, dos pimientos, cebollas, ajos y, ante la culpabilizada petición de Carvalho de que fuera a por aceite de oliva, ella le contestó con una sonrisa y volvió a salir, para regresar casi al instante con un botellín donde había algo que recordaba el líquido metalismo del aceite de oliva. La muchacha dijo que en Thailandia se compraba en las farmacias y lo utilizaban las mujeres para el cuidado del cabello. Olió Carvalho el tónico capilar y, tanto el aroma como el gusto que comprobó untando un dedo en el elixir le convencieron de que era aceite de oliva. Con un cuchillo en la mano y utilizando la mesa como tablero, Carvalho se convirtió en un espectáculo cumpliendo los prolegómenos del sofrito, limpiando los calamares, descascarillando los camarones y empezando a cocer un caldo corto con las cáscaras de los crustáceos y los huesos del pollo.
–Aunque para usted sea difícil entenderlo, voy a realizar un plato que se llama fideuà, plato de moda en la Valencia actual, en competición desigual con la tradicional paella y que en mis manos y con estos elementos, va a convertirse en una variante universal, en un estreno mundial, porque jamás se ha hecho utilizando los sutiles fideos de harina de arroz. [...]
–Primero hay que sofreír bien las carnes y en el aceite hacer un sofrito espeso, deshidratado, como mandan los cánones perfectamente explicados por Josep Pla, un gran escritor catalán al que supongo traducido al thailandés. Una vez hecho el sofrito vegetal de cebolla, tomate, pimiento, se le añaden las carnes de cerdo, pollo y calamar y se reservan las gambas para echarlas en el último momento. En esta fritura se han de rehogar los fideos normales, pero, en atención a estos fideos de arroz que usted me ha suministrado, los reservaré para el último momento y verteré el caldo sobre el sofrito hasta que rompa el hervor y así continúe para que se mezclen sabores. Luego, los fideos y las gambas despellejadas y dos o tres minutos antes de sacarlo del fuego, una picada de ajo con aceite y a dejar reposar el comistrajo a ver qué sale.
El milagro cerámico se produjo y en la sartén se conformó una fideuà sutil en la que los tenues fideos de harina de arroz prometían una consistencia casi vegetal. De la risa lagrimeante la muchacha había pasado a la curiosidad y, si bien no aceptó el honor de compartir la mesa con el extranjero, sí esperó a que éste comiera para probar a su vez el plato, de pie, con el temor en los labios primero, pero luego sustituyendo la curiosidad por el entusiasmo cuando comprobó que estaba bueno. Carvalho le dijo que en cuanto volviera a España patentaría el plato, que a buen seguro sería bien aceptado por los italianos y los valencianos, porque reunía la cultura de la paella, del arroz y del fideo, en una síntesis prodigiosa que no se le había ocurrido a ningún profeta de la nueva cocina."

M. Vázquez Montalbán (1983). Los pájaros de Bangkok. Barcelona: Planeta. 

Fideuà

Ingredients (4 persones)

400 g de fideus de cabell d'àngel
Fumet de peix concentrat (amb caps i espines de rap, d'escórpora, de bruixa, amb crancs, galeres...)
4 o 5 grans d'all
1 grapat de rossellones
Pebre vermell dolç de la Vera
Sal i oli d'oliva
Allioli

Es pelen i es tallen els alls a rodanxes fines i s'enrosseixen en una paella amb oli d'oliva ben calent. Quan estan rossos, s'hi afegeixen dues cullerades de pebre vermell i de seguida, perquè no es cremi el pebre, els fideus i les rossellones. Es remena bé tot de manera que el fideus i les rossellones quedin ben impregnats amb l'oli, els alls i el pebre vermell i aleshores s'hi tira el fumet de peix que tindrem ben calent, es rectifica de sal, es remenen els fideus a la paella de manera que quedin repartits homogèniament, es deixa que arrenqui el bull durant un minut i es posa la fideuà al forn preescalfat durant 3 minuts, i 2 minuts més al gratinador, de manera que els fideus es torrin lleugerament i s'aixequin de la paella. Se serveix amb una cullerada d'allioli (http://tastetsblog.blogspot.com.es/2014/12/allioli.html). 

Aquest plat és molt ràpid de fer i la clau és tenir-ho tot a punt perquè es pugui fer d'una tirada i no s'aturi el procés. És molt important que el forn estigui ben calent i que el fumet de peix estigui al punt d'ebullició. El fideu de cabell d'àngel és tan fi que es cou de seguida i per a aquest plat ha de quedar ben cruixent. La quantitat de fumet que s'hi ha de tirar es calcula a ull, o més aviat a oïda, quan els fideus deixen de queixar-se en tirar-hi el fumet, se n'afegeix una mica més, que tot just quedin coberts.

Aquesta és una fideuà exprés en tots els sentits, per elaborar-la i per consumir-la, perquè, quan en menges, no t'has d'entretenir amb les "noses" que normalment l'acompanyen. El secret és el fumet, que ha de ser consistent i molt boi la mescla d'alls i pebre vermell enrossits en el punt òptim. A qui li agrada trobar-hi "tall" també la pot fer amb trossos de sípia o calamar i gambes, però llavors cal fer també un sofregit "comme il fâut" i el fideu hauria de ser una mica més gruixut. I això ja són figues d'un altre paner!