diumenge, 18 de setembre de 2016

Caponata mafiosa

"Només obrir la nevera la va veure.
La caponata! Olorosa, acolorida, abundant, aquella recepta siciliana a base d'albergínies fregides, tàperes, olives i api atapeïa tota una safata, una porció com a mínim per quatre persones. Feia mesos que la minyona Adelina no l'hi preparava. El pa, dins la bossa de plàstic, era del dia, comprat de bon matí. Naturals i espontànies, li van venir a la boca les notes de la marxa triomfal de l'Aïda. Tot cantussejant-les va obrir la porta de l'eixida després d'encendre el llum. Sí, feia fresca, però encara es podia menjar a fora. Va parar taula, va treure el plat de la nevera i va portar pa i vi. Just al moment de seure va sonar el telèfon. Va tapar la safata amb un tovalló de paper i va anar a contestar.
¿Hola? ¿Senyor Montalbano? Sóc l'advocat Guttadauro.
Se l'esperava, aquella trucada, s'hi hauria jugat qualsevol cosa.
Digui'm, advocat.
Abans que res li demano que accepti excuses per haver-me vist obligat a trucar-li en aquesta hora inconvenient.
¿Obligat? ¿Per qui?
Per les circumstàncies, comissari.
Era un paio llest, l'advocat.
¿I de quines circumstàncies es tracta?
El meu client i amic està amoïnat.
¿És que potser no volia pronunciar per telèfon el nom d'en Balduccio Sinagra, ara que hi havia pel mig un mort encara calentó?
¿Ah, sí? ¿I com és això?
Home... com que no sap res del seu nét des d'ahir... [...]
Ja ho entenc. ¿I jo què hi tinc a veure?
No res es va afanyar a puntualitzar en Guttadauro. I va repetir, escandint bé cada paraula: Vostè no hi té absolutament res a veure.
Missatge rebut. En Balduccio Sinagra li feia saber que agraïa el consell enviat a través de mossèn Crucillà: de l'homicidi d'en Japichinu, no se'n cantaria mai més ni gall ni gallina. Com si no hagués existit mai per ningú, en Japichinu, a part de per tots aquells que havia liquidat. [...]
Va penjar. Va tornar cap al porxo, però s'hi va repensar. Va entrar altre cop a dins, va despenjar l'auricular i va marcar.
Lívia, amor meu, ¿com estàs?
A l'altra banda del fil silenci i prou.
¿Lívia?
Ai, ai, Salvo, ¿què ha passat? ¿Com és que em truques?
¿Que potser no et puc trucar?
Sí, però com que tu només truques quan te'n passa alguna...
Au, va!
No, no, si tinc raó. Quan no tens cap maldecap, sempre sóc jo qui t'ha de trucar.
Entesos, tens raó, perdona.
¿Què em volies dir?
Que he estat pensant molt en nosaltres dos.
La Lívia, i en Montalbano ho va percebre amb tota claredat, va aguantar la respiració. No va contestar. En Montalbano va prosseguir.
No se m'escapa que molt sovint, massa, ens discutim. Com si fóssim una parella casada d'anys, víctima del cansament de la convivència. I això que nosaltres no convivim.
¿Què més? va dir la Lívia amb un fil de veu.
Doncs que aleshores m'he dit: ¿i si tornéssim a començar de cap i de nou?
No t'entenc. ¿Què vols dir?
Lívia, ¿que et semblaria si ens féssim nòvios?
¿Que no ho som?
No. Som marit i muller.
Molt bé. ¿Com es fa per començar?
Així: Lívia, t'estimo. ¿I tu?
Jo també. Bona nit, amor meu.
Bona nit.
I va penjar. Ara ja es podia cruspir la caponata sense por de més interrupcions.

Andrea Camilleri (2001). L'excursió a Tíndari (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 164-166).

Caponata

Ingredients (4 p.)

4 o 5 albegínies grosses
4 tomàquets madurs
1 grapat d'olives verdes
1 cullerada de tàperes
1 grapat de pinyons
3 cullerades de vinagre
3 cullerades de sucre
Oli d'oliva

Tallem l'albergínia a daus i la fregim en una paella. En una altra paella enrossim amb una mica d'oli d'oliva les olives tallades a trossos, les tàperes i els pinyons. Pelem i tallem els tomàquets i els afegim a la paella. Quan el tomàquet estigui cuit ho afegim a la paella de l'albergínia i hi aboquem el vinagre i el sucre. Deixem que redueixi i que cogui tot junt una estona més i ho deixem reposar a la nevera almenys 24 hores perquè tots els sabors es fusionin.

Se serveix damunt de torrades o com a acompanyament. Tot i que aparentment pot semblar una samfaina, el vinagre, el sucre, les tàperes, etc. li donen uns matisos molt especials. En realitat el gust és força diferent del de la nostra samfaina.






dilluns, 5 de setembre de 2016

Unes sardines de malson

"Va tenir un mal despertar: els llençols, amb la suada del son convuls per culpa del quilo i mig de sardines a la siciliana que el vespre abans s'havia cruspit, li havien quedat embolicats tot al voltant del cos, de manera que va tenir la sensació d'haver-se convertit en una mòmia. Es va alçar, va anar cap a la cuina, va obrir la nevera i es va empassar mitja ampolla d'aigua glaçada. Mentre bevia va mirar cap a fora a través de la finestra, oberta de bat a bat. La llum de l'alba prometia una bona jornada, la mar ben plana, el cel sense ni un núvol. En Montalbano, dependent com era dels canvis de temps, es va tranquil·litzar pel que fa a l'humor que l'esperava en les pròximes hores. Encara era massa aviat, de manera que es va tornar a colgar i es va disposar a un parell d'hores més de soneta mentre es tapava el cap amb el llençol. Va pensar, tal com sempre feia abans d'adormir-se, en la Lívia al seu llit de Boccadasse, a Gènova: era una presència que propiciava els viatges, tant si eren llargs com breus, cap a «the country sleep», tal com deia un poema de Dylan Thomas que li havia agradat força.
El viatge tot just acabava de començar quan va ser interromput pel ring del telèfon. Li va semblar que aquell so li entrava, com un filaberquí, a través d'una orella fins a sortir per l'altra tot trepanant-li el cervell.
–¿Mani?
–¿Amb qui estic parlant, jo?
–Si no em dius qui ets...
–En Catarella, sóc.
–¿Què hi ha?
–Perdoni-me, però no havia reconegut la seva veu de vostè, mestre. Podria ser que dormís i tot.
–Sí que podria ser, a les cinc de la matinada! ¿Em vols dir d'una punyetera vegada de què nassos es tracta?
–S'acaben de carregar un paio a Mazara del Vallo.
–¿I a mi què m'expliques? Jo sóc a Vigata.
–Sí, però pensi mestre que el mort...
Va penjar, va desendollar l'aparell. Abans d'aclucar l'ull es va dir que potser era el seu amic Valente, sotscomandant de Mazara, que el buscava. Ja li trucaria més tard, des del despatx.
La persiana va petar amb violència contra la paret i en Montalbano es va incorporar de cop al mig del llit, amb els ulls esbatanats de l'ensurt, convençut en la boira del son que encara l'envoltava, que algú li havia disparat. En un tres i no res el temps havia canviat, un vent fred i humit aixecava onades d'escuma grogosa, i el cel s'havia cobert completament de núvols que amenaçaven tempesta."

Andrea Camilleri (2000). El lladre de pastissets (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 5-6).





Sarde a beccafico

Ingredients (4 p.)

1 kg de sardines
200 g de pa ratllat
100 g de panses i pinyons
Fulles de llorer
1 ceba
Mig got de vi ranci
Oli d'oliva, sal i pebre

Netegem les sardines de cap, tripa i escates. En traiem l'espina amb compte de deixar-hi la cua i les reservem obertes com un ventall. Posem les panses a hidratar-se en el vi ranci i engeguem el forn perquè es preescalfi a 200º.

Torrem el pa ratllat en una paella amb una cullerada d'oli d'oliva i l'anem remenant tota l'estona perquè no es cremi. Quan el tinguem ben daurat, hi afegim els pinyons i quan comencin a tenir color, les panses i el vi ranci. Deixem que es redueixi i ja podem tancar el foc.

Farcim les sardines amb la pasta feta amb el pa ratllat, les panses i els pinyons, i les caragolem començant per la banda més ampla i deixant la cueta cap amunt. Posem els rotllets de sardines en una plàtera de forn i anem alternant fulles de llorer entre les sardines.

Tallem una ceba a rodanxes i les posem per damunt de les sardines. Hi posem sal i pebre i un rajolí d'oli d'oliva i ho enfornem durant 15 minuts.

Si sobra farciment es pot tirar al damunt de les sardines. És un plat molt senzill i deliciós. En Montalbano té malsons perquè se'n menja un quilo i mig ell tot sol! 

El nom del plat en italià és sarde a beccafico i així és com surt en les novel·les originals de Camilleri, però en algunes traduccions al català apareix com a sardines a la siciliana i en d'altres (com, per exemple, a Un gir decisiu) es manté com a sardines a beccafico. En desconec la raó, però no és cap crítica. En qualsevol cas, les traduccions de Pau Vidal són magnífiques i sap recollir en català d'una manera increïble tots els parlars i matisos que Camilleri reflecteix en les seves obres. Ha de ser una feina fascinant. Per molts anys tinguem novel·les de Camilleri i traduccions de Pau Vidal!









dijous, 1 de setembre de 2016

Un carpaccio de peus de porc lletraferit

"Sempre vaig dur els conferenciants a sopar al restaurant Blinco i, tret d'excepcions que obeïen a casos de força major o a l'estat de l'estómac del visitant, sempre els vaig fer menjar peus de porc. Els peus de porc es van convertir en el menú constant de cada dissabte no només perquè era el plat més econòmic de la carta sinó, sobretot, perquè al Blinco sabien cuinar-los com uns reis. Pel que pogués passar, tenia dit a l'amo, de totes maneres, de no cantar mai llenguados ni llagostes. A can Blinco no em van trair mai i servien els peus de porc sense ni haver-los demanat ni haver consultat abans si al senyor que m'acompanyava li vindria de gust una altra cosa. Agustí Bartra, Pere Quart, Fabià Estapé, Josep Benet, Maurici Serrahima, Oriol Martorell, Sebastià Gasch, Josep Trueta, Joan Fuster, Josep M. Subirachs i tota la tirallonga de savis, artistes, metges i literats que ha passat pel Racó han tastat, abans de començar la dissertació, els peus de porc del Blinco. Que jo recordi, només Ferran Soldevila es resistí a menjar-ne, per raó de la dieta estricta a què la seva edat l'obligava. Carles Riba, la primera vegada que va venir [1950], no vaig gosar dur-lo a menjar peus de porc. Es va presentar acompanyat de Clementina Arderiu, la seva dona, i jo en veure aquella parella llegendària, pulcra i alada, no vaig gosar d'oferir-los un plat tan plebeu. Els vaig organitzar un sopar acurat en un hotel fi. Quan Carles Riba va tornar per segon cop [1951], però, estava un si és no és enfadat. / He sabut que tothom qui ha passat pel Racó ha menjat peus de porc menys jo. Aquesta vegada els vull tastar. / Vam anar al Blinco, on el matrimoni Riba ens va demostrar que la gent que conviu amb les muses també és capaç de mullar el pa en els sucs dels mortals."

Emmanuel Cuyàs (1985). El manyà encès. En Terri de Mataró explica la seva vida. Barcelona: Pòrtic (pàg. 243-244).

Carpaccio de peus de porc

Ingredients (4 p.)

4 peus de porc tallats per la meitat (8 meitats)
1 ceba
1 porro
1 pastanaga
1 fulla de llorer
Sal, oli d'oliva extra verge, pebre en gra i pebre mòlt

En una olla de pressió, hi posem a bullir els peus de porc amb la ceba, el porro, la pastanaga, la fulla de llorer i uns grans de pebre. Ho deixem bullir prop d'una hora (si els bullim en una olla tradicional, s'haurien de deixar entre dues hores i dues hores i mitja a foc baix).

Quan estiguin cuits, els traiem de l’olla i els desossem amb molta paciència i amb cura perquè no es trenquin gaire. Emboliquem la carn en un paper film, l'enrotllem i el tibem de les puntes com si fos un caramel.

Quan ja no estigui calent, el posem a la nevera o al congelador perquè es refredi i quedi tot compactat. Quan els peus de porc estiguin ben freds, en traiem el paper film i el tallem a làmines ben fines. És ideal fer-ho amb el tallaembotits perquè els talls quedin ben fins. Els col·loquem en un plat i l'amanim amb sal, oli d'oliva extraverge i pebre negre acabat de moldre. És deliciós i un plat perfecte per a l'estiu.
El peu de porc desossat s'embolica amb paper film com si fos un caramel

Un cop fred, s'ha de tallar a làmines ben fines, preferiblement amb un tallaembotits