divendres, 26 de juny de 2015

Espagueti alle vongole per a en Brunetti

"A dins, hi va trobar la trattoria de quan era jove: les taules parades amb tovalles de paper blanques i, a la majoria, quatre plats i quatre jocs de forquilla i ganivet. Els gots havien estat nets en una altra època, i potser ara també. Eren petits –només se'n podien prendre dues glopades de vi– i estaven ratllats i entelats pel pas dels anys, fins a haver-se tornat pràcticament blancs. També hi havia tovallons de paper i, al centre de cada taula, una safata metàl·lica amb un oli d'oliva de color sospitosament clar, vinagre de vi blanc, sal, pebre i escuradents en sobrets individuals.
Brunetti es va quedar sorprès de veure Vianello, amb texans i jaqueta, assegut en una d'aquelles taules, acompanyat d'un home més gran que no s'assemblava gens a Pucetti. Brunetti va donar les gràcies a l'home que l'havia acompanyat fins allà, li va oferir un'ombra, que va refusar, i va anar a saludar Vianello. El seu acompanyant es va aixecar i li va allargar la mà.
–Navarro –va dir estrenyent la mà de Brunetti–. Giulio. [...]
Brunetti es va presentar i va dir:
–Gràcies per venir a parlar amb nosaltres. –Va incloure Vianello, tot i que no tenia ni idea de la raó per la qual l'inspector era allà.
Navarro semblava desconcertat per aquell agraïment ja d'entrada.
–Visc aquí, a la cantonada, de veritat.
–El seu nebot és un bon noi –va dir Brunetti–. Tenim sort de tenir-lo.
Navarro va tornar a desviar la mirada, desconcertat aquest cop per la lloança. Quan els va tornar a mirar, l'expressió se li havia assuaujat, fins i tot endolcit.
–És el fill de la meva germana –va explicar–. Sí, és un bon noi.
–Suposo que ja li ha dit –va començar a dir Brunetti mentre seien– que voldríem parlar amb vostè sobre algunes persones d'aquesta zona.
–Sí, ja m'ho ha dit. ¿Vol saber coses sobre De Cal?
Abans que Brunetti pogués contestar, se'ls va acostar un cambrer. No portava bolígraf ni llibreta per apuntar; va enunciar el menú atropelladament i els va demanar què voldrien.
Navarro va dir que aquells homes eren amics seus, cosa que va fer que el cambrer tornés a recitar el menú, a poc a poc, amb comentaris i fins i tot recomanacions.
Finalment van demanar espaguetis amb vongole. El cambrer els va picar l'ullet per donar-los entenent que tot just les havien collit la nit abans; potser il·legalment, però en qualsevol cas, eren de la laguna. A Brunetti no li agradava gaire el fetge, de manera que va demanar rombo a la graella, mentre que Vianello i Navarro van optar per la coda di rospo.
Patate bollite–va preguntar el cambrer abans de marxar. Tots van dir que sí.
Sense que n'haguessin demanat, el cambrer va tornar de seguida amb un litre d'aigua mineral i un litre de vi blanc. Va deixar les gerres a la taula i va tornar a la cuina, on el van sentir que cridava el que havien demanat.
Com si no haguessin estat interromputs, Brunetti va preguntar:
–¿Què en sap? ¿Treballa per a ell?
–No– va respondre Navarro, clarament sorprès per la pregunta–. Però el conec. Tothom d'aquí el coneix. És un malparit. [...]
–¿I què en sap, de la seva filla? –va preguntar Brunetti.
Abans que Navarro pogués contestar, el cambrer els va portar la pasta i la va servir. La conversa es va aturar quan els tres homes es van abocar als espaguetis. El cambrer va tornar amb tres plats nets perquè hi deixessin les closques de les cloïsses.
Pepperoncino –va fer Brunetti amb la boca plena.
–És bo, ¿eh? –va fer Navarro.
Brunetti va fer que sí amb el cap, va beure una mica de vi i va tornar als espaguetis, que eren boníssims. S'havia de recordar de parlar d'aquell pepperoncino a la Paola. N'hi havia més quantitat que la que hi posava ella, però continuava sent bo.
Quan van tenir el plat dels espaguetis buit i el de les cloïsses ple, el cambrer se'ls va endur i els va preguntar si els havia agradat. Brunetti i Vianello en parlaven entusiasmats; Navarro, client habitual, no estava obligat a dir-ne res.
El cambrer no va trigar a tornar, amb un bol amb patates i el peix. El de Brunetti ja estava tallat a filets. Navarro va demanar oli d'oliva i el cambrer els en va portar de més bona qualitat que el que havien trobat sobre la taula. Se'n van posar al peix tots tres, però a les patates no, perquè ja n'hi havia prou al fons del bol. Ningú no va dir res durant una estona.
Quan Vianello va pescar amb la cullera l'última patata del bol, Brunetti va tornar a les seves preguntes:
–¿Sap gaires coses de la seva filla?
Navarro es va acabar el vi i en va alçar la gerra buida, per cridar l'atenció del cambrer.
–És bona noia, però es va casar amb aquell enginyer...
Brunetti va assentir amb el cap. [...]
–¿Treballa aquí, a Murano? –va preguntar.
–No, gràcies a Déu! Navarro va agafar de la mà del cambrer la gerra de vi blanc i en va omplir els gots–. Treballa en algun lloc de la terra ferma. [...]
–He sentit a dir que De Cal ha amenaçat el seu gendre.
–Vol dir que l'ha amenaçat de matar-lo?
–Sí –va respondre Brunetti. 
–Ho ha dit als bars, i normalment ho diu quan està borratxo. Beu massa, aquest vell malparit –va dir Navarro, tornant-se a omplir el got–. [...]
–No estic segur que aquesta pregunta sigui legítima, Signor Navarro –va començar a dir Brunetti, bevent un glop de vi sense tenir-ne ganes–: ¿Vostè creu que hi ha cap amenaça real?
–¿Vol dir si l'arribaria a matar?
–Sí.
Navarro es va acabar el vi del got i el va deixar sobre la taula. No va fer cap gest per servir-se'n més i va cridar el cambrer per demanar-li tres cafès. Després va tornar a la pregunta de Brunetti i va dir:
–Em sembla que val més que no respongui a aquesta pregunta, commissario.
El cambrer es va endur els plats. Brunetti i Vianello van dir que havia estat un dinar excel·lent, i Navarro semblava més complagut que el cambrer amb aquest comentari. Quan van arribar els cafès, va abocar dos sobres de sucre a la tassa, en va remenar el líquid, es va mirar el rellotge i va dir:
–Senyors, he de tornar a la feina. –Es va aixecar i els va donar la mà a tots dos. Va cridar al cambrer que el compte era seu i que el pagaria l'endemà. Brunetti s'hi va oposar, però Vianello es va posar dempeus i va tornar a allargar la mà a Navarro per donar-li les gràcies. Brunetti va fer el mateix.
Navarro va somriure una vegada més i va dir:
–Cuidin bé el fill de la meva germana, ¿eh? –Va anar cap a la porta, la va obrir i va desaparèixer."

Donna Leon (2006). Cristall enverinat (trad. d'Anna Mauri i Batlle). Barcelona: Edicions 62 (col·lecció "El Balancí", pàg. 75-80).

Espagueti alle vongole
Pepperoncioni al mercat de Rialto

Ingredients (4 p.)

400 g d'espaguetis
500 g de cloïsses (en italià, vongole)
1 pepperoncino
1 got de vi blanc
1 gra d'all
Oli d'oliva

Posem les cloïsses amb aigua i força sal, i les deixem almenys una hora a la nevera perquè deixin anar tota la sorra. Les rentem sota el raig d'aigua i les reservem. Posem a bullir la pasta amb aigua salada i la deixem al dente. Piquem l'all i el sofregim juntament amb el pepperoncino. Quan l'all estigui ros, hi afegim les cloïsses i el got de vi blanc, i les tapem perquè s'obrin amb el vapor. Quan estiguin obertes, hi afegim els espaguetis, ho remenem tot perquè es barregi bé i ho deixem al foc un parell de minuts. Al final de tot s'hi pot posar un polsim de julivert picat ben fi.

Aquest plat tradicionalment no porta tomàquet (per això s'anomena in bianco), però se n'hi pot afegir i també hi queda molt bé. Una variant d'aquest plat serien els espagueti allo scoglioque no tenen solament cloïsses sinó tot tipus de marisc (gambes, calamars, musclos).

Espagueti allo scoglio




dilluns, 22 de juny de 2015

Vedella amb prunes de Najat El Hachmi

"L'avi havia demanat en préstec els diners per comprar un sac ben bo de sucre, galetes, cacauets, menta i verdures de tota mena, i havia fet degollar uns quants pollastres. Va enviar un emissari perquè comuniqués a l'avi segon que hi anaven a demanar la mà d'una de les seves filles. Que tal dia hi aniran, que vindran a dinar. L'avi segon va respondre que seria un honor tenir a casa seva una família tan distingida, com se solia dir en aquests casos. [...]
Mimoun s'havia posat la gel·laba blanca dels divendres, que ja feia temps que no duia, i les babutxes color safrà. Semblava seriós i tot, vestit a la manera tradicional, amb el coll tan impecable. S'havien emportat els tres burros i havien fet el viatge de dues hores damunt dels animals fins a arribar al poble veí. L'avi segur que no va deixar de repetir-li: sobretot, tu callat, sobretot.
Mimoun potser va pensar que, per una vegada, li havia de fer cas.
En arribar, les dones van anar a parar amb les dones i l'avi i Mimoun van anar a seure amb l'avi segon i el germà gran de la mare. Hi feia olor d'encens, en aquella cambra, i a Mimoun l'avi dos li va semblar un home tranquil. No el va mirar gaire, mort de vergonya. [...]
Es van anar succeint les lletanies d'elogis mutus dels dos avis, que si havien sentit a parlar tant de la seva família, que si no hi havia ningú com ells al poble, que si ja feia generacions i generacions que se'n parlava, que si el seu honor era impol·lut.
Mimoun els escoltava sense aixecar la mirada i s'anava mossegant el llavi, movent els dits dels peus, damunt dels quals seia, perquè no se li adormissin. No gosava ni canviar de postura. Els dos avis devien riure, tranquils, mentre ell només pensava que quin poder més gran tenia aquell home en la seva vida i que ell no hi podria fer res si no el volia de gendre.
Van portar mel amb un tros de mantega al mig, carn estofada amb prunes i pollastres amb ametlles, cuscús dolç, fruita i pastissets, però Mimoun gairebé no va tastar res, tot i la insistència de l'avi segon i el germà gran de la mare. No, no, ja estic tip. Au, no passis vergonya, que gairebé som família, havia dit l'avi segon i a Mimoun el cor li havia fet un salt. Això era un sí o era perquè ell era el tiet de la dona del segon cosí de Mimoun? Sí, home, sí, ja som família, no cal que vagis amb compliments.
A mesura que el migdia anava avançant i se sentia el clonc-clonc dels plats que es rentaven al pati, a Mimoun l'espera se li feia insofrible. Aquell home cada vegada li semblava més tranquil i alhora, cada cop que se'l mirava, el seu poder li semblava més gran. Devia pensar, cabronàs, saps que estàs molt per damunt meu, oi? Ara el te, deixar-lo reposar, ara parlem dels temps que corren i de com han canviat les coses. Els avis gaudien de la conversa amb la parsimònia que calia en aquests casos, mentre Mimoun només tenia ganes de cridar: me la dóna o què?
Però recordava les paraules de l'avi i no deia res.
Ja estava mig endormiscat quan va sentir que deia: amic meu, abans que se'ns faci tard, haurem de parlar del motiu de la nostra visita. Ja deveu intuir que volem que ens concediu la gràcia de ser família nostra i que els vostres néts i els meus siguin els mateixos. És per això que us demano en matrimoni la vostra filla tercera per al meu fill Mimoun, el meu primogènit.
Mimoun va envermellir fins a les orelles, tot i la pell bruna.
L'avi segon va dir que les seves dues primeres filles encara estaven per merèixer i que ell preferia que fos la primera qui es casés amb Mimoun. Ell es va girar sobtadament cap al seu pare i l'avi el devia mirar d'aquella manera que deia espera, no corris.
És un honor per a nosaltres que ens ofereixis la més gran de les teves filles, però és que hem sentit a parlar tant de la tercera, de les seves habilitats fent les feines de la casa, de la seva obediència, de la seva actitud impecable, que el meu fill i jo mateix pensem que és la dona adequada per a ell. M'haureu de deixar que consulti la resta de la meva família, havia respost l'avi segon.
L'avi segon els va deixar sols i va trigar estona a tornar. L'avi primer i Mimoun es van mirar, i després van anar resseguint amb els ulls els relleus de les parets encalcinades. Els minuts d'espera devien ser eterns, Mimoun pensava què hauria de fer si l'avi segon li deia que no, que no et vull per a la meva filla.
Van sentir una dona que feia un iuiu ben fort en alguna part de la casa i Mimoun no s'ho creia.
L'avi dos va entrar a la cambra i va anar directament a encaixar la mà amb l'avi u, somrient. Va atansar la mà cap a Mimoun, que encara tenia la vista clavada a la paret, i li va dir: felicitats."

Najat El Hachmi (2008). L'últim patriarca. Barcelona: Planeta (pàg. 62-65).

Vedella amb prunes

Ingredients (4 p.)

1 tall rodó de vedella lligat
4 cebes grosses o 10-12 de petites
16 prunes seques
4 grans d'all
1 farcellet d'herbes
1 canó de canyella
1 copa de conyac
Sal, pebre, oli d'oliva

Posem en remull les prunes una bona estona perquè s'hidratin. Pelem les cebes; si són grosses, les tallem a quarts, i si són petites, les deixem senceres. Salpebrem el tall rodó. Posem oli en una cassola i, quan estigui calent, marquem el tall rodó per tots els costats. Quan estigui ros, hi afegim els grans d'all sense pelar, les cebes, el farcellet d'herbes i la canyella. Quan la ceba es comenci a enrossir, hi afegim les prunes i la copa de conyac, i tapem la cassola. Abaixem el foc i el deixem coure a foc lent, afegint-hi cullerades de l'aigua de remullar les prunes quan faci falta, i l'anem girant perquè es cogui uniformement.

Un cop cuit, retirem el tall rodó i li traiem la malla i, quan estigui fred, el tallem a rodanxes no gaire gruixudes. Es pot menjar fred o calent. Si el volem calent, tornem a posar els talls a la cassola amb les prunes i l'escalfem al foc. Si el volem fred, es pot menjar acompanyat d'amanida.

El temps de cocció és relatiu. Depèn de com sigui de gros el tall rodó i de quin punt de cocció agradi. Cal tenir en compte que si s'escalfen els talls a la cassola es couen un punt més, així que potser val la pena deixar-lo un pèl cru de dins.

divendres, 12 de juny de 2015

Lasanya de carn de cristall enverinat

"A la taula de la cuina va trobar una nota de la Paola en què li explicava que havia hagut de sortir per reunir-se amb un dels estudiants als quals dirigia la tesi doctoral, però que al forn hi havia lasanya. Els nens no serien a casa, hi havia una amanida a la nevera, només calia que hi afegís oli i vinagre. Brunetti ja es disposava a començar a preparar-se el dinar tot remugant –havia travessat mitja ciutat i ara es trobava que la família l'havia deixat sol i li tocava menjar coses reescalfades al forn, segurament qualsevol menjar preparat amb aquell formatge taronja americà tan repugnant, segur–, quan de sobte va llegir l'última línia del missatge de la Paola: «Para de remugar. És la recepta de la teva mare i t'agrada molt».
Com que li tocava menjar sol, el primer que va pensar Brunetti va ser trobar una lectura adient. Una revista estava bé, però s'havia llegit l'Espresso d'aquella setmana. Un diari ocupava massa espai a la taula. Un llibre no quedava mai ben obert, no pas si no et volies carregar el llom, i després les pàgines queien pertot arreu. Els llibres d'art, també molt grans, es podien quedar plens de taques d'oli. Al final es va decidir per anar al dormitori, agafar de la tauleta de nit un exemplar de Gibbon, amb un estil tan cargolat que havia optat per llegir-ne una traducció.
Va treure la lasanya, la va tallar i se'n va servir en un bol. Es va omplir un got de Pinot i després va obrir el Gibbon, entre dos llibres que la Paola havia deixat a la taula. Perquè les pàgines no es tanquessin, les aguantava amb un cullerot i una safata. Satisfet amb la solució, es va asseure i va començar a menjar.
Brunetti es va trobar de sobte a la cort de l'emperador Heliogàbal, un dels seus monstres preferits. Ah, els excessos, la violència, la corrupció total de tot i de tothom. La lasanya tenia capes de pernil i d'altres més fines de cors de carxofa, amb capes de pasta que semblava feta a casa. Hauria preferit que hi hagués més carxofes. Compartia la taula amb senadors decapitats, consellers perversos, bàrbars decidits a forçar la destrucció de l'imperi. Va fer un glop de vi i es va menjar un altre tros de lasanya.
De sobte va aparèixer l'emperador, lluent com si fos el sol mateix. Tothom en cantava les lloances, la glòria i la gràcia. La cort era esplèndida i una mica desmesurada, un indret on, tal com indicava Gibbon, «una prodigalitat capriciosa substituïa la manca de bon gust i d'elegància». Brunetti va deixar la forquilla damunt la taula per assaborir millor tant la lasanya com la descripció de Gibbon.
Es va aixecar i va agafar l'amanida, hi va posar oli i vinagre i una mica de sal. Va menjar directament del bol mentre Heliogàbal moria travessat per les espases de la seva guàrdia."

Donna Leon (2006). Cristall enverinat (trad. d'Anna Mauri i Batlle). Barcelona: Edicions 62 (col·lecció "El Balancí", pàg. 122-123).

Lasanya de carn

Ingredients (4 p.)

1 paquet de làmines de lasanya
500 g de carn picada
1 ceba grossa
1 branca d'api
1 pastanaga
6-8 tomàquets madurs
Sal, pebre, oli d'oliva

Per a la salsa beixamel
1 tros de mantega
3 cullerades de farina
1/2 l de llet
Nou moscada
100 g de parmesà ratllat

Pelem i triturem el tomàquet i el reservem. Tallem la ceba, la pastanaga i l'api a trossos ben petits i els sofregim en una paella amb l'oli calent fins que estiguin tendres. Hi afegim la carn picada i la daurem, desfent els grumolls amb una cullera de fusta. Quan ja està daurada, hi afegim el tomàquet triturat, la sal i el pebre, i ho deixem coure a foc lent fins que estigui fet.

Per fer la beixamel, en primer lloc escalfem la llet i la deixem preparada. Posem la mantega en un cassó al foc i quan estigui líquida hi afegim les tres cullerades de farina. Ho anem remenant, de manera que no quedi farina crua però que tampoc es cremi. Quan estigui daurada, hi anem afegint la llet calenta molt a poc a poc, i a mesura que hi tirem la llet, ho anem remenant. Quan ja tenim tota la llet incorporada, hi afegim sal, pebre i nou moscada, ho remenem bé i ho deixem tapat amb film per evitar que es faci una capa agrumollada al damunt.

Coem les làmines de lasanya segons les indicacions del fabricant (n'hi ha que s'han de bullir, n'hi ha que només cal hidratar amb aigua calenta) i quan estan fredes les disposem al damunt del marbre.

En una safata de forn untada amb mantega, anem fent capes de pasta i de carn i acabem amb una capa de beixamel i el formatge ratllat pel damunt. Ho posem al forn uns 30 minuts i al gratinador els últims cinc minuts. Deixem reposar la lasanya entre 10-15 minuts abans de servir-la.  




La lasanya, a punt per entrar al forn
La bolonyesa preparada per al farciment

La lasanya emplatada

divendres, 5 de juny de 2015

Suvlakis amb tzatziki amb l'aigua fins al coll

Suvlakis acabats de sortir del forn
" Papà, ¿veurem junts la final del Mundial, demà al vespre?  –em va preguntar ahir la Katerina.
El seu únic defecte és que la torna boja el futbol, igual que a en Fanis. Els diumenges no surten mai de casa, perquè es planten davant la tele i veuen partits de futbol de tot el món. Vaig descobrir la seva debilitat el 2004, quan van fer el seu primer viatge com a parella a Lisboa, per veure la final de l'Eurocopa 2004, entre Grècia i Portugal. Personalment no tinc cap interès a veure la final d'un Mundial, però d'altra banda, no li vull esguerrar la festa a la meva filla.
Tzatziki
 –Veniu a casa, que faré sopar  –va intervenir l'Adrianí.
 –Senyora, d'això res. Menjarem suvlakis  –la talla en Fanis.
 –Però, ¿què estàs dient, fill meu?
 –Que els grans esdeveniments a Grècia els vivim menjant suvlakis  –li explica en Fanis . Recorda't de la nit que va caure la Junta Militar. Ho van celebrar amb espelmes i pinxos.
 –Igual que quan els Jocs Olímpics del 2004  –confirma la Katerina –. Pensa en les tones de pinxos que vam devorar davant les pantalles de televisió.


–Per Nadal, mengem gall dindi, i per Pasqua, rostim un xai, però el menjar dels nostres grans èxits nacionals és el suvlaki.
Al final hem decidit que els nois vinguin a casa nostra, però que portin ells els suvlakis, perquè en Fanis coneix, segons diu, el lloc on fan els millors d'Atenes. De futbol, potser no en sé un borrall, però de suvlakis sóc un crack, com diu avui dia qualsevol jovenet, amb els pantalons abaixats, el cul a l'aire i el mòbil a la mà. Per tant, menjaré i jutjaré.
–Anem amb Espanya, per descomptat –declara en Fanis sense marge per a la discussió. [...]
Quan al matí entro a la feina, descobreixo que la nostra conversa d'ahir no va ser casual ni única. Amb prou feines he pogut dir bon dia que em trobo els meus ajudants, dos mascles i una femella, embrancats en una acalorada discussió.
–¿Nois, què passa? –els pregunto.
–Res, discutíem d'avui al vespre –em respon en Dermitzakis.
–¿Què passa aquest vespre? –En el meu cervell només ha quedat registrat que la Katerina i en Fanis vénen a sopar a casa. El Mundial s'ha esborrat del tot.
Els tres em miren atònits.
–Aquest vespre és la final del Mundial, comissari –em recorda la Kula.
–I tots anem amb Espanya, és clar –puntualitza en Vlasópulos, que parla com en Fanis.
–¿Per què anem tots amb Espanya?
–¿I què vol, que el Fons Monetari Internacional també el guanyi, el Mundial, comissari? –protesta agrament la Kula–. Ens ho han retallat tot. Almenys, que no guanyin també el Mundial. [...]
L'Adrianí ha estès sobre la tauleta de la sala d'estar unes estovalles de fil. Normalment al damunt hi hauria d'haver coberts de plata i copes de cristall. En lloc d'això, veig una safata amb tot de suvlakis i un plat a part on només n'hi ha dos. El plat a part és per a l'Adrianí, que prefereix els suvlakis vidus, o sigui, sense salsa tzatziki ni ceba, mentre que la resta ens els mengem amb tot.
Les primeres queixalades coincideixen amb la interpretació dels himnes nacionals dels equips. Comença el partit i el quartet assegut al sofà es divideix en dues parelles: la formada pels experts i apassionats Fanis i Katerina, i la dels que no en tenen ni idea, l'Adrianí i jo. [...]
Al llarg del partit se'm confirma un fet que no m'agrada gens. La tranquil·la, conciliadora Katerina, que sempre intervé com un bomber entre jo i l'Adrianí quan ens barallem, s'ha transformat en un fanàtic musulmà. Crida al límit de la violència, salta del seu seient, tanca els ulls cada cop que els espanyols corren perill. En canvi, el futbol no canvia gens la manera de ser d'en Fanis. Manté la calma, com sempre. Bé, el fet és que tant l'un com l'altra estan tan concentrats en el partit, que han deixat desconsolats els pinxos, per això jo, mentrestant, ja me n'he menjat tres, sense que ni la meva filla ni el meu metge se n'hagin adonat. No he passat desapercebut, però, a l'Adrianí, especialista en seguiments, que em mormola:
–Aquest és l'últim, no et passis.
–¡No, cago en dena, Roben els ha superat a tots! ¡Ja el té! –crida la Katerina, posant-se dreta d'un salt. En l'últim sospir, però, el porter espanyol aconsegueix desviar la pilota amb el peu.
–¡L'ha salvat! –crida la Katerina i es deixa caure alleugerida a la seva butaca–. ¡Sant Iker ens ha salvat!
–¿Quin sant és aquest? –s'estranya l'Adrianí.
–Sant Iker Casillas, el porter d'Espanya, mamà. Així li diuen els espanyols: sant Iker.
–És la primera vegada que sento que fan sants els porters de futbol. Fins ara em pensava que només feien sants els màrtirs –comenta l'Adrianí mentre es persigna. [...]
–Calleu ja, que m'ensumo que marquem –crida la Katerina–. ¡Centra, Andrés, centra! –Sembla, però, que Andrés no ha escoltat les indicacions de la Katerina i tira a porta. Un instant després la pilota és dins la xarxa i el porter holandès se la mira com un convidat inesperat.
–¡Gooool! –criden la Katerina i en Fanis i es posen drets.
–¡Andrés, ets un déu! –crida la Katerina.
–¡L'un sant, l'altre déu, ai Senyor! –comenta l'Adrianí–. Mira, només falta per jugar l'Esperit Sant. Guanyarien sempre.
En els últims instants del partit, en Fanis i la Katerina estan a punt d'entrar dins la pantalla per ajudar els espanyols. S'acaba el partit.
En Fanis pica de peus a terra.
–¡Sí, hem guanyat!
–¡Campeones, campeones, , , –crida la Katerina. [...]
Penso que ens aquests moments l'holandès de l'ambaixada deu semblar una tulipa pansida, i agraeixo el consell de tots aquells que em deien que havia d'anar amb Espanya. I aleshores em sona el mòbil.
–Bona nit, comissari, ¿què fa? –sento la veu d'en Vlasópulos.
–Celebrem la victòria.
–Desgraciadament, haurà d'acabar la festa.
–¿Per què?
–Perquè tenim un altre cos decapitat.
Em quedo amb el mòbil a la mà.
–¿On?
–Dins d'un cotxe, a Polídrosos. A la cruïlla dels carrers Samos i General Rogakos.
No sé de què m'estranyo, em dic a mi mateix. ¿Quan hauria pogut trobar l'assassí un vespre més adient per cometre el crim, amb tot déu a casa seva, veient la final?
–D'acord, avisa la científica i el forense, ara vinc. I digues a la comissaria de Khalandri que enviïn dos cotxes patrulla al carrer Samos. Que també portin una tela per cobrir el cotxe, perquè em sembla que hi haurà merder.
Quan dic als meus que me n'he d'anar, perquè hi ha una nova víctima, es queden atònits i em miren. Si més no, he tingut temps de menjar-me tres suvlakis."

Petros Màrkaris (2012). Amb l'aigua fins al coll. Barcelona: Tusquets (trad. de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, pàg. 223-224; 237-241).

Suvlakis amb tzatziki

Ingredients (4 p.)

Els daus de llaminera amb les espècies
Per al suvlaki
2 llamineres de porc
Sal, orenga, comí, farigola, pebre vermell dolç i pebre negre
Oli d'oliva

Per al tzatziki
2 cogombres grossos
600 g de iogurt grec
2 grans d'all
Menta
Sal, pebre, oli d'oliva

Es tallen les llamineres a daus. S'adoben amb la sal i les espècies i s'afegeixen dues cullerades d'oli d'oliva. Es deixa marinar una estona (pot deixar-se des d'uns quants minuts fins a diverses hores, com més estona estigui en adob més gust de les espècies agafarà la carn).

Mentrestant, es prepara el tzatziki, que també va bé que estigui unes hores a la nevera. Es pelen els cogombres i es tallen en trossets molt petits. Es piquen els alls i unes quantes fulles de menta, i es barreja tot amb el iogurt. S'afegeix sal i pebre i una cullerada d'oli d'oliva i es remena tot bé. Es decora amb unes fulles de menta senceres i es guarda a la nevera.


Quan considerem que la carn ja ha estat prou adobada, s'agafen palets de broxeta i s'enfilen els daus de carn. És ideal fer-los a la brasa, però si no es pot, es poden coure a la planxa ben calenta i acabar-ne la cocció al forn.

Se serveix el souvlaki en un plat amb dues o tres cullerades de tzatziki. També es pot acompanyar amb pa de pita i posar els daus de suvlaki i la cullerada de tzatziki dins del pa. És un plat molt d'estiu i és ideal degustar-lo amb un got de retsina ben fresc.