Espagueti alle vongole per a en Brunetti


"A dins, hi va trobar la trattoria de quan era jove: les taules parades amb tovalles de paper blanques i, a la majoria, quatre plats i quatre jocs de forquilla i ganivet. Els gots havien estat nets en una altra època, i potser ara també. Eren petits –només se'n podien prendre dues glopades de vi– i estaven ratllats i entelats pel pas dels anys, fins a haver-se tornat pràcticament blancs. També hi havia tovallons de paper i, al centre de cada taula, una safata metàl·lica amb un oli d'oliva de color sospitosament clar, vinagre de vi blanc, sal, pebre i escuradents en sobrets individuals. 
Brunetti es va quedar sorprès de veure Vianello, amb texans i jaqueta, assegut en una d'aquelles taules, acompanyat d'un home més gran que no s'assemblava gens a Pucetti. Brunetti va donar les gràcies a l'home que l'havia acompanyat fins allà, li va oferir un'ombra, que va refusar, i va anar a saludar Vianello. El seu acompanyant es va aixecar i li va allargar la mà. 
–Navarro –va dir estrenyent la mà de Brunetti–. Giulio. [...] 
Brunetti es va presentar i va dir: 
–Gràcies per venir a parlar amb nosaltres. –Va incloure Vianello, tot i que no tenia ni idea de la raó per la qual l'inspector era allà. 
Navarro semblava desconcertat per aquell agraïment ja d'entrada. 
–Visc aquí, a la cantonada, de veritat. 
–El seu nebot és un bon noi –va dir Brunetti–. Tenim sort de tenir-lo. 
Navarro va tornar a desviar la mirada, desconcertat aquest cop per la lloança. Quan els va tornar a mirar, l'expressió se li havia assuaujat, fins i tot endolcit. 
–És el fill de la meva germana –va explicar–. Sí, és un bon noi. 
–Suposo que ja li ha dit –va començar a dir Brunetti mentre seien– que voldríem parlar amb vostè sobre algunes persones d'aquesta zona. 
–Sí, ja m'ho ha dit. ¿Vol saber coses sobre De Cal? 
Abans que Brunetti pogués contestar, se'ls va acostar un cambrer. No portava bolígraf ni llibreta per apuntar; va enunciar el menú atropelladament i els va demanar què voldrien. 
Navarro va dir que aquells homes eren amics seus, cosa que va fer que el cambrer tornés a recitar el menú, a poc a poc, amb comentaris i fins i tot recomanacions. 
Finalment van demanar espaguetis amb vongole. El cambrer els va picar l'ullet per donar-los entenent que tot just les havien collit la nit abans; potser il·legalment, però en qualsevol cas, eren de la laguna. A Brunetti no li agradava gaire el fetge, de manera que va demanar rombo a la graella, mentre que Vianello i Navarro van optar per la coda di rospo
Patate bollite? –va preguntar el cambrer abans de marxar. Tots van dir que sí.Sense que n'haguessin demanat, el cambrer va tornar de seguida amb un litre d'aigua mineral i un litre de vi blanc. Va deixar les gerres a la taula i va tornar a la cuina, on el van sentir que cridava el que havien demanat. 
Com si no haguessin estat interromputs, Brunetti va preguntar: 
–¿Què en sap? ¿Treballa per a ell? 
–No– va respondre Navarro, clarament sorprès per la pregunta–. Però el conec. Tothom d'aquí el coneix. És un malparit. [...] 
–¿I què en sap, de la seva filla? –va preguntar Brunetti. 
Abans que Navarro pogués contestar, el cambrer els va portar la pasta i la va servir. La conversa es va aturar quan els tres homes es van abocar als espaguetis. El cambrer va tornar amb tres plats nets perquè hi deixessin les closques de les cloïsses. 
Pepperoncino –va fer Brunetti amb la boca plena. 
–És bo, ¿eh? –va fer Navarro. 
Brunetti va fer que sí amb el cap, va beure una mica de vi i va tornar als espaguetis, que eren boníssims. S'havia de recordar de parlar d'aquell pepperoncino a la Paola. N'hi havia més quantitat que la que hi posava ella, però continuava sent bo. 
Quan van tenir el plat dels espaguetis buit i el de les cloïsses ple, el cambrer se'ls va endur i els va preguntar si els havia agradat. Brunetti i Vianello en parlaven entusiasmats; Navarro, client habitual, no estava obligat a dir-ne res. 
El cambrer no va trigar a tornar, amb un bol amb patates i el peix. El de Brunetti ja estava tallat a filets. Navarro va demanar oli d'oliva i el cambrer els en va portar de més bona qualitat que el que havien trobat sobre la taula. Se'n van posar al peix tots tres, però a les patates no, perquè ja n'hi havia prou al fons del bol. Ningú no va dir res durant una estona. 
Quan Vianello va pescar amb la cullera l'última patata del bol, Brunetti va tornar a les seves preguntes: 
–¿Sap gaires coses de la seva filla? 
Navarro es va acabar el vi i en va alçar la gerra buida, per cridar l'atenció del cambrer. 
–És bona noia, però es va casar amb aquell enginyer... 
Brunetti va assentir amb el cap. [...] 
–¿Treballa aquí, a Murano? –va preguntar. 
–No, gràcies a Déu! Navarro va agafar de la mà del cambrer la gerra de vi blanc i en va omplir els gots–. Treballa en algun lloc de la terra ferma. [...] 
–He sentit a dir que De Cal ha amenaçat el seu gendre. 
–Vol dir que l'ha amenaçat de matar-lo? 
–Sí –va respondre Brunetti.  
–Ho ha dit als bars, i normalment ho diu quan està borratxo. Beu massa, aquest vell malparit –va dir Navarro, tornant-se a omplir el got–. [...] 
–No estic segur que aquesta pregunta sigui legítima, Signor Navarro –va començar a dir Brunetti, bevent un glop de vi sense tenir-ne ganes–: ¿Vostè creu que hi ha cap amenaça real? 
–¿Vol dir si l'arribaria a matar? 
–Sí. 
Navarro es va acabar el vi del got i el va deixar sobre la taula. No va fer cap gest per servir-se'n més i va cridar el cambrer per demanar-li tres cafès. Després va tornar a la pregunta de Brunetti i va dir: 
–Em sembla que val més que no respongui a aquesta pregunta, commissario. 
El cambrer es va endur els plats. Brunetti i Vianello van dir que havia estat un dinar excel·lent, i Navarro semblava més complagut que el cambrer amb aquest comentari. Quan van arribar els cafès, va abocar dos sobres de sucre a la tassa, en va remenar el líquid, es va mirar el rellotge i va dir: 
–Senyors, he de tornar a la feina. –Es va aixecar i els va donar la mà a tots dos. Va cridar al cambrer que el compte era seu i que el pagaria l'endemà. Brunetti s'hi va oposar, però Vianello es va posar dempeus i va tornar a allargar la mà a Navarro per donar-li les gràcies. Brunetti va fer el mateix. 
Navarro va somriure una vegada més i va dir: 
–Cuidin bé el fill de la meva germana, ¿eh? –Va anar cap a la porta, la va obrir i va desaparèixer." 
Donna Leon (2006). Cristall enverinat (trad. d'Anna Mauri i Batlle). Barcelona: Edicions 62 (col·lecció "El Balancí", pàg. 75-80).

Espagueti alle vongole

Ingredients (4 p.)

400 g d'espaguetis
500 g de cloïsses (en italià, vongole)
1 pepperoncino
1 got de vi blanc
1 gra d'all
Oli d'oliva

Pepperoncioni al mercat de Rialto

Posem les cloïsses amb aigua i força sal, i les deixem almenys una hora a la nevera perquè deixin anar tota la sorra. Les rentem sota el raig d'aigua i les reservem. 

Posem a bullir la pasta amb aigua salada i la deixem al dente. Piquem l'all i el sofregim juntament amb el pepperoncino. Quan l'all estigui ros, hi afegim les cloïsses i el got de vi blanc, i les tapem perquè s'obrin amb el vapor.

Quan estiguin obertes, hi afegim els espaguetis, ho remenem tot perquè es barregi bé i ho deixem al foc un parell de minuts. Al final de tot s'hi pot posar un polsim de julivert picat ben fi.

Aquest plat tradicionalment no porta tomàquet (per això s'anomena in bianco), però se n'hi pot afegir i també hi queda molt bé.

Una variant d'aquest plat serien els espagueti allo scoglio, que no tenen solament cloïsses sinó tot tipus de marisc (gambes, calamars, musclos). No cal anar a Itàlia per menjar-ne, els fan molt i molt bons al restaurant Torre Rossa de Cardedeu.

Espagueti allo scoglio

Comentaris

  1. L'estiu em fa pensar en el mar, la platja, els peixos, els pescadors, les havaneres, Calella de Palafrugell, Reus, Cambrils, Itàlia, la pasta, el pepperoncino... Mmmmm, ja m'hi trobo, ja me n'hi aniria, però no pot ser encara, ens hem de conformar amb els sabors que ens ho evoquen!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars