diumenge, 30 d’agost de 2015

Llenguado fregit d'en Salvuccio

"Tenia deu anys quan el seu oncle l'havia dut per primera i única vegada a pescar a l'encesa, després de passar-se tota la tarda implorant a la dona.
I si cau a l'aigua, el vailet?
Com vols que caigui? I a més a més som dos, en Ciccino i jo; si cau, el pesquem i avall!
I si té fred?
Tu do'm un jerseiet i ja li posarem.
I si li ve son?
Doncs que s'estiri al fons de la barca.
I tu, Salvuzzu, que hi vols anar?
Home...
Cada vegada que l'oncle es feia a la mar ell es moria de ganes d'acompanyar-lo. Al final la tieta li va donar permís, però, això sí, després d'atabalar-lo amb mil recomanacions.
La nit, se'n recordava, era ben bé com aquesta, sense lluna. Es veien tots els llums de la costa.
En un moment donat, en Ciccino, el mariner seixantí que remava, havia dit:
Encengui.
I l'oncle havia encès la làmpada, que feia una llum blavenca fortíssima.
Li havia semblat com si de cop i volta el fons sorrenc de la mar s'enfilés a fil d'aigua, completament il·luminat, i havia vist un banc de peixets que, atordits per la lluminària, s'havien quedat immòbils de cara a la claror. [...]
L'oncle estava dret a popa, amb la fitora de deu puntes i tres metres de llarg lligada al canell amb tres metres més de corda.
Com és que havia demanat a en Ciccino, també en veu baixa per no espantar els peixos a la barca hi ha dues fitores més?
Una és de roca i l'altra de mar oberta. Per això l'una té les puntes més resistents i l'altra més afilades.
I la que té l'oncle a la mà?
És de sorra. Vol pescar llenguado.
On són?
Amagats sota l'arena.
I com s'ho farà per veure'ls?
Els llenguados es tapen amb tan poqueta arena que se'ls veuen els dos puntets negres dels ulls. Té, fixa-t'hi, ja veràs com els veus.
Però per molt que s'hi havia esforçat no havia vist cap puntet negre.
Al cap de poc havia sentit la barca com trontollava tota, el xap de la fitora entrant amb força a l'aigua i l'oncle que deia:
Meu!
A la punta de l'ormeig hi havia un llenguado més gros que el seu braç debatent-se inútilment a batzegades. En un parell d'hores en van arreplegar gairebé una dotzena, fins que l'oncle va dir que descansessin.
Que té gana? li demanà en Ciccino.
Una mica sí.
Un cop recollits els rems, havia agafat un sarró que duia i n'havia tret una paella i una bombona petita de gas, una ampolla d'oli, una paperina de farina i una altra, més petita, de sal. Ell observava els preparatius amb estranyesa. Com podien menjar a aquelles hores de la nit? Mentrestant en Ciccino ja havia escalfat una mica d'oli i, després d'enfarinar un parell de llenguados, els havia posat a fregir.
I tu? havia preguntat l'oncle.
Jo encabat. Són massa grossos, tres no hi caben pas dins la paella.
Mentre esperaven que es coguessin, l'oncle li havia explicat que la dificultat de pescar amb fitora era la refracció i li havia aclarit què era. Però ell no va entendre res, l'únic que li va quedar clar era que el peix sembla que és aquí i en canvi és una mica més enllà.
Encara que primer no tenia gana, l'oloreta del peix fregint-se havia acabat per despertar-l'hi. Es va menjar el seu llenguado damunt d'un full de diari i cremant-se la boca i les mans.
En els quaranta-sis anys posteriors no havia retrobat mai més un gust com aquell."

Andrea Camilleri (2010). La pista de sorra (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 64-67).

Llenguado fregit

Ingredients (4 p.)

4 llenguados
Farina, sal, oli d'oliva

Se salen i s'enfarinen els llenguados. S'escalfa oli en una paella i quan estigui ben calent, s'hi posen els llenguados. Es fregeixen tres minuts per una banda, es giren i s'abaixa el foc mentre es couen per l'altra banda.

Vaig estar dubtant de si buscava una recepta una mica més elaborada, però al final vaig pensar que en segons quins casos les elaboracions, encara que el resultat sigui molt bo, fan disminuir la intensitat del gust del producte i que és millor deixar-se estar de floritures i menjar-lo de la manera més simple possible. Coincideixo amb Josep Pla quan diu que "el millor llenguado és el fregit". Si el llenguado és molt fresc i està ben fregit, el gust que té, com reconeix en Montalbano, no és fàcil de retrobar-lo en res més.

divendres, 14 d’agost de 2015

Amanida caprese de Paola Brunetti

"Va arribar a casa poc abans de les vuit, prou d'hora perquè semblés que tornava d'un dia normal. Paola era a la cuina quan va entrar al pis, però no se sentien les aromes i els sorolls habituals de l'activitat culinària. Encuriosit, va travessar el passadís i va ficar el cap a la cuina; Paola era a la taula tallant tomàquets.
Ciao, Guido va dir la dona, aixecant el cap i somrient.
Brunetti va tirar la carpeta sobre la taula, es va acostar a Paola i li va fer un petó al clatell.
¿Amb aquesta calor? va preguntar ella, però es va repenjar en el seu cos.
Brunetti li va llepar delicadament la pell del clatell.
Deficiència de sal va dir, tornant a llepar-la.
Em sembla que a les farmàcies venen pastilles de sal. Deu ser més higiènic va dir ella, tirant-se endavant, però només per agafar un altre tomàquet de la pica, que va tallar en rodanxes gruixudes i va afegir a les que ja tenia disposades en cercle per la vora d'una gran safata de ceràmica.
Brunetti va obrir la nevera i va agafar una ampolla d'aigua mineral, i un vas de l'armari de sobre. Va omplir el vas i se'l va beure, en va omplir un altre, va tapar l'ampolla i la va tornar a ficar a la nevera. 
Del prestatge de baix va treure una ampolla de Prosecco. Va arrencar la funda platejada del tap, va empènyer lentament el tap de suro amb els polzes, fent un moviment de vaivé. Tan bon punt el tap va sortir de l'ampolla, la va inclinar per impedir que vessessin les bombolles. [...]
¿En vols? va preguntar.
Dóna'm un glop del teu. No m'agrada beure amb aquesta calor, em puja de seguida al cap. [...]
Brunetti no va fer cap comentari, es va servir un altre vas de vi.
Capreseva preguntar, assenyalant amb el cap l'anella de tomàquets de la safata que tenia Paola davant.
Caram, superpoli va dir Paola, agafant un altre tomàquet, veus una anella de tomàquets amb espais buits entre les rodanxes, prou grans per posar-hi un tall de mozzarella, veus l'alfàbrega en un bol a l'esquerra de la teva abnegada esposa, al costat mateix de la mozzarella, col·locada en un plat. Ho lligues tot i imagines, fent una esplèndida demostració de capacitat de deducció, que soparem insalata caprese. No m'estranya que la teva perspicàcia tingui atemorida la població de delinqüents de la ciutat. Es va girar somrient mentre ho deia, mirant d'endevinar si el seu marit no estava d'humor i potser havia anat massa lluny. ¿Què ha passat? va preguntar, tot tornant-li el vas de vi. 
M'han assignat un cas a Mestre. Abans que el pogués interrompre, va dir: Tenen dos comissaris de vacances i un a l'hospital amb la cama trencada, i una altra de baixa per maternitat.
¿I Patta t'ha cedit a Mestre?
No hi havia ningú més.
Guido, sempre hi ha algú més. D'entrada, el mateix Patta. No li faria cap mal fer alguna cosa més que seure al seu despatx, signar papers i magrejar les secretàries. [...]
¿Què? va preguntar ella veient que no li deia res.
Té problemes va dir Brunetti. [...]
No m'ho puc creure va dir ella, girant-se i dirigint les seves observacions a l'únic tomàquet que quedava a la pica. Fa anys que et fa la vida impossible, enreda tot el que fas i ara tu el defenses.
No el defenso, Paola.
Doncs a mi m'ho sembla va dir ella, parlant aquesta vegada amb la mozzarella que tenia a la mà esquerra. [...]
¿Vols que avisi Chiara? va preguntar Brunetti, veient que l'amanida ja estava a punt.
Abans que em diguis fins quan durarà aquest cas de Mestre, no.
No en tinc ni idea.
¿De què es tracta?
Un assassinat. Han trobat un transvestit en un descampat de Mestre. Algú li ha aixafat la cara, segurament amb un tros de canonada, i després l'ha deixat allà.
¿Les altres famílies també tenien converses tan edificants abans de sopar?
¿Per què li deuen haver aixafat la cara? va preguntar, anant directa al punt que havia amoïnat Brunetti tota la tarda.
¿Per ràbia?
Ja va dir ella, tallant la mozzarella i col·locant els trossos entre el tomàquet. Però, ¿per què en un descampat?
Perquè volia que trobessin el cos ben lluny d'on l'havia mort. [...]
Paola va agafar les fulles d'alfàbrega, les va passar per sota l'aixeta d'aigua un moment, i les va tallar molt petites. Les va escampar per sobre el tomàquet i la mozzarella, hi va afegir sal, i després ho va amanir generosament amb oli.
Pensava que podíem sopar a la terrassa va dir. Chiara havia de parar la taula. ¿Vols anar a mirar-ho?"

Donna Leon (2002). Vestit per morir (trad. Esther Roig). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 44-48).

Amanida caprese

Ingredients (4 p.)

2 o 3 tomàquets d'amanida
1 bola de mozzarella
1 ram d'alfàbrega fresca
Sal, pebre negre i oli d'oliva verge

Es renten els tomàquets, es tallen a rodanxes gruixudes i es disposen en una plàtera en forma de cercle. S'amaneix el tomàquet amb sal, pebre i oli d'oliva. Es talla la mozzarella a rodanxes fines i es posa una rodanxa al damunt de cada tomàquet. Es renten les fulles d'alfàbrega i es van posant al damunt dels talls de mozzarella. S'empolsina amb una mica més de sal i pebre i un bon raig d'oli.