diumenge, 30 d’agost de 2015

Llenguado fregit d'en Salvuccio

"Tenia deu anys quan el seu oncle l'havia dut per primera i única vegada a pescar a l'encesa, després de passar-se tota la tarda implorant a la dona.
I si cau a l'aigua, el vailet?
Com vols que caigui? I a més a més som dos, en Ciccino i jo; si cau, el pesquem i avall!
I si té fred?
Tu do'm un jerseiet i ja li posarem.
I si li ve son?
Doncs que s'estiri al fons de la barca.
I tu, Salvuzzu, que hi vols anar?
Home...
Cada vegada que l'oncle es feia a la mar ell es moria de ganes d'acompanyar-lo. Al final la tieta li va donar permís, però, això sí, després d'atabalar-lo amb mil recomanacions.
La nit, se'n recordava, era ben bé com aquesta, sense lluna. Es veien tots els llums de la costa.
En un moment donat, en Ciccino, el mariner seixantí que remava, havia dit:
Encengui.
I l'oncle havia encès la làmpada, que feia una llum blavenca fortíssima.
Li havia semblat com si de cop i volta el fons sorrenc de la mar s'enfilés a fil d'aigua, completament il·luminat, i havia vist un banc de peixets que, atordits per la lluminària, s'havien quedat immòbils de cara a la claror. [...]
L'oncle estava dret a popa, amb la fitora de deu puntes i tres metres de llarg lligada al canell amb tres metres més de corda.
Com és que havia demanat a en Ciccino, també en veu baixa per no espantar els peixos a la barca hi ha dues fitores més?
Una és de roca i l'altra de mar oberta. Per això l'una té les puntes més resistents i l'altra més afilades.
I la que té l'oncle a la mà?
És de sorra. Vol pescar llenguado.
On són?
Amagats sota l'arena.
I com s'ho farà per veure'ls?
Els llenguados es tapen amb tan poqueta arena que se'ls veuen els dos puntets negres dels ulls. Té, fixa-t'hi, ja veràs com els veus.
Però per molt que s'hi havia esforçat no havia vist cap puntet negre.
Al cap de poc havia sentit la barca com trontollava tota, el xap de la fitora entrant amb força a l'aigua i l'oncle que deia:
Meu!
A la punta de l'ormeig hi havia un llenguado més gros que el seu braç debatent-se inútilment a batzegades. En un parell d'hores en van arreplegar gairebé una dotzena, fins que l'oncle va dir que descansessin.
Que té gana? li demanà en Ciccino.
Una mica sí.
Un cop recollits els rems, havia agafat un sarró que duia i n'havia tret una paella i una bombona petita de gas, una ampolla d'oli, una paperina de farina i una altra, més petita, de sal. Ell observava els preparatius amb estranyesa. Com podien menjar a aquelles hores de la nit? Mentrestant en Ciccino ja havia escalfat una mica d'oli i, després d'enfarinar un parell de llenguados, els havia posat a fregir.
I tu? havia preguntat l'oncle.
Jo encabat. Són massa grossos, tres no hi caben pas dins la paella.
Mentre esperaven que es coguessin, l'oncle li havia explicat que la dificultat de pescar amb fitora era la refracció i li havia aclarit què era. Però ell no va entendre res, l'únic que li va quedar clar era que el peix sembla que és aquí i en canvi és una mica més enllà.
Encara que primer no tenia gana, l'oloreta del peix fregint-se havia acabat per despertar-l'hi. Es va menjar el seu llenguado damunt d'un full de diari i cremant-se la boca i les mans.
En els quaranta-sis anys posteriors no havia retrobat mai més un gust com aquell."

Andrea Camilleri (2010). La pista de sorra (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 64-67).

Llenguado fregit

Ingredients (4 p.)

4 llenguados
Farina, sal, oli d'oliva

Se salen i s'enfarinen els llenguados. S'escalfa oli en una paella i quan estigui ben calent, s'hi posen els llenguados. Es fregeixen tres minuts per una banda, es giren i s'abaixa el foc mentre es couen per l'altra banda.

Vaig estar dubtant de si buscava una recepta una mica més elaborada, però al final vaig pensar que en segons quins casos les elaboracions, encara que el resultat sigui molt bo, fan disminuir la intensitat del gust del producte i que és millor deixar-se estar de floritures i menjar-lo de la manera més simple possible. Coincideixo amb Josep Pla quan diu que "el millor llenguado és el fregit". Si el llenguado és molt fresc i està ben fregit, el gust que té, com reconeix en Montalbano, no és fàcil de retrobar-lo en res més.

1 comentari:

  1. Segons Josep Pla, "Fregir el peix –determinats peixos– amb un raig d'oli d'oliva és, probablement, una de les primeres combinacions que se li ocorregué a l'home d'aquests ribatges quan el sedentarisme transformà la cruesa dels aliments en una alimentació escalivada". Ha plogut molt des d'aleshores i la cuina ha canviat força. Si aquesta pràctica encara perdura, deu ser per alguna cosa...

    ResponElimina