diumenge, 22 de març de 2015

Pèsols de Llavaneres per a l'últim patriarca

"Al pati es va fer el silenci i les germanes es van mirar, es van mirar, però van continuar desgranant pèsols per al sopar. I ara què li agafa, a aquest? 
No sabem si algú es va fixar que Mimoun venia amarat de suor i amb la cara a punt de rebentar. Ell es va quedar tancat mentre les noies acabaven de deixar-ho tot enllestit, desgranaven pèsols, pelaven patates, anaven a buscar les gallines per entrar-les dins del cobert, recollien la roba estesa damunt dels arbustos que envoltaven la casa i aprofitaven per fer-la petar amb Fatma, que les mirava amb aquells ulls que et diuen «vine» i els explicava com s'ho havia fet per tatuar-se una piga sota la comissura dels llavis. Una fulla d'afaitar, et fas un tall ben sec i petit i l'omples de khol, sí, el que tinguis a mà. Déu et castigarà per mutilar el teu cos d'aquesta manera. Però Fatma formava part d'un altre tipus de dona que elles no coneixien. [...]
Tot això passava mentre Mimoun encara era tancat a la cambra i no en pensava sortir mai més.
Tot això passava mentre l'avi havia anat a la mesquita i hi havia trobat rhaj Moussa amb el rosari a la mà, fent anar el cap a banda i banda. El teu fill no té remei, Driouch, no sé si aconseguiràs de redreçar-lo. L'avi segurament es va sentir avergonyit, davant de l'home que li havia fet tanta confiança deixant que el seu fill treballés amb els seus. Va escoltar la versió del rhaj amb la mirada fixa a terra, assegut damunt dels genolls i esperant que ningú més els pogués sentir.[...]
Ja era fosc i se sentia alguna granota quan l'avi va començar a colpejar la porta blava  amb totes les seves forces. Surt d'aquí, fill de puta, malparit. Som la vergonya del poble i perquè t'ha tornat a agafar la bogeria, jo te la trauré tota, no pateixis. Fill del pecat i del dimoni, surt si no vols que tiri la porta a terra.
Mimoun no contestava. Algú hauria pogut pensar que tant li feia tot allò si no fos que la sang li pujava cada vegada més de pressa per les venes del coll. Fill de puta, fill de puta, quina mania a insultar l'àvia sempre que en passava alguna. A ella també la sentia, de dins estant. Que si deixa'l, que si ja saps com és, que si demà ja sortirà.
Però quedar en ridícul davant d'algú que respectes et fa pujar la ràbia a la boca, als punys, pertot arreu, i ja no pots parar de maleir i donar cops.
De tanta estona que feia que era allà insistint, Mimoun va començar a pensar que aquella vegada no el deixaria escapar, no el deixaria marxar així com així. Li va venir el record de la figuera de moro i va pensar que si allò va passar quan encara era un nen, el càstig d'ara seria molt pitjor perquè fes efecte. [...]
Finalment l'avi va agafar embranzida i va colpejar amb l'espatlla la superfície de la fusta, tan fort com va poder. I una altra vegada, i una altra. Encara una altra mentre les filles, la dona, la cunyada, que havien pujat de la casa de baix en sentir els crits, intentaven aturar-lo. Malparit és l'última cosa que va dir abans que la porta s'obrís i rebotés contra la paret.
Es van mirar tots dos als ulls, l'un davant de l'altre. No sabem si Mimoun tenia encara por, no sabem si l'avi tenia por, però Mimoun va treure el puny ben clos del seu darrere i va colpejar el nas del seu pare tan fort com va poder. Amb els ulls tancats i abans i tot de donar-li l'oportunitat de poder-li pegar.
Mimoun no es va quedar a esperar la reacció del seu pare, hauria estat massa arriscat. Es va esmunyir entre tota aquella gent que miraven d'aturar-lo, desfent-se de tots els braços i mans que l'atansaven, i no va saber si li havia fet gaire mal, si el nas li havia començat a rajar sang o si tot allò li havia caigut com una galleda d'aigua freda. Era la primera vegada que un fill pegava al seu pare, era un capgirar l'ordre natural de les coses, era allò que ningú s'hauria imaginat mai." 

Najat El Hachmi (2008). L'últim patriarca. Barcelona: Planeta (pàg. 44-47).

Pèsols de Llavaneres

Ingredients (4 p.)

4 kg de pèsols de Llavaneres (amb beina)
200 g de cansalada
Mitja botifarra negra
Mitja botifarra crua
1 manat de cebes tendres
1 manat d'alls tendres
1 copa de vi ranci
Sal, pebre, oli d'oliva

En primer lloc s'han de desgranar els pèsols. És una feina entretinguda però senzilla i divertida si es fa en companyia. Als nens els sol encantar i es pot fer amb molta antelació.
Es talla la cansalada i es fregeix en una paella amb oli. Quan està rossa, es reserva. En el mateix oli es fregeixen les botifarres tallades a rodanxes molt poca estona perquè no es desfacin i també es reserven. 

En aquest mateix oli (se'n pot afegir més, si cal), s'hi sofregeixen els alls tendres i les cebes tendres tallats en trossets petits. Quan estan rossos, s'hi torna a posar la cansalada i s'afegeixen els pèsols desgranats. Els pèsols han de quedar ben impregnats amb el sofregit, però s'ha d'anar amb cura de no trencar-los quan es remenen. S'hi afegeix sal i pebre i un got de vi ranci i se sacseja bé tot. Es tapa la cassola i es deixa coure a foc suau fins que els pèsols estiguin cuits.

En el moment de servir, es tornen a posar les botifarres que havíem reservat.



dimarts, 17 de març de 2015

Croquetes de Santa Teresa del fill de l'enterramorts

"María vestía una falda larga negra, zapatos negros y llevaba los cabellos cubiertos también por un velo negro, como si fuera de luto. Pero en su rostro se distinguía una expresión alegre. Abrió los brazos como si quisiera abarcar todo cuanto le rodeaba y Jorge corrió a su encuentro.
¡Mama! gritó mientras corría.
¡Jordi! –gimió ella.
Se fundieron en un abrazo y ella comenzó a besarlo como si nunca más fuese a tener ocasión de hacerlo. Luego los ojos de María se inundaron de lágrimas.
Déjame que te vea y lo observó de arriba abajo. Se sonrió al ver la medallita de La Moreneta colgando de su cuello, pero su mirada se tornó grave al observar su cinturilla. Estás más delgado. ¿Es que no comes? ¿No te cuidan bien?
Claro que como. [...]
Estás más seco que un fideo volvió a repetirle mientras observaba sus profundas ojeras negras.
Abrió el bolso, sacó un hatillo hecho con una servilleta y se lo entregó.
¿Qué es?
María respondió con una sonrisa y Jorge comenzó a desenvolver el hatillo. Descubrió media docena de torrijas, Croquetes de Santa Teresa, como las llamaban en casa. Inmediatamente cogió una y se la echó entera a la boca, llenándose las comisuras de los labios de azúcar. Cerró los ojos como si masticara un trocito de cielo.
Umm...
Llevan raspaduras de limón y vino dulce. Como a ti te gustan.
Umm...
Jorge continuaba masticando con los ojos cerrados. El sol bañaba su rostro con su calor y alzó un poco el mentón para recibir sus rayos. Luego cogió otra torrija y comenzó a masticarla con fruición.
Mamá, son las mejores torrijas que he comido en mi vida dijo.
–Son las mismas de siempre –se sonrió María.
Y así, una seguida de otra, se comió hasta tres. Volvió a ligar el hatillo y se lo colocó en el regazo. Luego la besó en la mejilla.
–Eres la mejor, mamá.
–Procura no perder la servilleta, Jordi –le pidió María explicándole que pertenecía al ajuar de casamiento de la abuela Antonia.
Él le dijo que no tenía que preocuparse y le revleó que guardaba las torrijas para compartirlas con Eloy y con Ricardo. Que Eloy no tenía padres y que el padre de Ricardo no venía nunca a verle.
–Una para Eloy, otra para Ricardo y otra para mí –dijo satisfecho.
María se bendijo por tener un hijo con un corazón tan grande y tan generoso y pensó en lo bueno que sería para Jorge que hubiera hecho tan buenos amigos allí dentro."

José Luis Romero Jordán (2013). El hijo del enterrador. Barcelona: Ediciones B (pàg. 88-89).

Croquetes de Santa Teresa

Ingredients

Pa del dia abans
Llet
Ou
Sucre
Canyella
Pell de llimona
Oli d'oliva

Es posa a escalfar la llet amb un canó de canyella i la pela de la llimona. Quan arrenca el bull, es tanca el foc i es deixa refredar. 

Es talla el pa a llesques. Es banyen en la llet aromatitzada amb canyella i llimona, s'arrebossen amb ou batut i es fregeixen en oli molt calent i abundant.

Un cop fregides es posen damunt de paper absorbent i s'empolsinen amb sucre. Es poden menjar fredes o calentes.

És un esmorzar o berenar deliciós, que serveix per "aprofitar" el pa que no s'ha menjat i no llençar-lo. Arreu se'n fan variants i tenen diferents noms, com ara croquetes de Santa Teresa, torradetes o torrades de Santa Teresa, tostes de Santa Teresa, torrijas, etc. Es poden empolsar amb sucre i canyella, s'hi pot posar vi dolç, es poden fer amb llesques de diferents pastes o tortells de pa que hagin quedat secs, etc. 


dissabte, 7 de març de 2015

Remenat d'ou i tomàquet d'Agatha Christie

"–¿Dice usted que la muerte del señor Fortescue fue debida a algo que comió a la hora del desayuno? ¿Se refiere a que le sentó mal?
–Posiblemente –Neele la observaba.
–No me parece muy factible. Esta mañana hubo huevos revueltos con jamón, café, tostadas y mermelada. Había también jamón frío en el aparador, cortado de ayer, pero a nadie le ha sentado mal. No se sirvió pescado, ni salsas...
Veo que sabe exactamente lo que se comió.
–Es natural. Yo dispongo las comidas. Para la cena de anoche...
–No. –El inspector la interrumpió–. No pudo ser nada que tomara ayer noche.
–Yo creí que algunos tóxicos tardaban en producir efecto incluso hasta veinticuatro horas.
–Pero en este caso... ¿Quiere decirme con toda exactitud lo que el señor Fortescue comió y bebió esta mañana antes de salir de casa?
–Le llevaron una taza de té a su habitación, a las ocho. El desayuno se sirve a las ocho y cuarto. El señor Fortescue, como ya le he dicho, tomó huevos revueltos, jamón, café, tostadas y mermelada.
–¿Algún cereal?
–No, no le gustaban.
–El azúcar que utiliza, ¿es molido o en terrones?
–En terrones. Pero el señor Fortescue tomaba el café sin azúcar.
–¿Tenía la costumbre de tomar alguna medicina por la mañana? ¿Sal de frutas? ¿Algún tónico? ¿Algún medicamento para el aparato digestivo?
–No, nada de eso.
–¿Desayunó usted con él?
–No. Yo no como con la familia.
–¿Quienes desayunaron con el señor Fortescue?
–La señora Fortescue, la señorita y la esposa del señorito Val. El señorito Val Percival estaba ausente.
–¿Y la señora y la señorita Fortescue, tomaron las mismas cosas?
–La señora sólo tomó café, zumo de naranja y tostadas. La esposa del señorito Val y la señorita siempre desayunan bien. Además de los huevos revueltos y el jamón, es posible que también tomaran algún cereal. La esposa del señorito Val toma té, en vez de café.
El inspector Neele reflexionó unos instantes. Por lo menos las oportunidades se iban reduciendo. Sólo tres personas habían desayunado con el difunto: su esposa, su hija y su nuera. Cualquiera de ellas pudo tener ocasión de poner taxina en su taza de café. Su sabor amargo debió disimular el de la taxina. Claro que tomó una taza de té a primera hora, pero Bernsdorff dijo que en el té se hubiera notado. Mas tal vez, siendo lo primero que tomaba a aquellas horas, antes de que se despertara del todo el sentido del gusto... Alzó los ojos, encontrándose con la mirada escrutadora de Mary Dove.
–Su pregunta acerca de si tomaba algún tónico o medicina me ha parecido bastante extraña, inspector. Parece implicar que, o bien alguno de los remedios no estaba en condiciones, o que en ellos echaron alguna cosa. Sin duda, en ninguno de esos casos puede considerarse una intoxicación.
Neele la miraba de hito en hito.
–Yo no he dicho... exactamente... que el señor Fortescue muriera intoxicado. Pero sí debido a cierto envenenamiento. En resumen... envenenado.
Ella repitió lentamente:
–Envenenado...
No parecía ni sobresaltada ni abatida, sólo interesada. Su actitud era la de quien vive una nueva experiencia."

Agatha Christie (1983). Un puñado de centeno. Barcelona: Molino (pàg. 37-39).

Remenat d'ou i tomàquet

Ingredients (4 p.)

8 ous
8 tomàquets madurs
Sal, oli, pebre negre

Pelem i ratllem els tomàquets. Posem oli en una paella al foc i hi aboquem els tomàquets triturats i deixem que es fregeixin a foc lent. A mitja cocció, hi afegim la sal i el pebre. Quan el tomàquet estigui fet, hi afegim els ous i ho anem remenant tot fins que l'ou estigui quallat. S'ha de menjar acabat de fer.