Fricandó de l'auca del senyor Esteve

 

"La colla va entrar en el saló, un saló amb artesonat, quadros d'època i mobles de Viena, i van trobar la taula a punt, amb una estesa de pisa, de vasos i de coberts, que es veia que allò anava sèrio. Van sentar-se a cap de taula, com a decano de tothom, el senyor Esteve en persona, voltat dels homes importants: el sogre, el dels cereals, el comerciant, el veterano, és a dir: el comerç, la política i la milícia passiva, i van desplegar els tovallons. Més al mig, el ram de dones i de sogres, que necessitaven molt lloc, i que no sols van desplegar-los, sinó que se'ls van lligar al coll, i al capdavall de la taula, en un racó ignorat i íntim, hi varen col·locar els nuvis, lluny del món i lluny del bullici, per poguer-se estimar a soles en els entreactes d'un plat a l'altre. 

Va arribar l'arròs, triomfalment. Tothom va prendre, i tots van callar, i no es va sentir més remor, mentres hi va haver arròs a la taula, que el soroll de les forquilles, l'anar de les barres i el gemec de la senyora Pepa, que anava menjant i queixant-se. 

La Tomaseta i l'Estevet, encara que estessin commoguts, també menjaven com els altres, però l'Estevet de tant en tant deia una finesa a la núvia perquè es veiés que estava per ella. 

–Ten compte a empassar-te una espina –li deia carinyosament–. El congre en té moltes, d'espines. 

–Ja ho sé –li contestava ella, deixant l'espina en un raconet. 

–Beu una mica, que l'arròs t'anirà avall. 

–Gràcies, Estevet. 

–Si vols aquest trosset d'ala, te la donaré. No l'he tocada. 

I, per si era tocada o no, se la van partir, aquella ala, i amorosament van menjar-se, ella la pell i ell els ossos, mentre entrava, fumejant, una plata de frincandó, que donava delit de veure. 

Aquell fricandó va discutir-se. Les tres Maries explicaven com té de ser el fricandó perquè sia fricandó: hi havia d'haver pocs moixernons i una mica de llaurer. La senyora Pepa assegurava que no se n'hi han de posar, de moixernons, quan la vedella és ben vedella; la senyora Roseta sostenia que tots els extrems són dolents, i que abusar del moixernó és malmetre tota la salsa; la senyora del primer pis aprovava els uns i els altres, i els homes no deien res, perquè no valia la pena de discutir qüestions tan nímies; però lo que tots van combatre, homes i dones i la criatura, fou la qüestió del llaurer: allí no volien llaurer, ni al fricandó ni a res del món: el llaurer era un engany, era una planta que exaltava, era una fulla sense solta amb molta flaire i poc aliment. Només se'n tindria de vendre a casa de l'apotecari per als que patissin de l'histèric.Van beure, i va arribar la llebre, i, com que cap era caçador, no hi varen fer cap comentari, però se la van menjar tota. 

Va tornar a beure tothom, menos l'Estevet, que era aiguader, i la Tomaseta, que no ho era, però que no s'havia avesat a beure, i van portar un plat de verdura que tots el van mirar amb despreci. D'allò, ja en menjaven a casa. 

Una mica més de beguda, i va comparèixer el rostit, i d'allò sí que en van menjar. En van menjar tant com de la llebre. 

Després un altre rostit, i més beure, i postres, i tornem-hi, i allavores va començar el moment de l'expansió, el moment aquell d'entusiasme, en què els cors surten de fogó, i les paraules ragen com pluja, i s'abraça a la veïna, i l'ànima del vi puja al cap, i tot se vessa: eloqüència, amor, poesia i disbauxa. 

Menos l'Estevet i la Tomaseta, que com que no havien begut no en podien vessar, d'eloqüència, allò va ser un devessall de discussió i paraules triades. "

Santiago Rusiñol (1979). L'auca del senyor Esteve. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 71-72).

Fricandó

Ingredients (4 p.)

8-12 talls de carn de vedella (segons la gana i segons com siguin de grossos els talls, jo l'he fet amb tapa plana, però també es pot fer amb llata, jarret o conillet)
1 ceba grossa
3 tomàquets madurs
40 g de moixernons secs
1 copa de vi ranci
Farina
1 fulla de llorer
Oli d'oliva verge, sal, pebre

Posem els moixernons en remull. Tallem la ceba ben fina i ratllem els tomàquets. Repolim els talls de carn de greixos, els salpebrem, els enfarinem i els fregim. Quan estiguin ben rossos, els reservem.
En el mateix oli, sofregim la ceba fins que quedi ben rossa. Hi afegim el tomàquet i fem un sofregit que quedi ben caramel·litzat. Quan estigui, colem els moixernons reservant-ne l'aigua de remullar-los, els tirem a la cassola i hi afegim el vi ranci, ho salpebrem i ho deixem coure tot junt 5 minuts.

Posem a la cassola els talls de carn, ho cobrim amb l'aigua dels moixernons, hi afegim el llorer i ho deixem que cogui tapat a foc molt lent prop d'una hora, fins que la carn estigui ben tendra.

Com la majoria de guisats, és més bo si es deixa reposar i es menja l'endemà. Es pot acompanyar d'arròs blanc.