diumenge, 22 de març de 2015

Pèsols de Llavaneres per a l'últim patriarca

"Al pati es va fer el silenci i les germanes es van mirar, es van mirar, però van continuar desgranant pèsols per al sopar. I ara què li agafa, a aquest? 
No sabem si algú es va fixar que Mimoun venia amarat de suor i amb la cara a punt de rebentar. Ell es va quedar tancat mentre les noies acabaven de deixar-ho tot enllestit, desgranaven pèsols, pelaven patates, anaven a buscar les gallines per entrar-les dins del cobert, recollien la roba estesa damunt dels arbustos que envoltaven la casa i aprofitaven per fer-la petar amb Fatma, que les mirava amb aquells ulls que et diuen «vine» i els explicava com s'ho havia fet per tatuar-se una piga sota la comissura dels llavis. Una fulla d'afaitar, et fas un tall ben sec i petit i l'omples de khol, sí, el que tinguis a mà. Déu et castigarà per mutilar el teu cos d'aquesta manera. Però Fatma formava part d'un altre tipus de dona que elles no coneixien. [...]
Tot això passava mentre Mimoun encara era tancat a la cambra i no en pensava sortir mai més.
Tot això passava mentre l'avi havia anat a la mesquita i hi havia trobat rhaj Moussa amb el rosari a la mà, fent anar el cap a banda i banda. El teu fill no té remei, Driouch, no sé si aconseguiràs de redreçar-lo. L'avi segurament es va sentir avergonyit, davant de l'home que li havia fet tanta confiança deixant que el seu fill treballés amb els seus. Va escoltar la versió del rhaj amb la mirada fixa a terra, assegut damunt dels genolls i esperant que ningú més els pogués sentir.[...]
Ja era fosc i se sentia alguna granota quan l'avi va començar a colpejar la porta blava  amb totes les seves forces. Surt d'aquí, fill de puta, malparit. Som la vergonya del poble i perquè t'ha tornat a agafar la bogeria, jo te la trauré tota, no pateixis. Fill del pecat i del dimoni, surt si no vols que tiri la porta a terra.
Mimoun no contestava. Algú hauria pogut pensar que tant li feia tot allò si no fos que la sang li pujava cada vegada més de pressa per les venes del coll. Fill de puta, fill de puta, quina mania a insultar l'àvia sempre que en passava alguna. A ella també la sentia, de dins estant. Que si deixa'l, que si ja saps com és, que si demà ja sortirà.
Però quedar en ridícul davant d'algú que respectes et fa pujar la ràbia a la boca, als punys, pertot arreu, i ja no pots parar de maleir i donar cops.
De tanta estona que feia que era allà insistint, Mimoun va començar a pensar que aquella vegada no el deixaria escapar, no el deixaria marxar així com així. Li va venir el record de la figuera de moro i va pensar que si allò va passar quan encara era un nen, el càstig d'ara seria molt pitjor perquè fes efecte. [...]
Finalment l'avi va agafar embranzida i va colpejar amb l'espatlla la superfície de la fusta, tan fort com va poder. I una altra vegada, i una altra. Encara una altra mentre les filles, la dona, la cunyada, que havien pujat de la casa de baix en sentir els crits, intentaven aturar-lo. Malparit és l'última cosa que va dir abans que la porta s'obrís i rebotés contra la paret.
Es van mirar tots dos als ulls, l'un davant de l'altre. No sabem si Mimoun tenia encara por, no sabem si l'avi tenia por, però Mimoun va treure el puny ben clos del seu darrere i va colpejar el nas del seu pare tan fort com va poder. Amb els ulls tancats i abans i tot de donar-li l'oportunitat de poder-li pegar.
Mimoun no es va quedar a esperar la reacció del seu pare, hauria estat massa arriscat. Es va esmunyir entre tota aquella gent que miraven d'aturar-lo, desfent-se de tots els braços i mans que l'atansaven, i no va saber si li havia fet gaire mal, si el nas li havia començat a rajar sang o si tot allò li havia caigut com una galleda d'aigua freda. Era la primera vegada que un fill pegava al seu pare, era un capgirar l'ordre natural de les coses, era allò que ningú s'hauria imaginat mai." 

Najat El Hachmi (2008). L'últim patriarca. Barcelona: Planeta (pàg. 44-47).

Pèsols de Llavaneres

Ingredients (4 p.)

4 kg de pèsols de Llavaneres (amb beina)
200 g de cansalada
Mitja botifarra negra
Mitja botifarra crua
1 manat de cebes tendres
1 manat d'alls tendres
1 copa de vi ranci
Sal, pebre, oli d'oliva

En primer lloc s'han de desgranar els pèsols. És una feina entretinguda però senzilla i divertida si es fa en companyia. Als nens els sol encantar i es pot fer amb molta antelació.
Es talla la cansalada i es fregeix en una paella amb oli. Quan està rossa, es reserva. En el mateix oli es fregeixen les botifarres tallades a rodanxes molt poca estona perquè no es desfacin i també es reserven. 

En aquest mateix oli (se'n pot afegir més, si cal), s'hi sofregeixen els alls tendres i les cebes tendres tallats en trossets petits. Quan estan rossos, s'hi torna a posar la cansalada i s'afegeixen els pèsols desgranats. Els pèsols han de quedar ben impregnats amb el sofregit, però s'ha d'anar amb cura de no trencar-los quan es remenen. S'hi afegeix sal i pebre i un got de vi ranci i se sacseja bé tot. Es tapa la cassola i es deixa coure a foc suau fins que els pèsols estiguin cuits.

En el moment de servir, es tornen a posar les botifarres que havíem reservat.



1 comentari:

  1. Comparteixo totalment el que diu Pere Tàpias a 'Taules i fogons': "a mi el que m'agrada del pèsol és la tasca de desgranar-los. És una feina per fer amb les mans. Sol o amb parella; ara tu i ara jo. És una tasca que obliga a seure, a reflexionar o a mirar de fit a fit la cara de l'altre desgranador. Les mans treballen, els dits manipulen, els grans cauen de les tavelles al recipient deixant anar una música de gota d'aigua. Mentre es van desgranant els pèsols és obligat l'examen o la conversa, la confidència, l'intercanvi. Desgranant els pèsols s'aprenen coses, a mirar-nos o a mirar i escoltar l'altre. Sempre he pensat que desgranar pèsols és com passar un rosari vegetarià"

    ResponElimina