Perllongar la il·lusió de vida luxosa que ha d'abandonar aviat

"A les set, serviren el sopar. Els homes, en nombre més crescut, segueren a la primera taula en el vestíbul, i les senyores a la segona, dins el menjador, juntament amb el marquès i la marquesa. 
En entrar, Emma se sentí embolcada per una alenada tèbia barrejada de perfum de flors i de fina draperia, de flaires de rostits i d'olor de tòfones. Els ciris dels canelobres estiraven les flames pel damunt de les campanes d'argent; els cristalls tallats recoberts d'un halo mat bescanviaven la pal·lidesa dels seus raigs; una fila de rams de flors anava de l'un cap a l'altre de la taula, i, dins els plats de vores amples, els tovallons, plegats en forma de bonet de bisbe, contenien entre el badall de llur plecs un panet ovalat. Les potes vermelles de les llagostes sortien fora dels plats; les fruites s'empilaven en la molsa dels cistells; les perdius feien gala de llurs plomes; tot de fums pujaven entrelligats; i el majordom, amb mitges de seda, calces curtes, corbata blanca i pitrera, greu com un jutge, anava passant els plats entre les espatlles dels convidats, fent saltar amb un cop de cullera el tros que cadascú escollia. Damunt l'estufa de porcellana amb tiretes de coure, una estàtua de dona coberta fins al mentó esguardava immòbil la sala plena de gent. 
La senyora Bovary remarcà que algunes senyores encara no havien atansat als vasos llurs mans enguantades. 
Això no obstant, en un extrem de la taula, un vellet amb el tovalló lligat al coll com un infant menjava sol enmig de les senyores, encorbat damunt el plat i deixant-se caure unes gotes de salsa de la boca. Tenia els ulls marcits i portava una cueta de cabells al clatell enrotllada amb una cinta negra. Era el sogre del marquès, el vell duc de Laverdière, antic privat del comte d'Artois, a l'època de les caceres al Vaudreil, en les possessions del marquès de Conflans, i que, segons es deia, havia estat l'amant de la reina Maria Antonieta entre els senyors de Coigny i de Lauzun. Havia portat una vida sorollosa de disbauxes i de duels, de juguesques i de raptes de dones; s'havia malbaratat la fortuna i escandalitzat, de passada, tota la família. Un criat plantat al seu darrera li repetia fort a l'orella els plats que anava designant amb el dit tot quequejant. Emma no li treia els ulls del damunt. Aquell ancià amb els llavis caiguts representava per a ella quelcom d'extraordinari i d'august. Havia viscut a la Cort i fins havia dormit al llit de les reines! 
Serviren un xampany gelat. Emma s'estremí de dalt a baix sentint-se aquell fred a la boca. No havia vist mai magranes ni havia menjat pinya d'Amèrica. Fins el sucre li semblava més blanc i més fi que el que ella consumia. 
Després, les senyores pujaren a llurs habitacions a vestir-se per al ball. 
Emma s'agençà amb la meticulosa consciència d'una actriu el dia del seu debut. S'arranjà els cabells segons els consells del perruquer i es posà el seu vestit de llaneta estès damunt del llit. A Charles, els pantalons li estrenyien el ventre. 
Aquestes corretgetes de sota els peus em faran nosa per a ballar. 
Ballar? respongué Emma. 
Sí! 
Però on tens el cap! No veus que es mofaran de tu? Deixa-ho córrer. És molt més decorós per a un metge afegí. 
Charles callà. Anava amunt i avall de l'habitació esperant que Emma s'acabés de vestir. 
Estava girada d'esquena. Charles la veia dintre el mirall, enmig de dos canelobres. Els seus ulls encara semblaven més negres que d'habitud. [...] 
Charles féu acció de besar-la a l'espatlla. 
Deixa'm, que m'arrugaràs el vestit! 
Se sentí una tornada de violí i els sons d'una trompeta. Emma baixà l'escala retenint-se tot just per no arrencar a córrer. 
Havien començat les quadrilles. Continuava arribant gent. Els uns s'estrenyien amb els altres. Emma s'enfilà al damunt d'una banqueta, a la vora de la porta. 
Quan acabà la contradansa, l'espai lliure del parquet fou envaït pels grups dels homes, els quals senyorejaven pel mig tot parlant. Els criats anaven i venien en totes direccions sostenint unes grans plàteres. [...] 
A Emma li bategava un xic el cor quan el seu cavaller, agafant-li la punta dels dits, anà a posar-se en línia i esperà el cop d'arquet per tal de començar. L'emoció, però, desaparegué aviat; gronxant-se al ritme de l'orquestra, es deixava anar endavant amb moviments suaus del coll. Alguna vegada el violí es posava a tocar sol mentre els altres instruments callaven, i certes delicadeses seves li endolcien, amb un somriure, els llavis. [...] 
L'atmosfera del ball era densa; les aranyes empal·lidien. La gent afluïa a la sala de billar. Un criat pujà damunt d'una cadira i trencà dos vidres; al soroll dels esclats, la senyora Bovary girà el cap i apercebé les cares dels pagesos que esguardaven des del jardí. Aleshores se li reproduí el record de Bertaux. Veié la masia, el bassiol fangós, el seu pare amb la brusa de treball voltant per entremig dels pomers, i fins es veié ella mateix desnatant, com abans, la llet de les gerres amb les puntes dels dits. Darrera les fulguracions actuals, però, la seva vida passada, fins aleshores tan neta, s'esvaïa d'un sol cop i gairebé dubtava que l'hagués mai viscuda. Es trobava en un palau; al seu voltant hi havia un ball; i la resta només era un munt d'ombres. Aleshores s'atansava un gelat de marrasquí als llavis, posat dins una conquilla d'argent amb un bany d'or, l'aguantava amb la mà esquerra i mig tancava els ulls tot mantenint amb delectança la cullera entre les dents. [...] 
El ressopó fou ruixat amb vins d'Espanya i del Rin; hi hagué sopes de crancs i de llet d'ametlles, púdings a la moda de Trafalgar i tota mena de carns fredes, voltades de gelatina, que es gronxava, trèmula, als plats. Després, els cotxes començaren a tornar-se'n. Aixecant un extrem de la cortina de mussolina, es veia desfilar dins l'ombra la llum dels fanals. Els seients s'aclarien; alguns jugadors continuaven encara; els músics s'humitejaven els caps dels dits amb la llengua. Charles estava mig adormit, repenjat en una porta. 
A les tres de la matinada començà el cotilló. Emma no sabia ballar el vals. Valsejava, però, tothom, fins la senyoreta d'Andervilliers i la marquesa; només restaven els hostes del castell, més o menys una dotzena de persones. 
Això no obstant, un dels valsaires, que familiarment anomenaven vescomte, amb l'armilla molt escotada i que semblava que se li emmotllés al pit, anà per segona vegada a invitar a la senyora Bovary, prometent-li que la guiaria i que se'n sortiria bé. 
Començaren lentament, després anaren més de pressa. Giravoltaven; entorn d'ells les aranyes, els mobles, els entreteixinats i el parquet, tot rodava com un disc al voltant d'un eix. Tot passant a la vora de les portes, el vestit d'Emma, per baix, s'imbricava amb els pantalons; llurs cames entraren l'una dins de l'altra; ell abaixava l'esguard cap a ella, ella l'aixecava cap a ell; sentí que l'envaïa una mena de torpor i s'aturà. Tornaren a començar i, emportant-se-la el vescomte amb un moviment més ràpid, desaparegueren tots dos cap al fons de la galeria. Emma, panteixant, estigué a punt de caure, i repenjà un instant el cap damunt el pit del cavaller. Després, fent giravolts, per bé que més lentament, el vescomte l'acompanyà al seu lloc; Emma es repenjà a la paret i es posà la mà al davant dels ulls. [...] 
Encara conversaren alguns minuts, i, després d'acomiadar-se, els hostes del castell se n'anaren a dormir. 
Charles s'agafà a la barana; els genolls se li segaven. S'havia passat cinc hores seguides dret, plantat davant de les taules mirant com jugaven al whist sense entendre-hi ni un borrall. Així que es pogué desempallegar de les sabates, doncs, exhalà un gran sospir de satisfacció.
Emma es posà un xal damunt l'espatlla, obrí la finestra i s'hi recolzà. 
Era negra nit. Plovisquejava. Aspirava el vent humit que li refrescava les parpelles. La música del ball encara li botzinava a les orelles, i feia esforços per tal de continuar desvetllada a fi de perllongar la il·lusió d'aquella vida luxosa que hauria d'abandonar aviat. 
Apuntava el dia. Esguardava les finestres del castell, delitant-s'hi, mirant d'endevinar quines eren les cambres de tots els qui ella havia remarcat en el transcurs de la vetllada. Hauria volgut saber quines eren llurs existències, penetrar-hi, barrejar-s'hi. 
Tremolava de fred. Es despullà i s'arraulí dins els llençols, ben a la vora de Charles, que ja dormia. 
A dinar hi havia poques persones. Enllestiren en deu minuts; no serviren cap licor, la qual cosa estranyà al metge. Immediatament després, la senyoreta d'Andervilliers arreplegà les deixalles de brioix en un paneret per tal d'anar-les a portar als cignes i sortiren a estirar les cames a l'hivernacle, ple de plantes estranyes eriçades de pèls, les quals s'escalonaven com piràmides en uns testos suspesos, molt semblants a nius de serps curulls, i que deixaven caure pels costats uns cordons llargs i verds entrelligats. [...]
Entretant, Charles encomanà a un criat que anés a enganxar-li el boc. El portaren al davant de l'escalinata i, un cop carregats tots els paquets, el matrimoni Bovary s'acomiadà, amb tot de regraciaments, del marquès i la marquesa i se'n tornà a Tostes. 
Emma, silenciosa, esguardava com anaven girant les rodes. Charles, assegut al bell extrem de la banqueta, menava amb els braços separats, i el cavallet trotava posat dins unes vares massa amples per a ell. Les regnes fluixes li onejaven pels lloms tot xopant-se d'escuma, i la capsa lligada al darrera del vehicle anava colpejant la carrosseria amb uns cops forts i regulars. [...]
L'endemà, el dia fou llarg. Emma es passejà per l'hortet, anant i venint per les mateixes avingudes, aturant-se al davant dels parterres, al davant dels arbres fruiters, al davant del capellà de guix, esguardant amb estranyesa totes aquelles coses que abans coneixia tan bé. Que lluny que li semblava el ball, ja! Qui separava a tanta distància el matí d'abans-d'ahir de la tarda d'avui? El viatge a Vaubyessard havia partit la seva vida, com les escletxes que obren les tempestes al cor de les muntanyes en l'espai d'una sola nit. Això no obstant, es resignà. Arranjà pietosament el seu bell vestit a la calaixera, juntament amb les sabates de setí, la sola de les quals portava els senyals esgroguissats de la cera del parquet. Igual li passava amb el seu cor: després d'haver-se refregat amb la riquesa, alguna cosa li n'havia restat al fons que ja no s'esborraria. 
El record d'aquell ball fou, doncs, per a Emma, una ocupació. Cada dimecres, en despertar-se, es deia: «Ah! Avui fa vuit dies... avui fa quinze dies... avui fa tres setmanes que hi era!» I, a poc a poc, les fesomies es confonien a dins de la memòria. Oblidà l'aire de les contradanses. Ja no veié tan netament les lliurees i les habitacions. Alguns detalls s'esvaïren; l'enyorança, però, perseverà." 
Gustave Flaubert (1989). Madame Bovary (trad. Ramon Xuriguera i Joaquim Sala Sanahuja). Barcelona: Proa ("A Tot Vent", pàg. 58-65). 

Aquest episodi marca l'abans i el després de la vida d'Emma Bovary. És l'únic dia en què se sent veritablement feliç, fins al punt que no vol que s'acabi el dia i, amb una actitud infantil, intenta allargar-lo al màxim no anant-se'n a dormir.

En la resta de la seva vida, recordarà el dia que va ser feliç i ho farà mitjançant les sabates de setí que tenen la sola groga per culpa de la cera del parquet del palau. Les sabates són un detall molt específic que Flaubert utilitza per concretar la idea abstracta de la felicitat. D'això, en crítica literària, se'n diu hecceïtat (terme que el crític James Wood manlleva de la filosofia medieval).

Tenia moltes ganes, des de fa molt de temps, de posar un fragment de Madame Bovary al Tastets, però no acabava de trobar l'ocasió de fer-ho. De tots els menjars que descriu en el ball del palau, per a mi, si n'hi ha un que encarna el luxe i que podria servir per simbolitzar la gran personalitat de Madame Bovary és sens dubte la llagosta. Totes dues són sofisticades, fines i exquisides. Es pot demanar més?

Llagosta thermidor

Ingredients

1 llagosta cuita partida en dues meitats
80 g de mantega
4 cebes tendres picades molt finalment
2 cullerades de farina
1 culleradeta de mostassa de Dijon
300 ml de llet
1 cullerada de julivert
60 g de formatge ratllat
Sal, pebre

Traiem la carn de la llagosta, la tallem en trossos de 2 cm i la reservem. Netegem la closca de la llagosta i l'eixuguem.

Piquem la ceba tendra ben fina. En una cassola sofregim la ceba amb mantega. Quan comenci a estar estovada, hi afegim la farina. Deixem que es dauri i hi anem afegint la llet calenta tot fent una beixamel.

Quan tingui la consistència que volem, l'apartem del foc i hi afegim la cullerada de mostassa i el julivert. Ho remenem bé i hi afegim la carn de la llagosta que teníem reservada. Ho rectifiquem de sal i pebre.

Amb un cullera anem farcint les closques de llagosta que teníem reservades. Al damunt hi posem el formatge ratllat i una mica més de mantega i ho posem al gratinador fins que es torri el formatge.

Ho podem servir amb amanida i uns talls de llimona.



Comentaris

Entrades populars