Venim de plaça i farem un arròs que els àngels hi cantaran

"A la cuina tot brillava: els llautons, el vidre, els cassons penjats a rengles per la paret. L'Armanda entrà a donar-hi un cop d'ull: tot anava endarrerit. La Jacinta encara no havia tornat de la plaça; hi anava acompanyada de la Júlia perquè l'ajudés a portar els cistells. Abans d'agafar el tramvia, entraven en un bar i, amb molta calma, prenien cafè. I entre totes dues, de vegades el cambrer les ajudava, feien els comptes del que havien comprat, carregaven una mica els preus i quan arribaven a casa donaven la llista a l'Armanda. L'Armanda reconegué que la Jacinta tenia la cuina com una patena. Anà a l'avantcuina: obrí un calaix d'aquell moble que havien fet fer exprés feia anys per guardar-hi l'argenteria. Feia escruixir la quantitat de plata que hi havia en aquella casa: els coberts dels dos matrimonis de la senyora Teresa, els de la Sofia, els del pare i l'oncle del senyoret Eladi... Tancà els calaixos i estirà el de baix de tot on hi havia el líquid de netejar i els draps. N'agafà un, el fregà fort pel mànec d'una cullera... ni un pensament d'ombra negra. D'allò se'n deia netejar bé la plata. Obrí l'armari de les safates, de les soperes, dels jocs de te i de cafè, tot massís... I encara, en el soterrani, hi havia tota l'argenteria d'adornament del primer marit de la senyora Teresa que mai no podia recordar com es deia. S'acostà a la taula; havia sentit enraonaments en el jardí. La Jacinta i la Júlia parlaven amb l'home que duia les caixes de l'aigua mineral. 

L'Armanda el féu entrar a l'avantcuina i encengué el llum del soterrani. Les noies havien començat a buidar els cistells: el peix, per a la senyoreta Sofia: uns llagostins que encara es bellugaven... la carn, la cansalada, els embotits, dos pollastres, el conill per a l'arròs d'elles... La Júlia anà al menjador a buscar les fruiteres per omplir-les. Encara recordava el disgust que havia tingut la senyora Teresa quan sabé que havien arraconat les fruiteres antigues: les magnòlies badades. La Júlia tornà les fruiteres al menjador i després desà la fruita que havia sobrat a la nevera alta fins al sostre: d'hotel. Des del soterrani l'home de l'aigua mineral cridà que faltaven tres ampolles buides i la Júlia, abocada a l'escala, li digué que les havien trencades. 

La Jacinta endreçà els cistells, es posà el davantal i digué a l'Armanda: «Li faré un arròs que els àngels hi cantaran.» Mentre encenia la cuina econòmica, l'Armanda proposà d'ajudar-les a trinxar cebes i a pelar els tomàquets; tenia poca feina i encara es distrauria. Fer el dinar en aquella casa era complicat; tothom menjava diferent. La senyora Teresa tenia la temporada de les patates fregides i de la carn a la brasa i quan s'enderiava a menjar alguna cosa no parava fins que ho avorria. El senyoret es delia pel cervell a la romana i la senyoreta semblava una fàbrica de menjar llagostins i llagostes; a la Jacinta el braç li feia mal de tant remenar la maionesa. Quan en Ramon era a la casa, els nois semblava que fossin vells: sempre volien brou i la Jacinta posava gallina a bullir i del bullit en feia croquetes per a ella i l'Anna perquè els senyorets no volien res que fos aprofitat. Aquell dia l'Armanda, la Júlia, l'Anna, la Jacinta i la Virgínia menjarien arròs. La Sílvia feia festa. El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. «Vaig a buscar fulles.» L'Armanda recordà aquella nit de tempesta: la tia Anselma havia explicat que el vent s'enduia la teulada i que la Sofia, petitona, plorava sense parar. El llamp esqueixà la branca mare del llorer... però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. Quan posaren el parallamps totes respiraren tranquil·les. Havia estat una temeritat viure en aquella casa amb aquelles torratxes tan altes sense parallamps. La Júlia sortí a fora. Estava rebentada; havien passat un parell d'hores a la plaça, dretes, d'una banda a l'altra perquè la Jacinta, abans de decidir-se a comprar el que fos, mirava totes les parades i no acabava mai. I ella, la Júlia, no tenia gaire resistència. De bona gana, si hagués estat a casa seva, s'hauria estirat al llit, que era el que feien amb la seva mare quan tornaven de comprar. Es quedà plantada a la sortida de la cuina mirant el parc. No s'hi hauria aventurat pas a la nit. Feia dos anys que era a la casa i encara li feien por els arbres; li semblava que creixien tots alhora i que es deien coses entre ells. Una vegada el senyoret Eladi li havia dit que al fons del fons del parc hi havia tres cedres del Líban i ella li havia respost que no n'havia vist mai cap. «Un dia, si vol, l'acompanyaré a veure'ls.» Ella li digué que gràcies... Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques i brots baixos que els senyorets no deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar fulles sense que els calgués escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d'uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d'estries vermelles. Aquells regalims brillaven. Els tocà amb la punta d'un dit, s'olorà el dit i no feia olor de res. Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d'un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer. Tornà a passar el dit pels regalims i arrencà a córrer esperitada i cridant que per la soca del llorer baixava sang. L'Armanda, asseguda pelant tomàquets, i la Jacinta, rentant llagostins a raig d'aixeta, giraren el cap en rodó. L'Armanda digué: «Anem a dalt a veure què passa», tot donant una mala mirada a la Júlia perquè estava tan esverada. Pujaren al tercer pis, sortiren al balcó i s'hi abocaren. L'Armanda es tapà la cara amb les mans i es doblegà tota com si li haguessin clavat un cop de puny al ventre. Les altres dues es senyaren amb els ulls tancats." 

Mercè Rodoreda (1991). Mirall trencat. Barcelona: Edicions 62 (MOLC, pàg. 206-208).

Aprofitament del pollastre i del brou en el menú setmanal

La cuina familiar només vol organització. Per planificar els àpats de manera que siguin equilibrats i que vagi bé per a tothom. Per anar a comprar, un dia a la setmana amb la llista feta, i endreçar-ho tot allà on toca (nevera, congelador, rebost) en arribar a casa. Per avançar preparacions, el famós batch cooking, perquè no costi tant de fer-ho al dia a dia, quan arribes cansat de la feina, i també per poder ser molt més sostenibles. Tenint en compte totes aquestes necessitats, hi ha determinats tipus de menges que són ideals perquè donen molt de joc a la cuina.

Una d'aquestes menges, sens dubte, és el pollastre. En compro un de sencer cada setmana al mercat, ja que allà me'l preparen com el vull i no va amb safates de porexpan. Com el demano? Depenent de la planificació dels àpats de la setmana, no sempre és exactament igual. Per exemple, una opció seria la carcassa sencera per fer brou, les cuixes i les ales tallades per fer arròs i el pit a filets per fer arrebossat o a la planxa.

Pollastre rostit per fer-ne un arròs

Filet de pit de pollastre a la planxa

  

Pollastre arrebossat

Una altra opció podria ser les cuixes obertes per fer a la brasa i el pit tallat a tires o a daus per afegir a un wok de verdures.

Cuixes de pollastre a la brasa

Wok de verdures

Pollastre a tires per afegir al wok de verdures

Wok de pollastre amb gambes

Un altre fix de casa meva és el brou, especialment quan fa fred. Per fer-lo hi poso 1 bon grapat de cigrons, 1 carcassa de pollastre, 1 tros de gallina, 1 tros de conill de vedella, 1 os de vedella, 1 os de pernil, 1 pilota, 1 porro, 1 nap, 1 xirivia, 2 pastanagues, mitja col i 2 branques d'api. Es posa tot en fred, es desescuma, es tapa i es deixa coure entre 20 i 30 minuts en olla de pressió (en olla normal, 1 hora i mitja).

Brou de pollastre

D'aquest brou també surten un munt de menjars: tindrem sopa almenys un parell de dies (un dia amb pasta i l'endemà de verdures en juliana), ens sobrarà brou per fer l'arròs del diumenge (amb les cuixes de pollastre que hem comprat, però també hi podem afegir mig conill, per exemple, com el que li volen fer a l'Armanda), ens podem menjar la pilota de segon el mateix dia de la sopa, podem fer croquetes amb la gallina, la vedella i el pernil (com la Jacinta, a qui, a diferència dels senyorets, no li fa res que el menjar sigui aprofitat), amb la verdura, un gra d'all i una mica de cansalada ens surt un fabulós trinxat (es pot afegir patata al brou, tot i que per mi no cal), i encara ens queden els cigrons, que podem aprofitar de mil i una maneres: saltats amb tomàquet fregit i un polsim comí, en amanida, triturats per fer hummus, en un chana masala... i ens queda un plat únic per portar de carmanyola. Es pot demanar més a un menjar?

Pollastre amb verdures per fer-ne un arròs

Arròs de pollastre i conill

Croquetes a punt de fregir-se

Croquetes a punt de menjar

Chana masala per aprofitar els cigrons del brou