Truquem al xinès i t'explico com és estar amb una dona

"«Com és, estar amb una dona?» Ma germana, a quarts de dotze de la nit. Estem assegudes a la saleta mona del seu piset. Ho acaba de deixar amb el seu últim nòvio i jo no he tingut cap altra sortida que donar-li suport. Fer de germana comprensiva és com un prospecte d'anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d'efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona. A les onze decideixo trucar al xinès. «Pollo con almendras, gambas agridulces, tallarines con ternera y una de arroz tres delicias.» Sempre demano el mateix, així m'estalvio la relectura d'aquells menús tan depriments. «Ah! Y pan chino», afegeixo. «Para bebel?», pregunta el xinès. I jo què sé. «Cris, ¿què vols per beure?» Ma germana fa un gest d'impotència des de darrere de la seva barricada de tissues. Es troba al comble de l'autocompassió i això és inconciliable amb la parla. «Una Coca-Cola y un Nestea», improviso. Em fan repetir l'adreça tres vegades. Penjo, vaig cap al sofà i començo a recollir tissues. El tacte fred dels tissues humits és molt desagradable. Inquieta que certa variant de tristesa sigui capaç de generar tant residu. [...]
«Ara vinc», dic a ma germana. Em poso la jaqueta, m'embolico amb la bufanda i agafo diners i les claus. Els gustos de ma germana són incompatibles amb els tissues del paqui de la cantonada, així que baixo per Gran de Gràcia cap a la Diagonal. Troto. Ara mateix ma germana és una incapacitada funcional i només faltaria que el menú xinès arribés a casa abans que jo. Entro a l'Opencor. És un indret agradable i pertorbador. Sempre complau, que et rebin a aquelles hores de la nit amb tot tan ben endreçat i els dependents frescos com baguettes. Infon seguretat, però també cert desassossec, pels dos o tres clients que deambulen amb les seves aures magnètiques de soledat. Miro de no creuar-me'ls i agafo tres capses de tissues Agatha Ruiz de la Prada, menudes i acolorides com ornaments. Cors, floretes i petons. Les trobo tan aversives que estic segura que a ma germana li agradaran. M'encamino cap a la secció de vins i escullo dues ampolles de negre pel disseny de l'etiqueta. «Enuc del Priorat», hi posa. Penso que la similitud amb «eunuc» pot ser una influència subliminar que ajudi ma germana a banalitzar la relació amb el seu exnòvio. La compra és llastimosa però respon al meu objectiu: escapar com més aviat millor de la perniciosa influència gravitacional de ma germana. [...] 

Tot plegat són trenta euros. Els pago amb la Mastercard per tenir prou efectiu pel xinès. Si ma germana fos diferent, amb trenta euros en tindria prou pel xinès i pel paqui, però no, ella sempre ha tingut aquells aires de grandesa. Avui es rebaixarà a menjar xinès perquè va veure en una sèrie policíaca que aquest tipus de menú és ideal per a les nits de vetlla. Potser em deixarà preparar cafè. Ella no en beu mai, en el seu catecisme el cafè és equivalent al porc pels jueus. Tampoc menja porc, no perquè sigui jueva, sinó perquè el seu catecisme és molt estricte en matèria d'alimentació. Només tolera la carn blanca, sempre que sigui ecològica i en molt poca quantitat. Quina llàstima, m'acabo d'adonar que hauré de menjar-me soleta les tallarines amb vedella. Però és igual, m'agraden, de fet, m'encanten. La carn vermella en general m'encanta, sóc una gran amant de les diamines cadaverina i putrescina. Els aminoàcids en descomposició, quina gran font de vida! Només em caldrà convèncer-la que el pollastre del xinès és ecològic de veritat. [...] 

«I com és estar amb una dona? Al llit, vull dir.» Són quarts d'una de la matinada i ma germana ha necessitat les dues racions senceres de pollo con almendras i d'arroz tres delicias per deixar-se anar. O potser ha estat la Coca-Cola, fa més de tres anys que no en tasta. Verí letal d'efectes retardats, en diu. Però avui és una nit especial, no tothom té una germana lesbiana que et consoli d'un trencament amorós, així que la sessió de confidències d'aquesta nit és tot un extra, té alguna cosa d'irresistible contemporaneïtat, potser d'obscenitat i tot. Uix! Ma germana no pot evitar recrear-se en el pensament d'esdevenir la protagonista d'un serial de moda. Ser la germana de la lesbiana és tot un paper i garanteix la respectabilitat. «¿Vols el Nestea?», li pregunto abans de sopar. Em mira amb mirada tempestuosa, com si acabés de decidir fer tractes amb la màfia. «Em beuré la Coca-Cola, què carai!», fa excitada. Què carai! «Vigila que no et pugi, no estàs avesada a begudes tan fortes.» Com que desconeix la tècnica de la beguda en llauna, li aboco la Coca-Cola en un got alt, que em pren de les mans amb una brillantor viciosa als ulls. Se sent estranya, pobra, de nit ella dorm. Avui, en canvi, hi ha grans esdeveniments. «¿Com és...», dubte deliciós, «...follar amb una dona?» Juraria que ha pronunciat la paraula follar per primera vegada, completament beguda de Coca-Cola. «¿Així que és això el que volies saber?», pregunto exercint certa mesura de maldat. Però és que no suporto, no su-por-to les bledes assolellades, encara que s'hi esforcin. «Ja ho saps que no!», es defensa. M'obligo a pensar en l'habitació de convidats, només l'habitació de convidats, necessària com ungles. «¿Vols que t'expliqui una altra història?» Fa que sí amb el seu cap ple d'ulls i de somriures aspartàmics de nena mimada consentida que no tornarà a endinyar-se Coca-Cola mai més dels mais. «Està bé», accedeixo. La tàctica funciona. «¿Has sentit a parlar de l'action painting? ¿La pintura en acció?» Ara fa que no. «¿Jackson Pollock?», insisteixo. «No.» «Molt bé.» Me'n vaig cap a la meva habitació i torno amb un monogràfic de Pollock. És impressionant, imatges com aquestes fan que em replantegi el meu idil·li amb la mort. «¿Això és art? Ho podria fer un nen!», escup ma germana. «Però NO ho ha fet un nen.» S'ha de ser burra. Burra, burra, burra, burra. L'habitació de convidats m'està sortint massa cara però ¿què puc fer? ¿On puc anar? El glutamat de les gambes agredolces afecta la meva capacitat de raonament, però ho intento altra vegada. Ho intento, estic segura que si m'hi esforço puc extreure una flor de plàstic del femer, una flor de plàstic que satisfaci el residu latent de curiositat de la pobra lesbiana avortada que hi ha dins del cervell de ma germana. «Això que veus aquí és action painting», començo, «i l'action painting neix de la impaciència». [...] 

«Manipulació simple i neta de la matèria primera! Pura experimentació! Pollock esquitxava les teles de pintura, empès per l'espontaneïtat d'aquell moment. L'obra d'art no era només un resultat final, sinó art en el temps, art en temps real, en acció. Impulsiu i senzill com el dibuix d'un nen, sí, però hi subjau una preocupació refinada, aquest interès pel procés, aquesta magnitud de vida concentrada en el procés. ¿Ho entens?» «Una mica.» «D'acord. Doncs ara ja saps una mica com és follar amb una dona.»" 

Eva Baltasar (2018). Permagel. Barcelona: Club Editor (pàg. 79-82, 118-122).

Quina intensitat! Realment, aquest llibre t'atrapa i no pots deixar-lo fins al final. I quan l'acabes, hi tornes, una vegada i una altra. És tan addictiu com el glutamat, així que no m'estranya gens la tria del menjar xinès com a menú per a la nit de vetlla. Reminiscències policíaques, sí, però també de sèries cosmopolites que ens han acompanyat sempre.

Buscant una recepta intensa com la lectura, he triat una mena de mar i muntanya oriental inspirat en l'Ada Parellada. En el llibre La cuina sostenible, que em va regalar el meu fill per Sant Jordi l'any passat, hi ha diverses receptes amb un toc oriental, com ara el xopsuei de pollastre amb gambes i verdures, el pollastre agredolç, el wok de calamars, verdures, soja germinada i sèsam i el pollastre teriyaki, entre d'altres. No és estrany que n'hi hagi tantes, ja que el llibre pretén ser una guia per preparar ràpidament diversos àpats a partir d'un fons de nevera preparat prèviament. Potser es fa un pèl repetitiu, ja que sempre són combinacions dels mateixos ingredients, però dona força idees de com organitzar-se a casa i de com versionar aliments per no haver de llençar res i no menjar sempre el mateix.

Com que a casa hi ha una vegetariana, he triat fer per separat un wok amb tall (pollastre amb gambes) i un wok de verdures. Els hem acompanyat de tortillas de blat i cadascú se les omplia amb el que volia. No ha sobrat ni una engruna.

Wok de pollastre amb gambes

Ingredients (4 p.)

2 pits de pollastre
20 cues de gamba pelades
1 pebrot vermell escalivat
2 cullerades soperes de sofregit de ceba i tomàquet
1 raig de salsa de soja
1 cullerada de sucre
100 ml de brou de pollastre
Oli, sèsam torrat i sèsam negre

Per al wok de verdures

1 pebrot vermell
1 pebrot groc
1 pebrot verd
1 ceba
1 carbassó
1 albergínia
Oli, salsa de soja, sèsam torrat i sèsam negre

Tortillas de blat

Daurem les gambes amb una mica d'oli al wok i les reservem. Tallem el pollastre a tires i les daurem també en el wok. Hi afegim el sofregit de ceba i tomàquet i ho barregem tot perquè el pollastre s'impregni amb el sofregit. Hi afegim la salsa de soja, el sucre i el brou de pollastre. Ho deixem reduir. Hi afegim el pebrot tallat a tires i les gambes. Ho remenem tot i hi afegim el sèsam.

Es poden afegir més verdures (espàrrecs, carbassó, pastanaga, bolets...). Jo no ho he fet perquè he preparat un altre wok només amb verdures (pebrot vermell, groc i verd, ceba, albergínia i carbassó) i així cadascú s'ha farcit les tortillas amb el que ha volgut. És una manera diferent, vistosa i divertida de menjar verdures.

Daurem les gambes amb un raig d'oli d'oliva i les reservem

Daurem el pollastre tallat a tires

Hi afegim el sofregit de ceba i tomàquet i ho barregem perquè s'impregni tot bé

Hi afegim la salsa de soja i el sucre

Hi afegim el brou de pollastre

Quan hagi reduït la salsa, hi afegim el pebrot a tires i el sèsam

A banda he preparat un wok amb verdures per als vegetarians