Sardines afrodisíaques de la Mennulara

"La llibreria Pecorilla havia tancat mitja hora abans, el matí del 24 de setembre, per permetre que la propietària, Rosalia Mangiaracina Pecorilla, fes el dinar i anés a l'enterrament de la Mennulara. L'Elvira Risico, la dependenta, va aprofitar l'ocasió per anar a la peixateria i comprar sardines fresques per al seu marit, que es delia per menjar peix, i no únicament els divendres. 
L'Elvira era a la cuina ocupada fregint les sardines, obertes i sense espina, ben enfarinades, quan el seu marit va entrar a la callada i li va rodejar la cintura en una tendra abraçada. Feia vuit mesos que eren casats i la gent deia, amb raó, que estaven boigs l'un per l'altra. Mentre li petonejava el coll suat per culpa de l'oli bullent, en Gaspare li va preguntar com era que havia tornat a casa abans d'hora. 
–No em distreguis, Gasparú, ¿no veus que fregeixo? S'estovaran, si no les coc de seguida –li deia l'Elvira sense convicció, perquè les carícies del marit s'havien intensificat, ara li remenava el pit, les cuixes i els baixos i ella se sentia tota molla i dolçament salivosa–, s'ha mort la minyona de la família Alfallipe, parents de la senyora Pecorilla, que ha tancat la llibreria abans d'hora per anar a l'enterrament. 
L'abraçada es va afluixar un instant i després es va tornar a estrènyer. [...] 
A taula xerraven contents mentre devoraven les sardines calentes i cruixents. 
–¿Però per què la família Alfallipe ha posat l'esquela als carrers i li fa l'enterrament? ¿No hauria de ser cosa de la família de la morta? –va preguntar l'Elvira, nascuda a la província de Siracusa i per tant desitjosa d'integrar-se al poble del marit, on hauria de viure tota la vida, fora que la carrera política del seu Gaspare no els portés en alguna gran ciutat. 
–Aquesta gentussa ha d'aprendre a tractar els treballadors i els dependents amb respecte quan són vius i no pas un cop morts. La Inzerillo és un exemple immund de proletària que es deixa dominar pels capitalistes i tracta els altres d'una manera fastigosa [...]. 
L'efecte de la invectiva d'en Gaspare, molt breu comparada amb els sermons que normalment feia a la dona, per formar-ne la consciència política, va ser sorprenent i inesperat. L'Elvira, molt amorosa i somrient, li va posar una mà a l'espatlla i, acariciant-li el coll, li va dir: 
–Avui tinc una sorpresa per a tu –i mentrestant amb l'altra mà es descordava a poc a poc la bata d'estar per casa i en feia emergir els pits plens: no duia res a sota. 
No van acabar de menjar les quatre sardines que quedaven i l'Elvira va agrair el compromís polític del marit, que li havia prohibit agafar una minyona, ni que fos per hores, perquè així aquell dimarts 24 de setembre en Gaspare Risico va estimar la seva dona sobre la taula del dinar, on encara hi havia tots els plats, que tentinejaven alegrement amb els seus cops de cul. A més del pensament marxista, va ensenyar a la dona transgressions meravelloses. Després del primer coit, en Gaspare s'havia redreçat i s'havia apartat de la taula on jeia l'Elvira, satisfeta i guapíssima, per mirar-la millor; com que tenia un got de vi a l'abast de la mà, en va fer un glop. Se li va acudir abocar el que quedava a la conca del melic de l'Elvira, petit i perfecte, i des d'allà el vi va regalimar pel ventre tendre i palpitant fins a penetrar a les parts íntimes i gotejar sobre les cuixes obertes. Així l'Elvira va conèixer els plaers de la cunnilinció." 
Simonetta Agnello Hornby. La Mennulara. Barcelona: La Magrana (pàg. 74-76).

Sardines farcides al forn

Ingredients (2 p.)

12 sardines
Salsa pesto
1 raig d'oli d'oliva per a la llauna

Es desescaten i es netegen les sardines. Se'ls treu l'espina, es posa una mica d'oli en una plata de forn i es col·loquen la meitat de les sardines amb la pell tocant la plata. Es posa una capa de salsa pesto al damunt de cada sardina i es tapen amb la resta de les sardines. Es posen al forn entre 10 i 15 minuts.

La primera versió de la recepta la vaig fer amb all i julivert, i he de dir que les sardines així ja són molt bones, però un dia em vaig decidir a tastar la recepta del Francesc Tataret (http://primovivere.blogspot.com.es/search/label/peix), que és amb salsa pesto, i des de llavors no les he tornat a fer més amb all i julivert. Ja deia en el post que la seva versió era més elaborada perquè ell encara té més paciència que jo i en sap molt de donar aquell toc que fa que un plat esdevingui especial. I així és, s'han de tastar, són delicioses! 

Sempre que faig salsa pesto per a la pasta, en guardo per fer les sardines

Primera versió de la recepta, amb all i julivert; molt bones, però amb pesto són millors

Comentaris

  1. Un altre post: una història eròtica de la mà de la Mennulara que acompanyen unes sardines molt mediterrànies...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars