Falàfel com a preludi d'un moment dolç

"Havien arribat a l’avinguda de Las Canteras. A César li semblava impossible que aquests horrors poguessin passar allà, sota aquell cel blau, al costat d’aquell mar que llepava la sorra amb mansuetud. Iballa va endevinar el que li passava pel cap. El va mirar amb llàstima.

—Has de tornar a la redacció? —li va preguntar.

—No. Quan estic elaborant temes propis no haig de fitxar.

—Si no tens plans, et convido a dinar. Amb la condició que no parlem d’aquestes coses. —Es va girar cap a ell i se li va apropar, mirant-lo profundament, de manera insinuant. Només de tu i de mi. Conec un libanès fantàstic que hi ha aquí al costat. I després, no et prometo que no ens prenguem una copa i acabem agafant un puntet junts.

—Un puntet?

—Sí. A mi, almenys, em fa falta. I em fa l’efecte que a tu també. Què et sembla?

Era curiós. Havia començat aquell reportatge únicament per lligar amb Iballa. Ara, després de conèixer Laila i saber com vivia, s’havia oblidat completament del seu propòsit inicial. Però justament en aquell instant Iballa el convidava a dinar amb ella i semblava que li posava fàcil el seu primer objectiu. Va despertar a aquell canvi, limitant-se a posar-li una mà a l’espatlla, a assajar un somriure i a assentir. Després va deixar que fos ella qui li prengués mà i comencés a caminar cap al restaurant, on els esperava, probablement, un moment dolç.

Dolç va ser. Dolç com els pastissets que els van servir per a postres («això és un kounafa..., això una xabàkia..., ara prova aquest chamiat», li anava dient Iballa mentre els hi donava a tastar, posant-los-hi directament als llavis), i que van degustar amb la resta de la segona ampolla de vi. La primera l’havien consumit mentre prenien mezze amb babaganuix i hummus, i menjaven falàfel, kebe i labneh amb tabule. Com a plat fort, van demanar broquetes de kefta. A tots dos els encantava el be i allà el cuinaven com enlloc. A César li agradava tant el menjar com la manera en què Iballa acariciava cada síl∙laba d’aquelles paraules exòtiques que pronunciava a mitja veu, sacerdotessa d’un ritu que només s’oficiava per a ell.

Per a quan va arribar el moment del joc amb els pastissets, ja s’havien acariciat les mans per damunt les estovalles i havien jugat una estona al llop, simulant estar una mica més beguts del que en realitat estaven.

Qualsevol persona raonable, en sortir del restaurant, hauria anat a casa a fer una migdiada i intentar aprofitar la resta del dia laborable. Però ells, aquell dia, no se sentien raonables. Per això van recórrer l’avinguda de Las Canteras i, en algun moment, es van aturar a petonejar-se recolzats a la barana. Després van continuar el camí, repetint les parades, cada vegada més sovint, fins que ella va proposar prendre un mojito i ell va acceptar, sabent que era massa alcohol per a ell un dia entre setmana. Però va acceptar i van beure mojitos, un rere l’altre, a la placeta de Farray. Entre mojito i mojito, hi va haver més petons, més carícies, alguna abraçada i una cadena de somriures i mirades que va durar fins al capvespre. Llavors, César va proposar que anessin a casa seva, i Iballa va dir que no."

Alexis Ravelo (2015). De fora vindran. Barcelona: UOC (pàg. 70-72).

En el món educatiu també hi ha tendències. Fa uns quants anys hi havia una forta convicció que el mòdul didàctic tradicional estava superat i que calia fer-hi un canvi per fer-lo més atractiu als estudiants. A la cuina dels materials didàctics es van dissenyar una sèrie de propostes educatives que pretenien alimentar-se de formats i característiques pròpies de l'entreteniment. Entre moltes propostes que han prosperat amb més o menys èxit, a la UOC es va llançar un producte anomenat Novelette, que pretenia ser una novel·la, amb tots els ets i uts del gènere, que en la seva trama tractés els conceptes clau de l'assignatura a la qual estigués associada. D'aquesta manera, es considerava que l'estudiant podria assimilar els conceptes d'una manera divertida i sense la percepció d'estar fent un esforç d'aprenentatge.

No sé si realment s'aconsegueix l'objectiu, però he de confessar que sempre he estat molt entusiasta d'aquest recurs d'aprenentatge, potser perquè llegir és una de les meves aficions preferides o potser perquè les novelettes que han caigut a les meves mans m'han encantat, com aquesta de l'Alexis Ravelo. 

En tot cas, estic molt contenta d'haver-ne portat una a Can Tastets. De tot el menú libanès de la Iballa i en César, he triat el falàfel perquè és un plat que fem molt sovint a casa i perquè crec que lliga molt amb el concepte de novelette, ja que és una manera de menjar cigrons gens dolorosa. 

Vaig publicar una recepta de falàfel de llenties de la Donna Hay, però ara ja tocava mostrar-vos la de cigrons, que és l'original.

Falàfel

Ingredients (4 p.)

150 g de cigrons secs

2 cebes petites

2 grans d'all

1 manat de coriandre

1 culleradeta de comí

1 culleradeta de llevat

2 culleradetes de sal

Oli d'oliva verge extra

Per acompanyar

Salsa de iogurt

3 iogurts grecs

2 cullerades de tahina

1 cullerada de suc de llimona

Cebollí picat

Sal, pebre negre

Fulles d'enciam

Pa de pita

Els cigrons van crus, no es couen i, per això, s'han de deixar en remull 3 dies (72 hores). Cada dia en canviem l'aigua. Al tercer dia, colem els cigrons i els posem en una processadora juntament amb les cebes pelades, els alls pelats, el llevat, el comí i la sal. Ho triturem tot fins que quedi una massa uniforme.

Rentem el coriandre, en traiem les fulles i les afegim a la massa de cigrons. Ho tornem a triturar tot de manera que s'integri i quedi una massa de color verdós.

Deixem reposar la massa a la nevera durant una hora. 

Mentrestant fem la salsa de iogurt. Agafem els tres iogurts i els posem en un bol. Hi afegim la tahina, el suc de llimona, la sal i el pebre i ho remenem tot bé. Rentem i piquem el cebollí, l'afegim a la salsa i tornem a remenar. La tapem amb paper film i la deixem a la nevera.

Rentem unes fulles d'enciam i les deixem escórrer. 

Traiem la massa de falàfel de la nevera i anem fent boles amb la ma i aplanant-les lleugerament.

Posem oli d'oliva a la paella i, quan estigui ben calent, hi fregim les boles de falàfel. Un cop fregides, les deixem damunt de paper absorbent per treure'n l'excés d'oli.

Agafem el pa de pita, l'untem lleugerament amb oli i el torrem. Quan estigui torrat, el deixem en un plat fondo i el tapem amb un drap perquè es mantingui calent.

Ho servim tot i que cadascú es prepari el seu a taula: tallem la part de dalt del pa de pita i l'omplim amb una o dues boles de falàfel, segons com siguin de grosses, una fulla d'enciam i una cullerada de salsa de iogurt. Els retalls del pa de pita es poden reservar per sucar a la salsa de iogurt quan ja s'hagin acabat els falàfels. 

És un sopar divertit i boníssim.