Et faré una confidència tot triant llenties

"I quan van anar passant els dies ens anàvem ensopint, i vinga esperar la primera carta i la primera carta no venia. I cada vegada que amb la senyora Isabel vèiem passar el carter, ens miràvem sense dir-nos una paraula, però sabíem que totes dues pensàvem el mateix. I ell també l'esperava, la primera carta, però dissimulava. Però ell l'esperava per fer les seves combinacions, perquè sempre rumia. [...] Mentre que la senyora Isabel, serà pesada i de la comèdia, però només pensa en una cosa i res no la distreu... I ara es gira de cara a mi i em diu: «Crisantema...¿que està molt cansada?» I jo li dic: «Sí, miri, què hi vol fer. La meva mare sempre deia que els cansats fan la feina». [...] I em diu que li expliqui coses de la Maria quan era petita, coses que ja li he explicat quaranta mil vegades: quins pentinats duia, si el senyor Joaquim li rentava la cara, qui la banyava, qui la vestia, com eren els vestidets que duia, si va caminar aviat, si parlava clar quan va començar a enraonar... I aleshores, potser ho ha fet aquesta claror tan grisa, que sembla que el dia es mori en lloc de néixer, he recordat una cosa que no li havia explicat mai: «Un dia, quan vaig arribar al matí cap allà a les nou com de costum, el senyor Joaquim ja havia esmorzat i la nena no es veia per enlloc. 'He fet quedar la nena al llit perquè aquesta nit ha dormit molt malament. ¿Vol provar de donar-li l'esmorzar vostè? Diu que no vol que jo l'hi doni.' Vaig entrar a la cambra de la nena, que estava al costat mateix de la cambra del senyor Joaquim i s'hi comunicava per una porta de pas. La Maria estava feta una bola a dins del llit i amb prou feines se li veien els cabells. M'hi vaig acostar, la vaig destapar una mica i li vaig preguntar: 'Que estàs malalta?'. No va contestar i encara es va arraulir més. 'Ara et duré el cafè amb llet, sents?' Es va girar, em va somriure i va dir: 'Crisantema, em vol fer pa torrat?' Quan vaig sortir de la cambra vaig trobar el senyor Joaquim, que s'havia quedat a la porta i escoltava. Em va seguir fins a la cuina i em va dir: 'Tan tranquil·la que ha estat vostè i amb mi n'ha fet de comèdia!...' I se'l veia molt amoïnat. Vaig torrar dues llesquetes de pa ben primes, i, mentre menjava, asseguda al llit com una persona gran, em mirava fixament, i de cop va acotxar el cap, va enretirar plat i tassa d'una revolada, que la meitat del cafè amb llet va anar per terra, i es va posar a plorar. I m'hi vaig acostar per consolar-la i vaig entendre que deia alguna cosa com ara: 'Són dolents, són dolents!'. Al cap de dos o tres dies jo triava llenties i em va venir a ajudar: 'Per què vas fer el rebec, dijous?'. Anava buscant pedretes per entre les llenties i no va contestar. Al cap d'una estona, em va mirar amb els ulls oberts i tranquils i va dir: 'L'oncle Joaquim i l'oncle Lluís es peguen i són dolents'. Es veu que s'havien barallat i s'havia quedat esverada. 'I per què es peguen?' 'Perquè són dolents. L'oncle Lluís era a terra i tenia sang a la boca. Però era ell que havia començat a pegar l'oncle Joaquim.' I devia ser veritat, perquè el dilluns, quan vaig rentar la bugada vaig trobar una tovallola i un mocador tots tacats de sang, i es veia ben bé que no era sang que el senyor Joaquim s'hagués fet afaitant-se perquè n'hi havia molta i ell, me'l vaig mirar bé, no tenia ni ombra de senyal a la cara. I el que vaig pensar després va ser que la nena no volia que el senyor Joaquim li donés l'esmorzar perquè devia quedar esglaiada quan va veure que es pegaven»." 
Mercè Rodoreda (1991). Isabel i Maria. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (pàg. 143-145).
Quan vaig participar en el repte de Cooking the Chef de Donna Hay el desembre passat, em van quedar pendents moltes receptes. Em va encantar la manera de cuinar i els plats lleugers i sans, però plens de sabor i color. Un dels aliments que a casa costen més de menjar són les llenties (tant que m'agraden a mi, sembla mentida!) i, quan vaig veure la recepta de falàfels de llenties, vaig pensar que cauria segur un dia o altre. La vaig adaptar una mica per fer-la més atractiva per als meus fills i va ser un èxit total. Segur que repetirem.

Si voleu veure més receptes de la repesca d'agost de Cooking the Chef, ho podeu fer en aquest enllaç.

Falàfel de llenties amb salsa de iogurt i all

Ingredients

400 g de llenties pardines cuites, rentades i escorregudes
70 g de pa ratllat
100 g de ricotta
1 ou
1 culleradeta de comí molt
1/2 tassa de fulles de coriandre (jo hi he posat julivert perquè als meus fills no els agrada el gust del coriandre)
1 culleradeta de ratlladura fina de llimona
Sal marina i pebre negre molt
Oli d'oliva extra verge
Fulles d'enciam i brots de mostassa per acompanyar (jo només hi he posat enciam)
Pa de pita (això no surt a la recepta de la Donna Hay, però a casa meva són molt panarres i el pa de pita, per a ells, sens dubte és un dels és un dels atractius del plat)

Salsa de iogurt i all

1 tassa (280 g) de iogurt grec natural
2 grans d'all picats
1 cullerada de tahina (la Donna Hay diu 2 cullerades, però la tahina és bastant forta i crec que és millor posar-hi només 1 cullerada)
2 cullerades de suc de llimona
2 cullerades de cebollí picat

Preparem la salsa de iogurt barrejant tots els ingredients i la reservem a la nevera.

Introduïm en un robot de cuina les llenties, el pa ratllat, la ricotta, l'ou, el comí, el coriandre (en el meu cas, julivert), la llimona, la sal i el pebre. Activem el robot fins que els ingredients estiguin ben barrejats.

Anem donant forma de minihamburgueses a la massa mitjançant dues culleres i les col·loquem en una safata de forn folrada amb paper de forn antiadherent. Pintem les hamburgueses amb una mica d'oli i les coem al forn 10 minuts per cada banda o fins que estiguin cruixents. Les servim als plats amb una mica d'amanida i la salsa de iogurt.

En el meu cas vaig preferir fregir els falafels en lloc de fer-los al forn per por que quedessin massa secs i no acabessin d'agradar als nens i els vaig servir amb pa de pita. Els petits gurmets que tinc a casa van posar enciam al fons del pa de pita, un parell de falafels i salsa de iogurt, i van menjar llenties encantats de la vida. Un altre dia els faré al forn, a veure si tenen tant d'èxit i ens estalviem el fregit.

Comentaris

  1. Un plato muy apetitoso, me encantan las lentejas y la ricotta, así que este plato me encantaría.
    Besos

    ResponSuprimeix
  2. Doncs si, les receptes de la Donna son totes molt asequibles i molt fàciles. Inteligent l'adaptació, sempre hem de pensar amb els petits que no ens deixin els plats.
    Gràcies per acompanyar-nos aquest estiu! Una abraçada

    ResponSuprimeix
  3. me encanta tu aportación, me paso en otro momento porque no se si es problema mio pero me aparecen las fotos de otros platos superpuestas y no leo bien, ta lueguito ;)

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars