Suvlakis amb tzatziki amb l'aigua fins al coll

 
 "–Papà, ¿veurem junts la final del Mundial, demà al vespre? –em va preguntar ahir la Katerina.
El seu únic defecte és que la torna boja el futbol, igual que a en Fanis. Els diumenges no surten mai de casa, perquè es planten davant la tele i veuen partits de futbol de tot el món. Vaig descobrir la seva debilitat el 2004, quan van fer el seu primer viatge com a parella a Lisboa, per veure la final de l'Eurocopa 2004, entre Grècia i Portugal. Personalment no tinc cap interès a veure la final d'un Mundial, però d'altra banda, no li vull esguerrar la festa a la meva filla.
 –Veniu a casa, que faré sopar  –va intervenir l'Adrianí. 
 –Senyora, d'això res. Menjarem suvlakis  –la talla en Fanis. 
 –Però, ¿què estàs dient, fill meu? 
 –Que els grans esdeveniments a Grècia els vivim menjant suvlakis  –li explica en Fanis –. Recorda't de la nit que va caure la Junta Militar. Ho van celebrar amb espelmes i pinxos. 
 –Igual que quan els Jocs Olímpics del 2004  –confirma la Katerina –. Pensa en les tones de pinxos que vam devorar davant les pantalles de televisió.

–Per Nadal, mengem gall dindi, i per Pasqua, rostim un xai, però el menjar dels nostres grans èxits nacionals és el suvlaki. 
Al final hem decidit que els nois vinguin a casa nostra, però que portin ells els suvlakis, perquè en Fanis coneix, segons diu, el lloc on fan els millors d'Atenes. De futbol, potser no en sé un borrall, però de suvlakis sóc un crack, com diu avui dia qualsevol jovenet, amb els pantalons abaixats, el cul a l'aire i el mòbil a la mà. Per tant, menjaré i jutjaré. 
–Anem amb Espanya, per descomptat –declara en Fanis sense marge per a la discussió. [...] 
Quan al matí entro a la feina, descobreixo que la nostra conversa d'ahir no va ser casual ni única. Amb prou feines he pogut dir bon dia que em trobo els meus ajudants, dos mascles i una femella, embrancats en una acalorada discussió. 
–¿Nois, què passa? –els pregunto. 
–Res, discutíem d'avui al vespre –em respon en Dermitzakis. 
–¿Què passa aquest vespre? –En el meu cervell només ha quedat registrat que la Katerina i en Fanis vénen a sopar a casa. El Mundial s'ha esborrat del tot.Els tres em miren atònits. 
–Aquest vespre és la final del Mundial, comissari –em recorda la Kula. 
–I tots anem amb Espanya, és clar –puntualitza en Vlasópulos, que parla com en Fanis. 
–¿Per què anem tots amb Espanya? 
–¿I què vol, que el Fons Monetari Internacional també el guanyi, el Mundial, comissari? –protesta agrament la Kula–. Ens ho han retallat tot. Almenys, que no guanyin també el Mundial. [...] 
L'Adrianí ha estès sobre la tauleta de la sala d'estar unes estovalles de fil. Normalment al damunt hi hauria d'haver coberts de plata i copes de cristall. En lloc d'això, veig una safata amb tot de suvlakis i un plat a part on només n'hi ha dos. El plat a part és per a l'Adrianí, que prefereix els suvlakis vidus, o sigui, sense salsa tzatziki ni ceba, mentre que la resta ens els mengem amb tot. 
Les primeres queixalades coincideixen amb la interpretació dels himnes nacionals dels equips. Comença el partit i el quartet assegut al sofà es divideix en dues parelles: la formada pels experts i apassionats Fanis i Katerina, i la dels que no en tenen ni idea, l'Adrianí i jo. [...] 
Al llarg del partit se'm confirma un fet que no m'agrada gens. La tranquil·la, conciliadora Katerina, que sempre intervé com un bomber entre jo i l'Adrianí quan ens barallem, s'ha transformat en un fanàtic musulmà. Crida al límit de la violència, salta del seu seient, tanca els ulls cada cop que els espanyols corren perill. En canvi, el futbol no canvia gens la manera de ser d'en Fanis. Manté la calma, com sempre. Bé, el fet és que tant l'un com l'altra estan tan concentrats en el partit, que han deixat desconsolats els pinxos, per això jo, mentrestant, ja me n'he menjat tres, sense que ni la meva filla ni el meu metge se n'hagin adonat. No he passat desapercebut, però, a l'Adrianí, especialista en seguiments, que em mormola: 
–Aquest és l'últim, no et passis. 
–¡No, cago en dena, Roben els ha superat a tots! ¡Ja el té! –crida la Katerina, posant-se dreta d'un salt. En l'últim sospir, però, el porter espanyol aconsegueix desviar la pilota amb el peu. 
–¡L'ha salvat! –crida la Katerina i es deixa caure alleugerida a la seva butaca–. ¡Sant Iker ens ha salvat! 
–¿Quin sant és aquest? –s'estranya l'Adrianí. 
–Sant Iker Casillas, el porter d'Espanya, mamà. Així li diuen els espanyols: sant Iker. 
–És la primera vegada que sento que fan sants els porters de futbol. Fins ara em pensava que només feien sants els màrtirs –comenta l'Adrianí mentre es persigna. [...] 
–Calleu ja, que m'ensumo que marquem –crida la Katerina–. ¡Centra, Andrés, centra! –Sembla, però, que Andrés no ha escoltat les indicacions de la Katerina i tira a porta. Un instant després la pilota és dins la xarxa i el porter holandès se la mira com un convidat inesperat. 
–¡Gooool! –criden la Katerina i en Fanis i es posen drets. 
–¡Andrés, ets un déu! –crida la Katerina. 
–¡L'un sant, l'altre déu, ai Senyor! –comenta l'Adrianí–. Mira, només falta per jugar l'Esperit Sant. Guanyarien sempre. 
En els últims instants del partit, en Fanis i la Katerina estan a punt d'entrar dins la pantalla per ajudar els espanyols. S'acaba el partit. 
En Fanis pica de peus a terra. 
–¡Sí, hem guanyat! 
–¡Campeones, campeones, , , ! –crida la Katerina. [...] 
Penso que en aquests moments l'holandès de l'ambaixada deu semblar una tulipa pansida, i agraeixo el consell de tots aquells que em deien que havia d'anar amb Espanya. I aleshores em sona el mòbil. 
–Bona nit, comissari, ¿què fa? –sento la veu d'en Vlasópulos. 
–Celebrem la victòria. 
–Desgraciadament, haurà d'acabar la festa. 
–¿Per què? 
–Perquè tenim un altre cos decapitat. 
Em quedo amb el mòbil a la mà. 
–¿On? 
–Dins d'un cotxe, a Polídrosos. A la cruïlla dels carrers Samos i General Rogakos. 
No sé de què m'estranyo, em dic a mi mateix. ¿Quan hauria pogut trobar l'assassí un vespre més adient per cometre el crim, amb tot déu a casa seva, veient la final? 
–D'acord, avisa la científica i el forense, ara vinc. I digues a la comissaria de Khalandri que enviïn dos cotxes patrulla al carrer Samos. Que també portin una tela per cobrir el cotxe, perquè em sembla que hi haurà merder. 
Quan dic als meus que me n'he d'anar, perquè hi ha una nova víctima, es queden atònits i em miren. Si més no, he tingut temps de menjar-me tres suvlakis." 
Petros Màrkaris (2012). Amb l'aigua fins al coll. Barcelona: Tusquets (trad. de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, pàg. 223-224; 237-241).

Suvlakis amb tzatziki

Ingredients (4 p.)

Per al suvlaki
2 llamineres de porc
Sal, orenga, comí, farigola, pebre vermell dolç i pebre negre
Oli d'oliva

Per al tzatziki
2 cogombres grossos
600 g de iogurt grec
2 grans d'all
Menta
Sal, pebre, oli d'oliva

Es tallen les llamineres a daus. S'adoben amb la sal i les espècies i s'afegeixen dues cullerades d'oli d'oliva. Es deixa marinar una estona (pot deixar-se des d'uns quants minuts fins a diverses hores, com més estona estigui en adob més gust de les espècies agafarà la carn).

Mentrestant, es prepara el tzatziki, que també va bé que estigui unes hores a la nevera. Es pelen els cogombres i es tallen en trossets molt petits. Es piquen els alls i unes quantes fulles de menta, i es barreja tot amb el iogurt. S'afegeix sal i pebre i una cullerada d'oli d'oliva i es remena tot bé. Es decora amb unes fulles de menta senceres i es guarda a la nevera.

Quan considerem que la carn ja ha estat prou adobada, s'agafen palets de broxeta i s'enfilen els daus de carn. És ideal fer-los a la brasa, però si no es pot, es poden coure a la planxa ben calenta i acabar-ne la cocció al forn.

Se serveix el souvlaki en un plat amb dues o tres cullerades de tzatziki. També es pot acompanyar amb pa de pita i posar els daus de suvlaki i la cullerada de tzatziki dins del pa. És un plat molt d'estiu i és ideal degustar-lo amb un got de retsina ben fresc.

Els daus de llaminera amb les espècies

Suvlakis acabats de sortir del forn

Comentaris

  1. Aquest estiu farà 22 anys que una colla d'amics de la Universitat ens embarcàvem en un ferri des de Brindisi cap a Grècia. Hi havíem d'anar per mar perquè hi havia guerra a l'ex-Iugoslàvia. Vam dormir a la coberta del vaixell i, quan ens vam despertar, passàvem per davant d'Ítaca. En aquell moment no sabíem que el nostre viatge també seria una odissea... Aquesta calor, més pròpia de l'agost que del juny, m'ha portat molts records de Grècia, del so de les cigales, de ruïnes, de vaixells i trens, de motxilles, de joventut, de bon menjar mediterrani i d'amistat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars