dimecres, 7 de maig de 2014

Sopa de peix amb García Márquez

Amb aquesta sopa fumejant és fàcil cremar-se la boca
"Si algo la mortificaba era la cadena perpetua de las comidas diarias. Pues no sólo tenían que estar a tiempo: tenían que ser perfectas, y tenían que ser justo lo que él quería comer sin preguntárselo. [...]
Era un marido perfecto: nunca recogía nada del suelo, ni apagaba la luz, ni cerraba una puerta. En la oscuridad de la mañana, cuando faltaba un botón en la ropa, ella le oía decir: «Uno necesitaría dos esposas, una para quererla, y otra para que le pegue los botones». Todos los días, al primer trago de café, y a la primera cucharada de sopa humeante, lanzaba un aullido desgarrador que ya no asustaba a nadie, y en seguida un desahogo: «El día que me largue de esta casa, ya sabrán que ha sido porque me aburrí de andar siempre con la boca quemada». Decía que nunca se hacían almuerzos tan apetitosos y distintos como los días en que él no podía comerlos por haberse tomado un purgante, y estaba tan convencido de que era una perfidia de la esposa, que terminó por no purgarse si ella no se purgaba con él.
Hastiada de su incomprensión, ella le pidió un regalo insólito en su cumpleaños: que hiciera él por un día los oficios domésticos. Él aceptó divertido, y en efecto tomó posesión de la casa desde el amanecer. Sirvió un desayuno espléndido, pero olvidó que a ella le caían mal los huevos fritos y no tomaba café con leche. Luego impartió las instrucciones para el almuerzo de cumpleaños con ocho invitados y dispuso el arreglo de la casa, y tanto se esforzó por hacer un gobierno mejor que el de ella, que antes del mediodía tuvo que capitular sin un gesto de vergüenza. Desde el primer momento se dio cuenta de no tener la menor idea de dónde estaba nada, sobre todo en la cocina, y las sirvientas le dejaron revolverlo todo para buscar cada cosa, pues también ellas jugaron el juego. a las diez no se habían tomado decisiones para el almuerzo porque todavía no estaba terminada la limpieza de la casa ni el arreglo del dormitorio, el baño se quedó sin lavar, olvidó poner el papel higiénico, cambiar las sábanas, y mandar al cochero a buscar a los hijos, y confundió los oficios de las criadas: ordenó a la cocinera que arreglara las camas y puso a cocinar a las camareras. A las once, cuando ya estaban a punto de llegar los invitados, era tal el caos en la casa, que Fermina Daza reasumió el mando, muerta de risa, pero no con la actitud triunfal que hubiera querido, sino estremecida de compasión por la inutilidad doméstica del esposo."

Gabriel García Márquez (1987). El amor en los tiempos del cólera. Barcelona: Mondadori (pàg. 284-285).

Sopa de peix

Ingredients (6 pers.)

Per al brou de peix:

3 litres d'aigua
1 cap de rap
Espines i caps de bruixa, turbot, escórpora, lluç, bacallà, etc.
12 caps de gamba
6-8 galeres
6-8 crancs
1/2 kg de musclos (per a la sopa només n'aprofito el suc d'obrir-los perquè a mi no m'agrada trobar entrebancs a la sopa; els musclos m'encanten i ens els mengem a part, com a entrant) 
1 fulla de llorer
2 0 3 branques de fonoll
1 ramet de farigola
Sal i oli

Per a la sopa:

300 g d'arròs
1 ceba
3 o 4 tomàquets
1 gra d'all
Julivert
Pebre vermell dolç (de la Vera)
Sal i oli

Saltem en una olla mitjana les galeres, els crancs i els caps de les gambes per a la sopa de peix només fan falta els caps de les gambes perquè és el que de veritat li dóna gust; podem utilitzar les cues de les gambes per a un altre plat, per exemple, per fer un tàrtar de salmó i gambes (http://tastetsblog.blogspot.com.es/2014/01/tartar-de-salmo-i-gambes.html). 
Netegem els musclos i els obrim al vapor, en una cassola tapada amb aigua que tot just els cobreixi –sempre que faig sopa de peix, faig també musclos al vapor perquè així n'aprofito el suc d'obrir-los, que li dóna un gust realment extraordinari a la sopa. 
Posem una olla alta al foc amb l'aigua freda i hi afegim els caps i les espines dels peixos, les galeres, els crancs i els caps de les gambes saltats i les herbes aromàtiques (llorer, fonoll i farigola). Quan arrenqui el bull, el deixem vint minuts mentre l'anem desescumant de tant en tant. Quan apaguem el foc, hem de colar el brou amb l'ajuda d'un colador xinès i amb molta, molta paciència. Hem de posar molta atenció a aixafar bé els caps de les gambes, les galeres i els crancs per mirar d'aprofitar-ne bé tota l'essència. Si es fa a consciència, en resulta una sopa extraordinària.
Mentre es fa el brou, podem aprofitar per anar fent el sofregit per a la sopa. En el mateix oli en què hem saltat la closca, fem un sofregit dels quatre elements: ceba, tomàquet, all i julivert. Quan estigui el sofregit ben caramel·litzat hi afegim una cullerada grossa de pebre vermell dolç (si és de la Vera, molt millor) i el deixem enrossir remenant-ho tot bé i hi afegim el brou de peix colat i net juntament amb el suc d'obrir els musclos. Deixem que bulli tot junt uns vint minuts més. Un cop transcorreguts, triturem el sofregit amb la batedora, de manera que quedi tota la sopa homogènia i aleshores fem que torni a bullir i hi afegim l'arròs, que haurà de coure vint minuts més. Quan hi tirem l'arròs aprofitem per rectificar de sal, si cal.
La sopa es pot menjar així, trobant-hi l'arròs, o es pot triturar amb la batedora donant-li una consistència de crema densa. De totes dues maneres és molt bona. Realment és una recepta una mica entretinguda però el resultat final compensa amb escreix l'esforç. D'altra banda, se'n pot fer molta quantitat i que n'hi hagi per a més d'un àpat. La veritat és que l'endemà la sopa encara és més bona.

1 comentari:

  1. El doctor Juvenal Urbino feia un udol punyent quan tastava la sopa, ...però segur que era perquè es cremava la boca? Amb segons quines sopes, no saps si es crida de dolor o de goig. El primer post homenatge a García Márquez. Que vagi de gust!

    ResponElimina