Mosaic de 'tian' per a l'entreacte més esperat

"La Joana tallava el tomàquet, el carbassó, l’albergínia i la ceba a rodanxes, i les anava col·locant com un mosaic sobre la plàtera ovalada. Va posar el tian al forn, va obrir una ampolla de Chardonnay i en va servir dues copes. L’Aurora ja havia filetejat el peix i, mentre esperava el moment de coure'l damunt del llit de patates rosses, va agafar una de les copes i en va fer un bon glop. 

—I així, què, ja has conegut l’Èric? —va preguntar l’Aurora amb un somriure maliciós. 

—Encara no, perquè han anat a fer una volta —va respondre la Joana amb el to més neutre que va saber trobar. 

—Sí, és clar, ja coneixes l’Eva. Quan hi ha feina, desapareix. No fos cas... —va sentenciar l’Aurora. 

Totes dues germanes van esclafir a riure. 

—I la mare, com està? —va preguntar la Joana, més per cortesia que per interès. 

—T’ho pots imaginar. El final de la malaltia del pare ha estat molt dur i ella s’ha sentit molt sola. Jo he intentat acompanyar-la, però li dol no poder comptar més amb les seves filles. 

La Joana va tornar a agafar la copa sense dir res. Les filles, és clar. Sempre les filles. I en Pascal, què? A ell no li demanava mai res. Que potser no era fill seu també? 

Com si li endevinés el pensament, l’Aurora va afegir: 

—En Pascal no compta, perquè viu fora. I és un noi. I l’Eva, amb les funcions, tampoc pot ajudar gaire, així que tot queda entre tu i jo. I tu no has estat gaire present. 

La Joana va agafar aire. Sempre a punt per als retrets en aquesta família. I la mare què? Que potser havia estat present quan la necessitava?

L’Aurora va fer l’últim glop i es va posar a preparar les maduixes amb vi. En un moment de descuit es va tallar i la sang li va brollar del dit índex. Se’l va mirar, el va mostrar a la Joana i li va dir:

—Recordes quan érem petites i passàvem aquí els estius?

[...]

—Vinga, tothom a taula —va cridar l’Aurora mentre deixava les acolorides plàteres del tian damunt de les estovalles blanques. L’aroma de farigola i romaní que desprenien les verdures va impregnar l’estança com si estiguessin enmig d'un bosc provençal.  

—Quina pintassa que té això, i quina passada d’olor! —va exclamar l’Èric, i va afegir rialler— em sembla que no podrem esperar l’Eva. 

—Encara no ha baixat, la madame? —va preguntar l’Aurora—. Doncs això fred no val res —va afegir disgustada. 

—S’està arreglant, no crec que trigui gaire —va respondre la Sofia—. A més, això segur que encara crema. No ens morirem pas per esperar uns minuts.  

Sempre estava justificat que l’Eva no fos puntual. Era una diva i necessitava el seu temps per guarnir-se. Als ulls de la mare, una cosa tan òbvia la podia entendre tothom menys la Joana. Naturalment, perquè a la Joana no li calia esmerçar-s'hi tant, al capdavall tampoc ho notaria ningú si s'arreglava.

—Mentre l’esperem, prepararé uns martinis —va afegir en Daniel, que sabia que amb això ja tenia guanyada la sogra.

Se’n va anar cap al porxo, on la parella Vendrell-Rifà hi havia fet construir una barra amb tots els estris necessaris per a un servei de bar complet. Anys enrere els agradava molt convidar la gent del teatre a fer una copa i aquell era un racó molt acollidor. En Daniel tenia molta traça preparant begudes i de passada podia trobar un moment de tranquil·litat. Sabia que l’Aurora començaria a malparlar de l’Eva i no tenia ganes de sentir-ho.  

Va localitzar les ampolles que necessitava i les va posar damunt del taulell. Li va passar una aigua a la coctelera i la va omplir amb gel, ginebra i vermut a parts iguals, i un toc d’orange bitter. La va agitar amb precisió, en va omplir una de les copes glaçades i se la va acostar als llavis. 

Va tancar els ulls i, per un moment, es va transportar a l’ambient del Dry Martini que tant havia freqüentat. Al seu cap hi sonava la música de Cole Porter i sentia l’aroma de la fusta i del cuir. S’imaginava arrepapant-se en un d’aquells sofàs tan còmodes, bevent i petonejant-se amb una noia espectacular. 

[...] 

Un soroll de dins el va fer retornar a la realitat. Tenia una bona erecció. Instintivament va fer un cop d’ull al seu voltant, amb recel, com si algú hagués pogut presenciar l’escena dels seus pensaments. Va preparar la resta de còctels, els va rematar amb un tirabuixó fet amb pell de llimona i una oliva, i se’n va anar cap a dins amb la safata. 

—Aquí els teniu, agitats, no remenats! —en va anar oferint un a cadascú. 

L’Èric en va agafar un i el va donar a la Lídia. La Lídia en va agafar un altre i el va donar a l’Èric. Tots dos van riure i van fer xin-xin amb les copes. 

L’Eva acabava de fer cap a la porta i no li havia passat per alt el gest dels nois. L’ambient era distès i ningú s’havia adonat que era allà. Va agafar aire i va dir ben alt:  

—I per a mi, no n’hi ha, de martini? —Tothom es va girar a mirar-la i ella va començar a caminar d’una manera lenta, estudiada, contornejant-se sobre els talons d’agulla, sense perdre de vista què feien l’Èric i la Lídia. Va anar fins a en Daniel, que havia quedat embadalit mirant-la, es va ajupir una mica mostrant encara més el generós escot i va xarrupar el còctel que ell sostenia amb la mà. 

—I ara que per fi hi som tots, ja podem seure a taula —va remugar la Joana, un pèl enfadada per l’escena presenciada. 

—Sí, anem a sopar, que a la Joana, quan té gana, no hi ha qui l’aguanti —va rematar la Sofia."

Rut Vidal (2020). Entreacte. (Novel·la inèdita).

Avui és un dia especial perquè he arribat al post número 200. Podeu pensar que no és gran cosa, però per a mi és una fita important. Vol dir que persisteixo en l'aventura de combinar cuina i literatura, i que he aconseguit que es produís aquest miracle com a mínim dues-centes vegades. I això no és tan fàcil com pot semblar a primera vista.

He estat rumiant bastant com havia de ser aquest post per celebrar-ho com cal i, després de sospesar diverses possibilitats que em reservo per a més endavant, he reafirmat que el que fa més especial cadascun dels posts és el sentiment que hi poses i com pots arribar a transmetre les emocions. 

En aquest sentit, he pensat que la millor manera de mostrar-ho era agafant un fragment de la meva novel·la, inèdita naturalment perquè encara està en procés de re(escriptura). No ha estat fàcil i he estat dubtant fins a l'últim moment, perquè no sé com pot ser rebut un text espars, sense el context de la novel·la, si s'entendrà o si això pot crear falses expectatives o generar prejudicis. Tanmateix, al final he pensat que havia de ser valenta i agafar el bou per les banyes. 

Desitjo que us agradi i que en gaudiu tant com jo.

Tian provençal

Ingredients (4 p.)

1 albergínia

1 carbassó

4 o 5 tomàquets de pera

2 o 3 cebes

1 copa de vi blanc

Parmesà

Oli d'oliva verge extra

Herbes de Provença

Sal, pebre

Pelem la ceba i la rentem. Rentem l'albergínia, el carbassó i el tomàquet, i en traiem les puntes. Amb un ganivet ben esmolat o amb una mandolina, tallem les verdures a rodanxes ben fines i les anem reservant separades.

Preescalfem el forn a 180º.

Agafem una plàtera que pugui anar al forn, hi tirem un raig d'oli d'oliva verge extra i l'estenem per la plàtera de manera que quedi ben untada.

Col·loquem les verdures en vertical, per la banda més exterior de la plàtera, i anem alternant-les: albergínia, carbassó, ceba i tomàquet. Quan hàgim completat la circumferència, fem el mateix amb la part interior de la plàtera.

Hi afegim sal i pebre, herbes de Provença, el vi blanc i un bon raig d'oli d'oliva. Ratllem el parmesà pel damunt de les verdures i posem la plàtera al forn durant una hora.

Pot ser un primer plat de verdures o una guarnició.

Etimologia

El nom del plat prové de l'atuell on es cou, el tian en occità antic. A Menorca hi ha la variant tià, que també designa una cassola. Segons Moll (DCVB), el tià provindria del napolità tiane o del genovès tian (< gr. τήγανον) i probablement va ser introduït a Menorca i a Sóller pels venedors italians de vaixella i atuells de cuina, freqüents en el segle XIX. Coromines (DECLC), en canvi, només parla del mot menorquí (no diu que també existeixi en solleric) i diu que no sap si va arribar a Menorca per colonitzadors provençals o per herència directa, però que no creu que vingui de cap dialecte italià meridional, ja que la forma en aquests dialectes és massa diferent: tíganu o tíanu.