Fideus d'alta volada

30.8.19

Fideus d'alta volada

"L'Eva obre la porta amb el Lluc agafat al davantal, que a l'altra maneta hi té el cordill d'un cuc amb rodes. La Sara assolellada li obre els braços:

—Hola, pitxurrino! Ja camines?

—Collons, fa cinc mesos, que camina.

Les germanes es fan dos petons de visita. L'Eva fa tat darrere dels pantalons de pinces de la Sara:

—Nina preciosa! Com ha anat, amb el iaio? Vine a fer un petó a la mama.

—M'he menjat un xupa-xup.

La mare abraça el vestit blau de la filla i li xarrupa les galtes.

—Un xupa-xup? Qui, te l'ha donat, el xupa-xup?

La nena assenyala amunt, a la tieta de Madrid que fa tan bona olor i que ella i el iaio han anat a buscar al tren.

—L'hi he comprat a l'estació. Ha estat vist i no vist.

—No l'acostumis a comprar-li porqueries que després no dinarà.

—Com vols que l'acostumi...!

«... veient-la tres cops l'any», podria haver continuat la Sara, però tot just acaba d'arribar. Ha recorregut sis-cents quilòmetres per aire fins a Barcelona i cinquanta més per terra per coincidir un dissabte amb els nebots, perquè si no no et coneixeran. Veure el Lluc que ja camina l'ha sorprès tant com trobar-se l'Ona xerraire a l'estació, saltant de la mà del seu avi. La Sara es reparteix el paper de tia:

—Lluuuc! Que tens vergonya? [...]

L'Ona, gelosa, corre sota els pins a ajudar son avi, que tanca el portapaquets.

—Ja vinc, ja vinc... —esbafega l'home—. Que m'havia... deixat...

La neta li pren a dues mans la bossa de sa tia, que no és una bossa qualsevol.

—Jo et porto el bolso, tieta.

—Oh, ets molt amable, Onetti.

L'Eva s'inquieta:

—No li diguis diminutius que després li quedaran.

—Onetti no és cap diminutiu.

Sa mare ja ha begut oli, la nena salta:

—Oneeetti, iupiii!

L'Eva s'espolsa el davantal:

—Va, va, anem entrant que se'm cremaran els fideus.

El pare li obre la senalla al rebedor.

—De Nocilla no n'hi havia i t'he agafat el Pralín.

—Ja va bé, pare, gràcies.

—Ja ho saps, que tens un cop al faro del cotxe?

—Sí, sí, ja ho sé, però no tinc temps de res.

L'Eva distribueix els queviures darrere de tota mena de portes, en una dansa inconscient mil vegades repetida. La cuina és olorosa, i als fogons borbollegen olles i cassoles sota les tapadores vives. Un escenari inèdit per a la Sara, que s'hi queda hipnotitzada. La cuinera agafa el cullerot inoxidable:

—Ara quan arribi el Pep m'ho trobarà tot malament.

—Està fet un xef,eh, el tio?

—Qui és el tio, tieta? [...]

—Encara no has anat a Les Brases? —demana l'Eva.

—Mama, jo vull anar a Les Braseees...

—Vols deixar parlar els grans, Ona, si us plau?

—Encara no —la Sara s'obre forat entre les mans de la nena—, a veure si avui m'hi convida.

—Quan anirem a veure el tiet? —La petita recorda que l'oncle de la cua sempre li treu alguna llepolia de la cuina.

—El tiet vindrà a l'hora de dinar. —L'Eva aixeca tapes, remena i apaga focs—. Però si no et saps estar, li telefonaré que no vingui.

La Sara aixeca les celles i fa un pet de riure:

—Li fas xantatge emocional amb el Pep? Ho has sentit, pare?!

Al sofà de la saleta, el pare treu el cap sobre l'Avui. El Miquel el compra a Vilafranca i el porta cada nit sota el braç sense que l'hagi pogut ni obrir. La feina i la feina, i l'Eva ja voldria tornar a treballar, però no se'n surt ni amb la casa.

—No us sento de res perquè això és una olla de grills.

—Si t'agrada, pare, l'olla de grills. —L'Eva li deixa un plateret d'olives a la tauleta—. Què faries, tu ara, sense els teus nets?

La Sara se sent espectadora de la vida sense ella pel forat d'un pany."

Marta Rojals (2018). El cel no és per a tothom. Barcelona: Anagrama (pàg. 217-219).

Marta Rojals s'ha superat amb aquesta novel·la, i això que el llistó que havia deixat amb L'altra ja era altíssim. M'ha encantat tot, els personatges, la trama, la manera d'explicar la història, la llengua que fan servir els personatges sempre tan viva, tan realista i tan trencadora... Realment, molt i molt recomanable.

Fideus mariners

Ingredients (4 p.)

400 g de fideus del número 2
1 sípia
16 musclos
20 cloïsses
2 escórpores a filets (no cal dir que els caps els haurem utilitzat per fer el fumet)
1 l de fumet de peix
1 ceba
2 grans d'all
2 tomàquets de pera
1 cullerada de pasta de nyora
1 got de vi blanc
Oli d'oliva verge extra
Sal, pebre negre, pebre vermell dolç
Julivert

El fumet de peix és el mateix que faig servir per a la sopa de peix. Netegem els musclos i posem les cloïsses en un bol d'aigua freda amb sal perquè treguin la sorra. Pelem, rentem i piquem la ceba. Pelem i piquem els alls. Rentem els tomàquets i els ratllem. Tallem la sípia a trossets petits. Posem un raig d'oli d'oliva en una cassola i, quan estigui calent, hi tirem la sípia, l'enrossim una mica i hi afegim la salsa. Quan estigui cuita, la reservem.

En el mateix oli, si cal n'afegim més, sofregim la ceba i l'all. Quan comenci a estar rossa, hi afegim el vi, deixem que es redueixi i aleshores hi afegim el tomàquet i deixem que es caramel·litzi.

Quan el tomàquet estigui fet, hi afegim la pasta de nyora i el pebre vermell, i ho integrem amb el sofregit. Hi tornem a afegir la sípia i hi tirem els fideus. Ho remenem tot perquè s'impregnin bé els fideus, hi afegim el fumet de peix i ho tapem perquè arrenqui el bull.

A partir d'aquest moment, comença la festa. Haurem d'anar afegint el peix perquè tot quedi cuit al seu punt i no se'ns passin els fideus. Els que jo he fet servir tenen el punt de cocció de 10 minuts, així que s'ha de ser bastant ràpid. Deixem que coguin els fideus sols 5 minuts i hi afegim l'escórpora, al cap d'un minut els musclos i al cap d'un minut més les cloïsses. Transcorreguts els 10 minuts apaguem el foc i seria el moment de rectificar de sal i pebre. Jo no hi he posat sal (per prescripció mèdica) i l'he trobat deliciós, però això ja és qüestió de gustos.

Emplatem els fideus amb una mica de suc i hi afegim julivert fresc acabat de tallar. És plat únic, que es pot acompanyar amb una amanida fresca i una copa de vi blanc ben gelat. Ho són o no, d'alta volada, aquests fideus?