Quan tens la brillant idea de portar una gerra de gaspatxo al teu veí...

"Després de les pluges de feia un dia, el sol clamava venjança i de bon matí fustigava la ciutat sense clemència. No es podia estar ni amb la finestra ni el balcó oberts, va pensar la Carmen mentre s'eixugava la suor del front amb un tros de paper de cuina. I mira que a ella sempre li havia agradat l'estiu, des de petita, però no pas això: aquest sol de foc que queia a plom sobre els carrers i la tenia tot el dia suant i malhumorada. Es va servir un got d'aigua freda de la gerra i se'l va beure fent xarrups, amb molt de compte. Va fer mitja volta i va apagar la ràdio: fins i tot la música li feia calor. Li hauria d'haver fet cas a aquell jove tan amable que s'havia presentat a la porta de casa seva feia dues setmanes per convence-la que s'instal·lés l'aire condicionat. La Carmen se l'havia escoltat amb atenció i fins i tot havien quedat amb ell per a un altre dia, però al final no s'havia decidit. Els aparells moderns la posaven neguitosa, però en aquell moment es va retreure no haver-li fet cas. 

L'aigua fresca la va calmar una mica i li va donar els ànims necessaris per acabar de preparar el gaspatxo. Era l'únic que aconseguia prendre a l'estiu: un got de gaspatxo ben fresc. Quan va estar, el va posar a la nevera i va endreçar la cuina. «Tot fet», va pensar amb un deix de desídia. Res més per endavant. Encarava un dia llarg i xafogós. Va anar al balcó, però ara mateix el sol hi tocava de ple i va desistir de treure el cap al carrer. Com havia canviat el barri... «Per a bé», va pensar. No solia deixar-se endur per la falsa nostàlgia. No hi havia cap època passada que hagués estat millor, però sí més entretinguda, esclar. Era el pitjor de fer-se gran; hores i hores eternes que no s'omplien ni amb la televisió ni amb les revistes. Com a mínim abans tenia a l'escala la Ruth i en Guillermo. Això sí que era un bon nen. I, com passava sempre que hi pensava, en la criatura per a qui havia estat com una àvia, la Carmen evocava el seu fill. Quant de temps feia que no en sabia res? Quatre anys? Cinc? Com a mínim no li havia tornat a demanar diners; l'Héctor s'havia encarregat de tot plegat. L'Héctor... Pobre Héctor! I això no volia dir que jutgés malament la Ruth, no. Cada matrimoni sap el que es fa, i si aquesta noia se n'havia anat al cap de tants anys, per alguna raó devia ser. Però els homes no sabien estar sols. Això era una veritat com una casa de pagès, aquí i a la Xina. Al segle vint i al vint-i-u. Ni tan sols no s'alimentaven com Déu mana. 

Aleshores va tenir la brillant idea, i, si bé no la feia sentir del tot bé, va decidir executar-la. Segur que a l'Héctor no li importaria que entrés a casa seva. Va anar a la cuina, va buidar la meitat del gaspatxo en una gerra neta, va agafar les claus del pis del veí i se'n va anar cap a la porta. En veure l'escala va estar a punt de girar cua, però empesa per la bona voluntat, i en part per l'avorriment, va reprendre el camí amb la gerra a la mà. L'escala feia una flaire estranya, va pensar en arribar al següent replà. De tancat, o de podrit. Amb els anys ella havia anat perdent l'olfacte, però decididament hi havia alguna cosa per allà que feia pudor. Ja havia passat algun cop: un animaló que s'esmunyia dins del pis buit i s'hi moria. Va continuar escales amunt, a poc a poc, perquè de fet no tenia gens de pressa, i va arribar a la porta del tercer. Al cap d'un segon, amb una mica de sentiment de veïna tafanera, ja era dins del pis. 

La distribució era bàsicament idèntica a la del seu, de manera que, tot i que les persianes estaven abaixades, va avançar en direcció a la cuina sense encendre el llum. La nevera, buida com un bordell per quaresma, va rebre la gerra amb un rum-rum de satisfacció. La Carmen la va tancar i ja se n'anava de la cuina quan va sentir un soroll que venia de l'habitació de matrimoni. Com si la porta s'hagués tancat de cop pel vent. Però no hi havia corrent d'aire, va pensar. En aquell pis de finestres tancades i barrades no hi corria ni un fil de brisa. Enduta per la curiositat, va creuar el menjador i es va plantar davant de l'habitació gran. Efectivament, la porta era tancada. Va girar el pom lentament i després va fer una empenta suau a la porta, que es va obrir de bat a bat. 

Va ensopegar amb una cosa que no va identificar, un cantell dur. Per les escletxes de la finestra gairebé no hi entrava llum, així que va prémer l'interruptor per encendre la del sostre, però en palpar-lo els seus dits no van tocar el plàstic esperat, sinó una mà que es posava sobre la seva. Va recular d'una revolada, conscient tot d'una que allà hi havia algú però a la vegada prou espantada perquè la por li impedís reaccionar. Es va quedar quieta, observant com la silueta fosca sorgia de l'ombra. Hauria cridat, encara que no li servís de res, si li hagués sortit la veu, perquè les cordes vocals s'havien quedat clavades. Com ella. 

Al cap d'uns segons, la Carmen tancava els ulls i alçava el braç, en un intent pueril de protegir-se de la figura negra que brandava una mena de vara llarga. La primera garrotada l'hi va ventar a l'espatlla i es va veure forçada a abaixar el braç amb un gemec de dolor. La segona la va submergir en un abisme sense fons." 

Toni Hill (2011). L'estiu de les joguines mortes (trad. Mireia Alegre Clanxet). Barcelona: Rosa dels Vents (pàg. 250-252).

Quan fa tanta calor, sembla que només ve de gust prendre's un got de gaspatxo ben fred, oi que sí? Quan en fas, penses que el compartiràs perquè ja que en fas, en fas quantitat, però, compte, si l'heu de compartir, repenseu-vos-ho abans de deixar-lo a la nevera d'algú altre, recordeu-vos de la pobra Carmen, que només ha volgut tenir un gest amable amb un veí.

La recepta d'avui és tan senzilla que no és ni recepta, però ve tan de gust i és tan necessària a l'estiu que no podia deixar de tenir-la al meu blog. M'he adonat que només hi tenia la recepta del gaspatxo de cireres, que és molt bo, però no és pas el que més faig a casa.

D'altra banda, de gaspatxos n'hi ha tants o més com cases perquè segons els ingredients que hi posis i de com els posis, no en surten dos d'iguals. En tot cas, jo us compateixo la meva recepta i cadascú que l'adapti al seu gust.

Gaspatxo

Ingredients (4 p)

1 pebrot vermell
1 ceba
1 cogombre
1 gra d'all
4 o 5 tomàquets
Sal, pebre, vinagre, oli d'oliva verge extra

Es pela el cogombre, la ceba i el gra d'all. Es renten i es pelen els tomàquets. Es renta el pebrot. Es talla tota la verdura a trossos grossos i es posa a la batedora. S'hi afegeix sal, pebre, oli i vinagre. Es bat tot i es tasta per veure si està prou amanit. Si no ho està, es rectifica i es torna a batre fins que estigui correcte. Si ja està bé, es posa en una gerra a la nevera.

Així és com m'agrada a mi el gaspatxo, sense pa i sense aigua, però, com ja he dit, hi ha infinitat de variants. Hi ha qui ho passa també pel xinès, qui hi afegeix aigua perquè li agrada més líquid, qui hi afegeix pa torrat, qui hi posa un ou dur, qui prefereix que el pebrot sigui verd, qui hi afegeix pastanaga, qui no hi vol ceba... Després hi ha el tema de com se serveix, si hi posem com a entrebancs pebrot i ceba talladets petits, si hi afegim crostonets de pa fregits o torrats, julivert o cebollí picat, ou dur, escopinyes, tonyina, anxoves o fins i tot gambes...

Com en tot, via lliure a la imaginació i la butxaca de cadascú, però el que és clar és que a casa meva és un imprescindible a l'estiu.