Una amanida niçarda inconfessable

 "Aquell dia van fer un sopar senzill a la mansió.

–Només et puc oferir un sopar molt modest. Espero que no t'importi –va dir la mestressa. 

–És clar que no –va dir l'Aomame. 

En Tamaru va portar els plats amb una safata amb rodes; devia ser un cuiner professional qui els havia preparat, però la tasca de portar-los i servir-los li corresponia a ell. Va obrir l'ampolla de vi blanc que hi havia en una glaçonera i en va omplir les copes amb mà experta. La mestressa i l'Aomame en van beure: tenia molt bona aroma i era a la temperatura justa. Per menjar només hi havia espàrrecs blancs bullits, ensalada niçarda i truita de cranc; la mestressa sempre menjava molt poc. Feia servir la forquilla i el ganivet amb molta elegància per posar-se a la boca molt poca quantitat de menjar cada vegada, com si fos un ocellet. [...] 

Mentre van estar sopant, les dues dones només van parlar de tant en tant, concentrades com estaven a menjar. Sonava música a un volum baix: el concert per a violoncel de Haydn, una altra de les peces preferides de la mestressa. 

En Tamaru va enretirar els plats i va portar la cafetera. Mentre els servia el cafè la mestressa va aixecar la mà cap a ell. 

–Ja no et necessitarem més, ara. Moltes gràcies –li va dir. 

En Tamaru va inclinar una mica el cap i va sortir de l'habitació com sempre, sense fer gens de soroll en caminar. La porta es va tancar en silenci. Mentre les dues dones prenien el cafè es va acabar el disc i un silenci nou va envair la sala. 

–Nosaltres confiem l'una en l'altra, ¿oi? –va preguntar la mestressa, mirant directament l'Aomame als ulls. 

L'Aomame li va expressar el seu acord, de manera concisa però sense cap reserva. 

–Compartim un secret molt important –va dir la mestressa–; totes dues tenim la vida de l'altra a les nostres mans. 

L'Aomame va fer que sí en silenci. 

Havia estat en aquella mateixa sala on l'Aomame havia explicat per primera vegada el seu secret a la mestressa. Recordava molt bé aquell moment. Necessitava confessar-lo a algú per treure's de sobre aquell pes que l'oprimia, perquè viure amb aquella càrrega li exigia un esforç que estava a punt d'arribar al límit. Per això, quan per fi es va obrir a la mestressa li va explicar tots els detalls del secret que havia guardat durant tant de temps. 

Una amiga amb qui eren inseparables havia estat sotmesa a la violència del marit durant molts anys, havia acabat perdent l'equilibri mental i, com que no havia estat capaç de fugir, s'havia acabat suïcidant després de patir molt. Quan havia passat prop d'un any, l'Aomame va buscar una excusa per anar a visitar el marit a casa seva i va trobar el moment precís per matar-lo clavant-li una agulla molt fina al clatell. Havia estat només una punxada, i no va deixar ni marca ni sang. Tothom va pensar que s'havia tractat d'una mort natural, i ningú no va sospitar res. L'Aomame no havia trobat que hagués fet res mal fet, i encara ho pensava. Tampoc no tenia remordiments. De tota manera, però, no es podia treure de sobre el pes d'haver llevat intencionadament la vida a una persona. [...] 

–És molt curiós –va dir la mestressa en veu baixa, sense dubtar gens–: jo he «fet desaparèixer» homes exactament per la mateixa raó."  

Haruka Murakami (2011). 1Q84 (trad. Jordi Mas López). Barcelona: Empúries (pàg. 293-295).

Abans d'explicar la recepta, vull comentar que m'inicio en un repte que proposen l'April i l'Aisha de Cooking the Chef. Feia temps que ho veia en les receptes de la Laura de Cuinejar i finalment m'he decidit a fer-ho, encara que sigui a la repesca d'estiu.

He triat una recepta de la Julia Child que és ideal com a plat principal en aquesta època de tanta calor. El nom que hi posa la Julia a El arte de la cocina francesa és salade niçoise, òbviament, però tractant-se d'un plat occità, jo he preferit batejar el post amb un nom més genuí. He bandejat la denominació d'ensalada niçarda que he documentat a l'Enciclopèdia catalana i al Termcat, perquè mai he entès el motiu de fer servir ensalada per a les amanides que ens vénen de fora. Afortunadament el món de la cuina sempre ha estat obert a influències forànies i em sembla absurd anar fent distincions d'aquest tipus. I ara sí, anem de cap a la recepta.

Amanida niçarda

Ingredients (4 p.)

Enciams variats
2 cebes tendres
20 tomàquets cirerol
100 g de mongeta tendra fina
4 patates mitjanes o 8 patates petites
4 ous
1 pot gros de ventresca de tonyina
12 filets d'anxova
20 olives negres d'Aragó
20-30 tàperes
Sal, oli d'oliva extra verge, vinagre, mostassa de Dijon, herbes aromàtiques

Rentem les patates i les coem amb pell fins que estiguin toves. Les refredem, les pelem i les tallem a rodanxes i les reservem. 

Mentre es couen les patates, podem tallar les puntes de les mongetes tendres, les rentem i les posem a bullir durant 5 minuts. Quan hagi transcorregut aquest temps, les colem i les posem en un bol amb aigua glaçada per tal que mantinguin el color verd intens. 

Bullim els ous durant 7 minuts i els refredem immediatament perquè quedin mollets. Els pelem i els reservem.

Rentem els tomàquets i els reservem. Rentem i centrifuguem l'enciam i ja podem muntar l'amanida. Posem una base d'enciams variats, al damunt les patates a rodanxes i les mongetes tendres, que haurem escorregut de l'aigua gelada i eixugat per treure'n l'excés d'aigua. Al damunt hi posem la ventresca de tonyina, els tomàquets cirerol, els filets d'anxova, les olives negres i les tàperes. Tallem els ous en dues meitats i els posem al damunt de tot (si fossin durs els podem tallar a quarts, però si són mollets, millor tallar-los en dues meitats).

L'amanim amb una vinagreta que prepararem barrejant oli d'oliva extra verge, un vinagre bo, una cullerada de mostassa de Dijon, sal i herbes aromàtiques.