dissabte, 28 de novembre de 2015

Musclos de societat limitada

"Júlia Aleixandre hi va entrar. L'amo del restaurant, Alfredo Alonso, va eixir de la cuina per acompanyar-la al reservat. José Luis Pérez deixà el diari a la cadira del costat perquè Júlia no el vera i es va alçar per saludar-la. Júlia es va fixar en la seua panxa, que sobreeixia tant que el cinturó li quedava cinc dits per sota del melic, i en la seua cara, coberta per una fina capa de suor malgrat la temperatura agradable del restaurant.
–¿Com estàs, Júlia?
–Bé eixuta.
Va encaixar amb la mà d'ell, però la soltà de seguida per girar-se i, tot seguit, parlar amb l'amo del restaurant.
El president de la Cambra de Comerç va seure de nou sense esperar que ho fera Júlia. [...] Júlia va demanar el menú a Alfredo. Va deixar el mòbil sobre la taula i prengué seient davant de Pérez.
–Bé, José Luis, ¿com ho tenim?
–Crec que bé.
–¿Què vol dir exactament «»?
Pérez es va adonar que el cinturó l'estrenyia massa. Féu el gest d'afluixar-se'l, però va desistir perquè els moviments de les mans sota la taula haurien estat, davant d'una dona, una actitud incorrecta i vés a saber si equívoca.
Poca broma amb la Júlia Aleixandre. Duia un conjunt de jaqueta i pantalons crema, amb una camisa de seda del mateix color i un abric negre que Alfredo, l'amo del restaurant, li havia llevat amb delicadesa per dur-lo al guarda-roba. Malgrat el seu aire elegant i gràcil, tot i ser més aviat petita i molt atractiva o potser per això, tenia una mala llet còsmica. [...] Un cambrer va obrir les portes del reservat i va dur una glaçadora amb Roederer Cristal Rosé. N'omplí les dues copes i se'n va eixir.
–Està boníssim just després de tastar-lo, Pérez féu petar la llengua contra el paladar.
Júlia se'l va quedar mirant, però només féu això: mirar-lo. Pérez se'l bevia amb plaer, com si es tractara d'un refresc. El cambrer entrà de nou amb una amanida d'ous de rèmol, lluç i sèpia. El president de la Cambra de Comerç es va penjar la tovallola del coll de la camisa.
–Digues, ¿com ho tenim?
–Be, Júlia, bé convertí la jota inicial del nom en una ch castellana, lluint el català apitxat de la zona. No podrem evitar que en Lloris entre de vocal, però que entre al comitè executiu serà una altra cosa. [...]
–De manera que no hi ha altre remei que admetre que Lloris estarà en el ple de la Cambra. ¿Per què creus que de sobte té interès en la Cambra de Comerç? [...]
–La Cambra de Comerç és l'únic trampolí que li queda. Vol assumir la presidència amb la promesa de dissoldre-la i crear una nova associació d'empresaris dirigida per ell. Des d'esta plataforma pressionaria el poder polític. [...]
–Mira, José Luis, Lloris no vol dissoldre la Cambra o posar plet per dissoldre-la, el que pretén és fer-nos xantatge: a canvi de no alçar polseguera, participar en algun dels grans projectes de la Generalitat. Fins ara se n'ha quedat fora, entre altres coses, perquè ni l'AEV ni la Cambra de Promotors el volen veure ni en pintura. [...]
–A més continuà Júlia,els de la Cambra de Promotors saben com les gasta Lloris. Segons tinc entès, quan va eixir la subhasta per construir el Palau de la Música ell era integrant de la Cambra de Promotors. La Cambra va presentar un pressupost, però Lloris, a través d'una empresa filial, en va presentar un altre de més baix. [...]
–En fi, José Luis, me n'he d'anar d'ací convençuda que Lloris no tindrà cap possibilitat d'accedir a la presidència de la Cambra. Determinades bromes, no li agraden al jefe.
–T'ho puc assegurar, està tot ben lligat.
–D'això, en respondràs personalment.
I tant, que en respondria. Al cap i a la fi era president de la Cambra de Comerç per suggeriment de la Generalitat i l'AEV. El favor que els devia implicava obediència. El cambrer els va servir un plat de musclos de roca a la crema d'all. Després una mica d'arròs amb llamàntol i polp. Per postres, un pastís de cafè. Júlia no va prendre cap licor. Es va alçar perquè el cambrer li posara l'abric. Dreta va veure El Liberal a la cadira del costat de Pérez. No li digués res malgrat que la Generalitat havia declarat el boicot total al diari, però li va desagradar que Pérez el llegira. Se'n va anar després de dir-li que la mantinguera informada. Pérez es va quedar. Alfredo li va dur Glenrothes, reserva del 71, i un Cohibas. Mitja hora més tard va demanar el compte. La factura el va esglaiar. L'anomenat Roederer Cristal Rosé, caprici de Júlia, valia cinquanta mil pessetes. No pogué evitar un renec interior, però no es podia queixar: el favor que els devia era tan gran que si no li l'hagueren fet ara es veuria en la ruïna. 
Feia tres anys, aprofitant el bon moment econòmic de l'empresa, Excavaciones Pérez, dedicada a arrendar les maquinàries per a les obres públiques, va renovar totalment l'equip amb un leasing al qual, poc després, no va poder fer front com a conseqüència que, de sobre, l'Administració no va necessitar els seus servicis. Posteriorment, també de sobte, l'Administració li va donar la feina necessària per eixir del tràngol. En el temps que anava de la quasi fallida empresarial fins la normalitat, José Luis Pérez havia assumit la presidència de la Cambra de Comerç. Júlia estava darrere de tota l'operació, però ell no ho sabia. Bé, sí que sabia que Júlia l'havia tret del problema, però no que l'havia creat. Així,doncs, estava a mercè d'ella. [...] El president retirà la seua targeta personal de la taula, l'havia treta de manera instintiva, i hi va deixar la targeta de despeses de representació de la Cambra. Al revers de la factura hi apuntà «comida con la delegación peruana». Li sabia greu fer aquestes coses, però, tenint en compte com estava el panorama, presentar una factura d'un dinar de dues persones amb aquella suma de diners era una temeritat injustificable."

Ferran Torrent (2002). Societat limitada. Barcelona: Columna (pàg. 41-46).

Musclos amb allioli gratinat

Ingredients (4 p.)

Musclos de roca
1 all
Oli d'oliva verge
1 rovell d'ou
Sal

Es netegen bé els musclos i es posen al foc en una cassola tapada amb aigua just que cobreixi els musclos. Quan l'aigua arrenca el bull, es deixa la cassola mig tapada dos o tres minuts, just per deixar que els musclos s'obrin.

Mentrestant, es fa un allioli amb l'all, el rovell de l'ou, l'oli i la sal (http://tastetsblog.blogspot.com.es/2014/12/allioli.html).

Es treu una de les closques de cada musclo i es van deixant en una safata que pugui anar al forn. Se'ls posa una cullerada d'allioli al damunt i es gratinen al forn.

Es poden servir com a entrant acompanyats d'amanida.

1 comentari:

  1. Avui tenia un deute pendent amb un escriptor que m'agrada molt: Ferran Torrent. Un retrat esgarrifós d'una societat en què no hi ha res net i honest: finançament tèrbol dels partits polítics, maniobres del poder polític fetes a l'ombra sense cap mena d'escrúpol per aconseguir els seus objectius, permisos d'obres aconseguits per constructors a canvi de favors o a conseqüència de xantatges... En fi, res que no sigui el nostre pa de cada dia. Per mala sort!, com diuen els meus fills.

    ResponElimina