divendres, 17 d’abril de 2015

Crema de carabassa del senyor Pirzada

"Un dia d'octubre, en arribar el senyor Pirzada va preguntar:
Què són aquestes fruites grosses de color taronja que hi ha a les portes de les cases? Una mena de carbassa?
Sí, són carbasses respongué la mare. Lilia, fes-me pensar que n'haig de comprar una, al supermercat.
I per què serveixen? Què volen dir?
Són per fer carotes vaig respondre amb un somriure ferotge. Queden així. Són per espantar la gent.
Ah digué el senyor Pirzada amb un altre somriure. Són una cosa molt útil.
L'endemà la mare va comprar una carbassa de gairebé cinc quilos, grossa i rodona, i la va posar sobre la taula del menjador. Abans de sopar, mentre el pare i el senyor Pirzada miraven les notícies locals, em va dir que la decorés amb retoladors, però jo la volia buidar tal com havia vist que feien els nostres veïns.
Sí, buidem-la va dir el senyor Pirzada aixecant-se del sofà. Que les bombin, avui, les notícies. Sense preguntar res, va anar cap a la cuina, va obrir un calaix i en va tornar amb un ganivet llarg de serreta. Em va mirar demanant-me l'aprovació: L'obro?
Jo vaig assentir. Per primera vegada, ens vam reunir tots al voltant de la taula del menjador: la mare, el pare, el senyor Pirzada i jo. Mentre el televisor funcionava sense que ningú en fes cas, vam cobrir la taula amb papers de diari. El senyor Pirzada va deixar l'americana plegada al respatller de la cadira que tenia al darrere, es va treure els botons de puny d'òpal i s'arromangà les mànigues emmidonades de la camisa.
Primer, faci un forat rodó al capdamunt. Així li vaig explicar assenyalant-ho amb el dit índex.
Ell va fer la incisió inicial i donà la volta amb el ganivet. Quan va haver acabat tot el cercle va aixecar la tapa per la cua. La va poder treure sense esforç i es va inclinar sobre la carbassa un moment per inspeccionar-ne i olorar-ne el contingut. La mare li va donar una cullera metàl·lica llarga, amb la qual va anar buidant l'interior fins que va haver tret els últims fils i les últimes llavors. El pare, mentrestant, separava les llavors de la polpa i les posava a assecar en una safata de galetes per poder-les coure després. Vaig dibuixar dos triangles en la superfície estriada per fer-hi els ulls, que el senyor Pirzada va tallar obedientment, dues mitges llunes per a les celles i un altre triangle per al nas. Només faltava la boca; les dents eren tot un repte. Jo dubtava.
Que somrigui o que faci mala cara? vaig preguntar.
Tu mateixa respongué el senyor Pirzada.
Com a solució de compromís, vaig dibuixar una mena de ganyota recta que ni semblava trista ni era simpàtica. El senyor Pirzada es va posar a tallar sense gens de por, com si hagués buidat carbasses tota la vida. Quan gairebé ja havia acabat va començar el noticiari nacional. El locutor va mencionar Dacca i tots ens vam tombar per escoltar: un representant indi havia anunciat que si la resta del món no els ajudava a afrontar la càrrega dels refugiats del Pakistan Oriental, l'Índia hauria d'entra en guerra contra el Pakistan. [...] El ganivet va relliscar-li de la mà al senyor Pirzada i va fer un tall  a la base de la carbassa.
–Perdona'm, si et plau. –Es posà una mà a la galta com si hagués rebut una bufetada–. Em sap... És terrible. En compraré una altra. Ho tornarem a provar.
–No, i ara. De cap manera –va dir el pare.
Va agafar el ganivet al senyor Pirzada i va fer un tall al voltant de la boca per igualar-la sense fer cas de les dents que jo hi havia dibuixat. El resultat va ser un forat desproporcionadament gros, de la mida d'una llimona, que donava a la nostra carota una expressió d'astorament plàcid en què les celles ja no eren ferotges i suraven amb una sorpresa glaçada sobre aquella mirada buida i geomètrica."

Jhumpa Lahiri (2000). Intèrpret d'emocions. Barcelona: Columna (pàg. 49-51).

Crema de carabassa

Ingredients (4 p.)

1 carabassa
2 o 3 porros
Sal, oli, pebre, comí

Netegem els porros, els tallem a rodanxes i els sofregim amb oli d'oliva en una olla tapada a foc baix. Pelem i tallem la carabassa i l'afegim a l'olla. Ho barregem tot bé, ho tapem i deixem que suï una estoneta. Hi afegim aigua que cobreixi la carabassa. Deixem que bulli uns 10 minuts i la passem per la batedora. Rectifiquem de sal, pebre i comí.

1 comentari:

  1. El senyor Pirzada, natural de Dacca, va cada vespre a sopar a casa d'una família índia afincada a Boston, els pares de la Lilia. És la tardor de 1971 i en aquell moment Dacca pertany a Pakistan Oriental. La petita Lilia intenta entendre per què insisteixen tant en el fet que el senyor Pirzada és bengalí i no li pot dir indi perquè es podria ofendre. Ella només veu que tots tres parlen la mateixa llengua, tenen els mateixos costums i un aspecte semblant, i l'única diferència que hi sap veure és que al mapa l'Índia és taronja i el Pakistan és groc. Però ara són a Boston i s'acosta Halloween...

    ResponElimina