Popets a la napolitana per a després d'un tiroteig

"–¿Fan menjars? –va preguntar tot insegur el comissari. 
Filippo no es va immutar, no va apartar els ulls de la televisió, tan sols va murmurar: 
–Segui on vulgui. 
Montalbano es va treure la jaqueta de cuiro i va triar la taula més pròxima a l'estufeta de llenya. Al cap de cinc minuts, com que aquell home continuava mirant embadocat la pel·lícula, el comissari es va alçar, es va acostar a la vitrina, va agafar una cistelleta de pa i una ampolla de vi i se'n va tornar al seu lloc. Finalment, després de deixar passar deu minuts més, a la televisió hi van aparèixer unes lletres, «Fi de la primera part», i Filippo, que fins ara havia estat una estàtua, es va transformar en una persona viva. Es va acostar a la taula del comissari i va preguntar: 
–¿Què vol menjar? 
–M'han dit que vostè fa uns pops a la napolitana boníssims. 
–I han dit la veritat. 
–M'agradaria tastar-ho. 
–¿Tastar-ho o menjar-ne? 
–Menjar-ne. ¿Que hi posa panses de Gaeta? 
Aquestes panses de Gaeta, que de fet són olives negres, són fonamentals per als pops a la napolitana. 
Filippo el va mirar indignat per la pregunta. 
–I tant. I també hi poso tàperes. 
Ai! Allò era una novetat que podia resultar un desastre: no n'havia sentit a parlar mai de pops a la napolitana amb tàperes. 
–Tàperes de Pantelleria –va puntualitzar Filippo. 
Els dubtes de Montalbano es van reduir a la meitat: les tàperes de Pantelleria, acidulades i gustosíssimes, potser hi lligaven prou, i anant malament, de mal no n'hi farien pas. 
Abans de traslladar-se cap a la cuina, Filippo va mirar el comissari als ulls i el comissari va recollir el seu repte. Ell i Filippo, era evident, s'havien desafiat en un duel. Una persona que no entengui de cuina potser se'n sorprendrà, perquè, ¿què es necessita per fer un parell de popets a la napolitana? All, oli, tomàquet, sal, pebre, pinyons, olives negres de Gaeta, panses sultanines, julivert i unes torradetes: tot això, ingredients. Sí, però, ¿i les proporcions? ¿T'ha de guiar l'instint, per equilibrar una determinada quantitat de sal amb una dosi justa d'all? 
La polèmica imaginària del comissari va ser violentament interrompuda, perquè tot d'una la porta es va obrir amb tanta força que va clavar un bon cop a la paret. 
–És el vent –va pensar Montalbano, però no va tenir pas temps per alçar-se a tancar-la. 
Van entrar dos homes amb la cara tapada amb un passamuntanyes i pistoles a la mà. 
–¿Què passa? –va preguntar Filippo, que ara sortia de la cuina amb el corró a la mà. 
–Tothom quiet –va ordenar un dels homes, el més baix. El seu company, en canvi, era una mena de colós. 
«Dos desesperats que busquen uns quants milers de lires», es va dir Montalbano. 
Però potser no era una cosa tan senzilla, perquè l'home més menut es va mirar el comissari i va dir: 
–A tu et buscava, i per fi t'he trobat. 
Evidentment l'havien seguit, i havien vist que la fonda era el lloc ideal per fer allò que ja duien al cap de fer. I allò que duien al cap de fer molt probablement es concretaria amb la fi de Montalbano. Diuen que al moment de la mort un home veu passar tota la seva vida passada en un instant i que se li acut algun pensament poc terrenal. A Montalbano l'únic que se li va acudir va ser: «Ara aquests em mataran i em quedaré sense popets». 
Mentre l'home menut se li acostava lentament, perquè tenia tot el temps del món, el seu company, el colós, no li treia els ulls de sobre: al comissari el neguitejava més aquella mirada que no pas la boca de la pistola que l'apuntava. L'home menut va arribar a l'altura de la taula de Montalbano. 
–Si vols resar, resa –va dir. 
I aleshores va passar una cosa increïble. Amb un moviment silenciosament ràpid, el colós es va passar la pistola de la mà dreta a l'esquerra, va agafar-li el corró a Filippo, petrificat, es va col·locar darrere el seu company, que estava a punt de disparar al comissari, i li va clavar un bon cop de corró al cap. L'home menut es va desplomar, desconjuntat, i va deixar caure l'arma. 
Després el colós va dir a Montalbano: 
–Estigui's quiet, que no vull errar el tret. 
Va apuntar acuradament i va disparar. La bala es va incrustar a la paret a pocs centímetres del cap del comissari. Filippo va cridar. El colós va semblar que no el sentia, es va girar i va tornar a disparar contra la paret que tenia a l'esquena. 
Filippo va caure de genoll i es va posar a resar en veu alta, víctima d'una mena de convulsions. 
–¿Hem quedat entesos? –va preguntar el colós a Montalbano. 
Acabava d'escenificar una baralla a trets. 
–Perfectament. 
Aleshores el colós va agafar la pistola de terra, se la va ficar a la butxaca, va aferrar el seu company inconscient pel coll de la camisa, el va arrossegar cap a la porta, la va obrir i va sortir. 
Montalbano es va alçar a l'acte i va córrer cap a Filippo, que girava els ulls com si fos un boig, i el va bufetejar. 
–Ànim, que els popets es cremaran! 
Malgrat l'ensurt que havia tingut, Filippo va saber cuinar com Déu mana i Montalbano se'n va llepar els dits." 
Andrea Camilleri (1999). Un mes amb Montalbano (trad. Pep Julià). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 222-225).

Popets a la napolitana

Ingredients (4 p.)

1 kg de popets
1 ceba de Figueres grossa
4 o 5 tomàquets
5 o 6 grans d'all
Olives negres (segons en Montalbano, han de ser de Gaeta)
Tàperes (segons en Filippo, de Pantelleria)
1 copa de vi ranci (o vi blanc)
Oli d'oliva
Julivert, sal i pebre

Netegem els pops i els rentem amb aigua freda. Els saltegem en una cassola amb oli fins que treguin el seu suc. Aleshores els retirem i afegim oli a la cassola i fem un sofregit dels quatre elements (ceba picada, alls tallats a làmines, tomàquets ben capolats i julivert tallat fi). A mitja cocció hi afegim les olives i les tàperes ben picadetes. Quan estigui el sofregit ben caramel·litzat, hi reincorporem els popets, hi aboquem el vi ranci i deixem que faci xup-xup a foc baix. Al final de tot de la cocció, rectifiquem de sal i pebre.

He de confessar que jo no tenia olives de Gaeta ni tàperes de Pantelleria, però que quan n'aconsegueixi, repetiré el plat amb aquests ingredients.

Comentaris

  1. Just abans de ser disparat, el comissari Montalbano té un sol pensament que l'inquieta: "Ara aquests em mataran i em quedaré sense popets". Un altre post que fa diumenge. Que vagi de gust!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars