diumenge, 20 d’abril de 2014

Carpaccio de vedella en el millor dels mons

No tenia ruca, però reconec que li dóna un toc especial
"¿A París, a l'agost? Ningú sensat no va a París, a l'agost.
–Diguem-li que marxem a casa d'uns parents al nord d'Itàlia. Fem les maletes, tanquem la casa i, així, ell no dirà de quedar-se.
–Potser dirà de venir amb nosaltres.
–Li diem que no. Que és un viatge que havíem planejat fa temps, fer-lo tots tres. Escolta, no li hem de donar cap mena d'explicació. No és cap parent, ni amic. Que se'n vagi i prou! 
–Això del viatge no s'ho empassarà. Si fos veritat, l'hi hauríem explicat ahir a la tarda, o durant el sopar, o a la sobretaula interminable, o durant el ressopó... O aquest matí, o aquest migdia, mentre dinàvem. Posats a triar, serà més efectiu que ma mare ens truqui dient que està greu. Per l'amor de Déu! Fa hores que xerrem només d'aquest individu. O xerrem d'ell o xerrem amb ell. No podem fer res que no hi sigui present. [...]
Un matí, la Rosa i el Mingo decideixen no donar-li conversa. Quan ell pregunta coses continuen llegint el diari, mirant la tele, llegint un llibre, podant els geranis, picant fora d'hores, sense contestar-li. Aleshores el Xavier els mira amb ulls tan desconcertats que els fa pena. No. No, no és això el que fan. El que fan és, un dia, desaparèixer de casa de sobte i no tornar fins al vespre, a veure si se n'ha anat. Però quan arriben troben la taula parada i el sopar a punt: amanida de pasta fresca amb gambes, tàperes, ceba tendra i julivert picats i carpaccio de vedella (hamburguesa amb patates pel Sito). No, no és això el que fan. El que fan és, un dia, dir-li directament que se'n vagi. «Te n'hauries d'anar. Volem estar sols. Són vacances, l'única època de l'any que tots tres passem plegats.» No. Tampoc no és això el que passa. El que passa és que, un dia, de sobte ell els anuncia que se'n va i ells se n'alegren, i quan finalment se n'ha anat se senten sols i, en certa mesura, el troben a faltar. No. Res d'això! El que passa és que, tip que el menystinguin, el Xavier amenaça que se'n va; la Rosa i el Mingo es queden impàvids, el Xavier se'n va i la Rosa i el Mingo es queden la mar de feliços. No. El que passa és que encara que al principi els sembli impossible suportar-lo, no gosen dir-li res, a poc a poc les vacances van avançant i arriba el 28 d'agost i tanquen la casa i tornen a Barcelona tots quatre. Durant els mesos següents, la relació del Mingo i el Xavier, a la feina, és freda. El Mingo s'esforça a mantenir les distàncies. De vegades el Xavier li pregunta «¿Que hi pugeu?», i el Mingo li diu que no, que durant l'hivern no hi pugen mai. Cosa que no és del tot veritat, perquè per Setmana Santa sí que hi pugen, gairebé d'amagat, mirant pel retrovisor si els segueix cap cotxe amb el Xavier dins, i, un cop a la casa, hi viuen amb les cortines abaixades, per si se li acut venir fer veure que no hi són."

Quim Monzó (2001). El millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema (pàg. 73-75).

Carpaccio de vedella 

Ingredients

Culata de la cuixa de vedella
Oli d'oliva, sal, pebre i pols de cep
Formatge parmesà a làmines
Fulles de ruca

Es talla la carn molt fina i es deixa macerar amb oli d'oliva, sal, pebre i pols de cep. Aquest carpaccio el fan a La Païssa (http://www.lapaissa.cat/) amb carn de les vedelles que ells crien i alimenten amb productes d'agricultura ecològica de les seves terres. Ells preparen el carpaccio i l'envasen al buit, de manera que pot estar un parell o tres de dies macerant-se i així impregnar-se bé de tots els gustos. A casa només cal obrir l'envàs una estona abans de menjar-lo i posar-hi làmines de parmesà i fulles de ruca al damunt. 

1 comentari:

  1. Un nou post: carpaccio de vedella, una delícia preparada per La Païssa amb la millor carn de la comarca. Això s'ha de tastar. Gràcies, Marta!

    ResponElimina