Com més bo és el vi, menys pateixes l'endemà al matí

"Diuen que com més bo és el vi que beus, menys pateixes l'endemà al matí i, per sort, això és ben cert. Les nostres cites de dissabte i diumenge amb el vi –diversos tastos i dos sopars memorables– eren, d'alguna manera, només un preludi al veritable clímax del cap de setmana, el seixanta-vuitè Paulée de Meursault, un dinar de vinicultors amb l'assistència dels vignerons més distingits del país i els seus convidats. Tot havia començat feia molt temps com una petita festa local per celebrar que la vendage (verema) havia anat bé, hi assistia un grup tan reduït de gent que se celebrava a la sala de l'ajuntament. Però els borgonyons són gent molt hospitalària i la llista de convidats es va doblar, i es va tornar a doblar. Al final, la sala va quedar petita i el dinar es va haver de traslladar a l'espaiosa grandesa del segle XVI del Château de Meursault. Aquell any s'esperaven sis-cents convidats, i a les invitacions deia ben clar: «Tal com mana la tradició, cadascú ha de portar les seves ampolles.» 
Quan vam arribar al château ens va rebre el bo i millor del planter de Beaune, mitja dotzena de gendarmes ens esperaven a l'entrada. Un d'ells ens va indicar on podíem aparcar el cotxe. 
–I sobretot recordin on l'han deixat –va dir, fent una ullada a les ampolles que dúiem al seient del darrere. 
Li vam explicar que les dones ens vindrien a recollir quan s'acabés el sopar. 
–Sí, és clar, és clar –va fer, amb una notable falta de convicció. 
Llavors ens va saludar i ens va desitjar un bon appétit
Les terres del Château de Meursault, més de cent deu acres, produeixen set grands crus, i allà no corres mai el perill de quedar sec. Normalment, els cellers del château contenen entre 400.000 i 500.000 ampolles, i a més, aquell vespre, tots els convidats que anaven arribant –pagesos i vinicultors amb les cares rostides pel vent i les mans bastes i rústegues– no portaven unes quantes ampolles sinó caixes senceres. En Sadler i jo ens vam afegir a la gentada i vam entrar al menjador, una caverna immensa folrada de bótes prou grosses per poder-hi nedar a dins. Uns cartellets lligats al sostre penjaven per sobre les taules, un passeig il·lustre per les vinyes de Meursault: Les Perrières, Les Charmes, La Pièce-sous-le-Bois, Les Genevrières, La Goutte d'Or. A la sala hi havia un enrenou terrible. Aquells homes estaven acostumats a conversar a l'aire lliure, d'una punta a l'altra de camp, per sobre del soroll del tractor i, a vegades, quan entraven a dins, no es recordaven d'ajustar el volum. Tot i així, se sentia perfectament la música de fons preferida de la Borgonya, el clinc constant de les copes i els pets alegres dels taps de suro que sortien de les ampolles. 
Ens vam instal·lar a la taula i vam donar un cop d'ull al menú. Un vinater ens havia dit que seria un àpat modest, com el que menja un home quan torna de treballar a les vinyes. Jutgeu per vosaltres mateixos. Per començar, hi havia terrina de rap en gelea bullabessa; seguit de llenguado amb bunyols de cranc de riu; seguit de cuixa d'ànec salvatge al vi blanc i farcellets de col; seguit de filet de cérvol amb groselles negres i codonys; seguit d'un assortiment de formatges; seguit d'un assortiment de postres. A part dels vins, és clar. 
Una mà amb una ampolla em va passar per sobre l'espatlla i una veu va murmurar: 
–Batard-Montrachet del 89. 
Els vinicultors havien començat a voltar per les taules, distribuint els seus propis vins fins on els allargava el braç, i vaig pensar que si se'm brindava l'oportunitat de degustar sucs com aquells, el mínim que podia fer era treballar una mica i prendre alguna nota. Aquell primer vi va ser superb –floral, suau i sec– i no vaig poder concebre la idea de beure'n només un glopet i llençar la resta a les glaçoneres que hi havia a les taules per tirar el solatge. Era una bogeria, ja ho sé, però encara era molt d'hora. 
Entre plat i plat hi va haver interludis musicals, a càrrec dels nostres companys de gresca, Les Joyeux Bourgignons, en molt bona forma i amb unes veus admirables, tenint en compte que s'havien passat la nit anterior cantant i bevent sense parar. Els vinicultors aprofitaven aquestes pauses per circular per les taules i calmar la set, i, si m'he de refiar de les meves notes, diria que vam tastar una mitjana de vuit a deu vins per plat. Era un procés lent i deliciós, i ja feia dues hores que dinàvem i encara no havíem arribat al cérvol. Però sí que havíem arribat a aquell punt on els negres prenen el relleu als blancs, i em va semblar un bon moment per revisar les notes que havia fet. 
En els meus paperots, de tots aquells gargots untats no goso dir-ne notes, hi havia vint-i-set vins blancs apuntats. Alguns comentaris estaven subratllats, d'altres marcats amb expressius punts d'exclamació o asteriscs, però he d'admetre que com a document informatiu, allò era un autèntic desastre. De totes maneres, puc assegurar que ni en Sadler ni jo vam dir que no a cap ampolla. 
Amb els negres ja ens vam perdre definitivament, però vaig observar que el chevalier del meu costat, fent gala d'una professionalitat sobrehumana, continuava escrivint. Va arribar a cinquanta-nou vins, de sobte, però, va defallir, la punteria li va començar a fallar i es va posar a escriure a les estovalles amb mà tremolosa i a riure amb mirada extraviada.
A dos quarts de set de la tarda van arribar els cafès. Davant nostre s'estenia un espectacle botellesc. No havia vist mai tantes ampolles obertes en una sola sala. N'hi havia milers d'escampades per sobre les taules, moltes encara mig plenes, malaguanyades, vaig pensar, aquelles sobres valien una fortuna. Jo me les hauria endut cap a casa sense fer-me pregar gaire. Un productor ens va passar una ampolla del seu Corton del 91 i ens va convidar a fer un tast aquell mateix vespre a casa seva. I el pitjor és que ho deia de debò!
A partir d'aquí la memòria ja em comença a fallar, tot i que em sembla recordar vagament haver fet plans per anar l'endemà al matí a la farmàcia a comprar aspirines i alguna ampolla de xampany medicinal. Quan vam sortir del château, a l'aire fred de novembre, ens vam aturar a la porta amb un grup de badocs aplegats a l'entrada i vam sentir la conversa entre un gendarme i un senyor que rondinava perquè havia perdut el cotxe. Tenint en compte l'estat del propietari del cotxe, vaig pensar que potser el gendarme no era la persona més indicada per anar-se a queixar. Però la veu del gendarme no tenia cap to de censura oficial. 
Oui, monsieur –li va dir, amb tota la paciència de què va ser capaç–, ja ho sé que el seu Renault s'ha amagat. Però com pot veure, aquí n'hi ha molts, de Renaults. Una petita pista ens aniria molt bé. Per exemple, ¿no es recorda pas de quin color era? 
Per sort va ser el nostre cotxe qui ens va trobar a nosaltres i no al revés i ens vam escarxofar al seient, replets, endormiscats, i profundament agraïts de no haver de conduir fins a Beaune. 
–Tots els dilluns haurien de ser així –va murmurar en Sadler satisfet." 
 Peter Mayle (2002). Lliçons de la bona vida. Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 174-178).


Avui a can Tastets no hi ha recepta. –Au, va, i això? –Doncs perquè fa temps que volia fer un post parlant de l'altre gran protagonista dels àpats, el vi. –Però què explicaràs, tu, del vi, si no hi entens?
Doncs és veritat, però després de fer molts intents i aproximacions al llarg dels anys, he arribat a la conclusió que per entrar en la cultura del vi, no cal ser un entès, només cal beure vi i gaudir fent-ho.
Sense complexos.

Com diu la meva admirada Julia Child: "Aprender sobre vinos es una afición que puede practicarse toda la vida y que solo tiene un camino: empezar a beber y disfrutar con ello, comparar los distintos tipos, las cosechas y el maridaje entre ciertos vinos y determinados platos". I li dono tot el meu suport.

El vi i la cultura del vi sempre han estat presents en la meva vida. El meu pare és fill del Priorat i va estudiar enologia. La meva germana gran va estudiar hostaleria i es va formar com a somelier. A casa sempre s'ha viscut la cultura del vi, tot i així, he d'admetre que la primera copa de vi que veritablement em va captivar la vaig prendre fora de casa.

Amb 18 anys, estava fent una estada d'intercanvi amb una família francesa a Normandia i em van convidar a sopar a casa d'uns amics. Els amfitrions, francesos de cap a peus, ens van servir un vi de Bordeus cantant-ne les lloances com si fos ambrosia. Mentre me'l servien, pensava que eren uns exagerats i uns creguts, i que segur que no n'hi devia haver per tant, però quan vaig tastar aquell beuratge de color caoba intens, hi va haver un moment de connexió còsmica. No podia deixar d'olorar-lo i de beure'n glopets per comprovar com perduraven aquelles aromes dins la meva boca. Com es podia olorar a través del gust i assaborir amb l'olfacte? I aquell gust tan meravellós, què em recordava?

En aquell moment vaig quedar encisada per la màgia del vi i vaig prendre consciència del que m'havien explicat sempre a casa: quan tastes un vi, t'emportes a la boca un bocí de la terra on hi ha plantada la vinya, del gra de raïm madurat pel sol i collit amb cura per elaborar-ne el vi i de la bóta on s'ha envellit aquest vi; tot influeix en el gust final que pots assaborir.

Ha plogut molt des d'aleshores i jo he tastat molts altres vins que m'han trasbalsat, en el sentit que alguna cosa s'ha remogut en el moment de tastar-lo. Malgrat que encara tinc molt de camí per recórrer, sí que m'he anat fent un mapa de preferències en el qual hi ha un gran predomini de les denominacions Priorat i Montsant.

Tanmateix, aquí m'he proposat fer un repàs de les diferents denominacions d'origen catalanes i triar un vi de cadascuna. La idea és triar vins assequibles a les diferents butxaques, ja que recomanar vins cars no té gaire mèrit. Així, doncs, veurem les DO Alella, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Deixaré de banda les DO Catalunya i Cava, no pas perquè no tinguin bons productes, sinó perquè són tan heterogènies que em costa trobar un sol producte representatiu.


Vins de les DO catalanes

DO Alella

Una de les DO més petites, però també més antigues. La proximitat del mar segur que aporta frescor a la maduració del raïm. Potser és per això que destaca sobretot en vins blancs.

El meu preferit de la DO Alella és el Pansa Blanca, del celler Marquès d'Alella. És un vi blanc, de la varietat pansa blanca (xarel·lo). Aroma de fruita madura (préssec, pinya) i cítrics. En boca és intens i afruitat. Amb un gran equilibri entre l'acidesa i la dolçor. A mi m'agrada ben fred i trobo que combina meravellosament amb l'arròs de peix.

DO Conca de Barberà

Parlar de la Conca de Barberà és parlar de trepat, que és la seva varietat pròpia. Tot i que aquesta varietat pugui semblar idònia per a vins blancs i rosats, també se'n fan de negres.

Per a mi, la Conca de Barberà la representa la imponent Cooperativa de Sarral, i els vins i caves Portell. És parada obligatòria cada any, quan ens trobem amb els companys de la facultat per fer una calçotada a Biure de Gaià.

Tot i així, el vi que recomanaré és el Cara Nord Negre, del celler del mateix nom, que justament no conté la varietat de trepat, però sí la de garrut, que també és una varietat autòctona.

Aquest vi és elaborat al monestir de Poblet pels vinaters Tomàs Cusiné i Xavier Cepero amb el raïm provinent de la cara nord de les muntanyes de Prades.

Vi negre, de les varietats garnatxa (42%), sirà (38%) i garrut (20%). To grana, tirant a violaci. Aroma de fruites negres, minerals i fusta noble. En boca té una entrada fresca, però també elegant.

DO Costers del Segre

Aquesta DO és un mosaic format per set territoris repartits al llarg de tota la conca del riu Segre i del Pirineu lleidatà. Va ser el primer lloc de Catalunya on es van introduir les varietats cabernet sauvignon, merlot i chardonnay, que s'han adaptat perfectament al territori, juntament amb les varietats autòctones.

El vi que recomanaré és el Gotim Bru, del celler Castell del Remei, un clàssic que no falla mai. Vi negre multivarietal: ull de llebre, garnatxa, cabernet sauvignon, merlot i sirà. Color grana fosc. Aroma molt intensa i expressiva, de fruites vermelles i fusta, torrats, espècies i herbes de Provença. És persistent, fresc i equilibrat. Molt elegant.

Un dels primers vins catalans que em va captivar i, encara avui, després de tastar molts altres vins, quan el tasto em continua enamorant com el primer dia. És com quan tornes a casa després de voltar molt i penses que tot el que has vist és meravellós, però que enlloc s'està com a casa. No podia deixar de posar-lo.

DO Empordà

Aquesta DO està fortament marcada per la proximitat del mar i per la tramuntana. Cada cop té més cellers que fan vins de qualitat i els preus no són desorbitats.

A banda dels vins blancs i negres, una singularitat de la zona és la Garnatxa de l'Empordà, vi dolç natural amb aromes de mel, panses, dàtils i fruita seca. Vi de postres excepcional, juntament amb el Moscatell de l'Empordà.

Malgrat que els vins negres són de qualitat elevada, amb cos i harmònics, a mi els aires de mar sempre em fan pensar en vins blancs i per això triaré el Collection de Perelada.

He de reconèixer que aquest vi em va atraure per l'etiqueta, que és un homenatge a la col·lecció de vidre del castell de Perelada. Vi blanc, de les varietats chardonnay (67%) i sauvignon blanc (33%). De color groc brillant, amb llàgrima. Aroma de flors, fruita i notes fumades. En boca és vellutat, perfumat i fresc.

DO Montsant

A la comarca del Priorat, embolcallant la DOQ Priorat, terra on paisatge i vi són indestriables. Com ja he dit, és la terra del meu pare i el meu paisatge d'infància. Sens dubte, la meva DO preferida, no hi puc fer més.

En aquest cas, permeteu-me que m'esplaï presentant més d'un vi, ja que m'és impossible triar-ne un de sol.

Començarem pel Joana, del Celler Sant Rafel. Vi negre, de les varietats garnatxa negra i merlot, recollides a les vinyes de Pradell de la Teixeta. De color vermell viu i lluent. En boca és una explosió aromàtica de flors i de fruita fresca i madura. Directe, saborós, descarat però amable, convida a beure i celebrar la vida.

No puc deixar d'esmentar que la relació qualitat-preu d'aquest vi és imbatible i que aquest és un dels motius pels quals l'he seleccionat.

Per mi és obligat parlar del vi Sindicat La Figuera, del celler Agrícola Aubacs i Solans. Vi negre, 100% garnatxa del mateix poble de la Figuera. Color de cirera picota i aroma a fruita vermella i regalèssia. Tot i la gran intensitat aromàtica, en boca és fruitat i fresc. Molt i molt agradable.

I arribem a la joia de la corona. No puc deixar d'esmentar un vi que no entraria en la categoria de vins assequibles a totes les butxaques, però que no hi ha dubte que val molt més del que costa.

Per mi, és el Vi, amb majúscules. Quan el vaig tastar, després de visitar el celler Ficaria Vins, vaig pensar que era el millor vi que havia tastat mai, i avui encara ho penso. Em pregunto si mai en trobaré cap altre d'igual (ja no dic millor, perquè ho veig inviable).

Aquest vi és el Pater, del celler Ficaria Vins, a la Figuera també (es nota, potser, que és el poble del meu pare?). Favoritismes a banda, crec que és un gran vi i que tampoc és escandalosament car.

Vi negre, de la varietat garnatxa negra (100%). Color robí intens. Aroma de fruita vermella i negra, espècies i fusta ben integrada. En boca és molt intens, molt ben estructurat. Té un final agradable i llarg.

DO Penedès

Sol i mar, i grans extensions de vinya. Com no hi hauria d'haver una bona producció de vi? Sentir parlar del Penedès és pensar immediatament en vins i caves.

Els vins blancs són molt reconeguts, elaborats amb les varietats tradicionals (xarel·lo, macabeu i parellada) combinades amb d'altres introduïdes després amb èxit (chardonnay, riesling, sauvignon blanc...).

El vi que he triat és irreverent i descarat, però alhora brillant, és el  Xitxarel·lo, del celler Caves Martí Serdà. Vi blanc, de la varietat xarel·lo, que és l'estendard del Penedès. Aroma a fruita blanca madura i fonoll, amb un punt cítric i mineral. En boca és fresc, sedós, voluminós i de final llarg. Un vi d'aquests que sempre ve de gust (i això que jo no soc fan del vi blanc).

Voldria fer un apunt per a un vi la història del qual m'agrada molt: el Jean Leon 3055 Negre, del celler Jean Leon.

3055 és el número de la llicència de taxi que va tenir en Jean Leon quan va arribar a Nova York. La història d'aquest gran home, recollida per Martí Gironell en el llibre La força d'un destí, és realment fascinant. Vaig tenir la sort d'assistir a la presentació del llibre que la llibreria Compàs va organitzar al Tarambana de Cardedeu, de conèixer de la veu de Martí Gironell la història de Jean Leon i de poder tastar el vi Jean Leon 3055. Aquestes experiències no es poden esborrar, es queden amb tu per sempre més.

Vi negre, de les varietat merlot (60%) i petit verdot (40%). De color vermell intens amb vora blavosa. Aroma de fruita vermella madura, pebre negre i torrats com ara cafè. En boca té una entrada llaminera, té una estructura voluminosa, amb tanins suaus. És vellutat i deixa un postgust llarg i persistent.

DO Pla de Bages

Aquesta DO ocupa la comarca del Bages i té el centre a Manresa. La seva varietat més emblemàtica és el picapoll blanc, que dona un vi blanc afruitat, d'aroma fresca i amb personalitat. Aquest raïm, tardà i dolç, ha esdevingut símbol d'identitat del Bages, ja que és l'únic lloc de l'Estat espanyol on es conrea. Com a varietats autòctones negres hi ha el picapoll negre, el sumoll i el mandó.

El vi que he triat havia de tenir per força aquesta varietat de raïm tan espectacular: l'Abadal, del celler del mateix nom.

Vi blanc, de la varietat picapoll, que ha esdevingut una referència de la DO. De color groc, aroma d'herba fresca, fruita, fonoll i flors blanques. Entra amb molta frescor a la boca, però de seguida desplega un gust de fruita madura. Deixa un lleuger gust amarg que el fa refrescant.

DOQ Priorat

La DOQ Priorat és l’única denominació d’origen qualificada a Catalunya i una de les dues úniques amb aquest segell a l’Estat espanyol (també ho és la de La Rioja). Per poder tenir el segell de qualificada s'han de complir una sèrie de requisits addicionals als que exigeix la DO.

L'origen d'aquesta DOQ són els 6 municipis que formaven el Priorat de la Cartoixa d'Escaladei, que són la Morera de Montsant –que inclou l’agregat d’Escaladei–, Gratallops, Porrera, Poboleda, Torroja del Priorat i la Vilella Alta. A aquests municipis se'n van afegir 3 més el 1932: la Vilella Baixa, el Lloar i Bellmunt del Priorat. També, dins dels límits de la DOQ Priorat, s’hi inclouen la part nord del terme municipal del municipi de Falset (Masos de Falset) i la part est del terme municipal del Molar (les Solanes del Molar). La resta de la comarca del Priorat no és DOQ Priorat, sinó DO Montsant.

El vi triat és el Prior Scala Dei, dels cellers Scala Dei. Vi negre, de les varietats garnatxa negra (55%), carinyena (15%) i cabernet sauvignon (15%). Color de cirera picota. Aroma de fruita negra madura i de sotabosc. En boca és rodó i agradable, de persistència llarga, amb un toc amarg al final.

És cert que aquest vi no s'ajusta al pressupost dels altres vins, però val a dir que qualsevol dels vins d'aquest celler, també els més econòmics, són molt dignes. Podria haver triat algun dels altres, però m'he deixat portar per les emocions que em va despertar aquest vi en l'última visita que vaig fer a la Cartoixa. És totalment recomanable acostar-se al celler i fer la visita guiada i el tast, abans o després de visitar la Cartoixa.

De la seva filosofia destacaria aquesta idea: "Hem pres un glop del passat per a guanyar el futur. Som ànimes de vi. Fetes de terra, pensaments i emocions. Un lligam entre els nostres pares i els nostres fills. El fruit d'un temps i d'un espai. Un glop de vida."

DO Tarragona

És la DO més antiga de Catalunya, però l'any 2001 va quedar una mica coixa quan se'n va emancipar la DO Montsant.

En un primer moment no volia incloure-la perquè pensava que no coneixia prou vins d'aquesta DO per poder fer la tria en condicions, però finalment he decidit que no la volia deixar de banda, ja que la zona de producció és molt àmplia (el Camp de Tarragona i la Ribera d’Ebre) i té una llarga tradició vitivinícola.

El vi triat és el Syrah, del celler De Muller. Vi negre, de la varietat sirà. Color grana amb reflexos violacis. Aromes de fruita negra madura, fruita seca torrada i bosc. En boca és vellutat, equilibrat i rodó, amb el gust característic del sirà i un toc de vainilla i cacau.

No puc deixar d'esmentar els vermuts, que trobem la seva màxima esplendor en aquesta zona: Izaguirre, Miró, Iris, Rofes, Cori... A Reus hi ha fins i tot el Museu del Vermut, que, si no el coneixeu, és un lloc altament recomanable. Però el vermut és tot un món i necessita un espai propi, així que en parlaré en un altre post.

DO Terra Alta

I arribem a la darrera DO de la llista, la darrera per ordre alfabètic, però no pas per la qualitat dels seus vins. La Terra Alta està arrecerada pels Ports de Beseit, la Serra de Pàndols i la Serra de Cavalls, envoltada per l’Ebre, el Matarranya, l’Algars i el Canaletes. Hi influeixen dos vents: el cerç, que prové de l’Aragó i és eixut i fred, i la garbinada, que prové del mar i és humida i fresca.

La Terra Alta és famosa pels seus vins blancs amb cos de vi negre, elaborats amb garnatxa blanca, però s'ha de reconèixer que també n'hi ha de negres ben interessants: càlids i carnosos, amb fruita madura i un toc torrat important.

Per a aquesta denominació també he triat dos vins, un de blanc i un de negre. No me n'he pogut estar perquè soc incapaç de decantar-me per un dels dos.

Comencem pel Blanc Bàrbara Forès, del celler Bàrbara Forès, a Gandesa. Vi blanc, de les varietats garnatxa blanca (97%) i viognier (3%). Aroma intensa, de fruita blanca, herba fresca, fonoll i flors blanques. En boca és untuós i fresc pel toc cítric. Té un postgust llarg i fresc, un puntet amarg.

L'altre vi és el Llàgrimes de Tardor, del celler Sant Josep, de Bot. Vi negre, de les varietats garnatxa negra, carinyena i sirà. Color vermell cirera intens. Aroma a fruita vermella i fusta molt ben integrada.

I amb això arribem al final del viatge. Com totes les tries, és personal i, per tant, subjectiva. He volgut agafar vins que es poden trobar fàcilment i que són assequibles, però, com aquests, afortunadament a les terres catalanes n'hi ha molts més. Us convido a tots a tastar-los, si no ho heu fet ja, i a recomanar-ne d'altres en els comentaris.

Aquest és el meu post número 150 i he volgut celebrar-ho de la millor manera possible, amb una copa de vi. Brindem i celebrem la vida, gaudim del vi i del menjar com a bons mediterranis.

Comentaris

Entrades populars