'Chutney' i oratòria m'han salvat

 

"No estem sols. És al matí a la fàbrica de confitats; han portat el meu fill perquè em vegi. Algú (tant se val qui) està a peu dret al costat de Padma que és al costat meu, i l'aguanta a coll. «Baba, gràcies a Déu que estàs més bé, no sé pas quines coses et feia dir la malaltia.» Hi ha algú que parla amb neguit, provant d'esquitllar-se en la meva història abans d'hora; però no se'n sortirà... algú, que va fundar aquesta fàbrica de confitats i la seva planta envasadora auxiliar, que ha tingut cura del meu impenetrable fill, així com en altre temps... alto! De què que m'estira la llengua, però per sort encara sé el que em faig, amb febre o sense! Hi ha una persona que haurà de recular i quedar en l'anonimat fins que no li toqui la tanda; i això no serà fins al final de tot. Aparto els ulls d'ella per mirar-me Padma. «No et pensis pas», l'aviso, «que, perquè tenia febre, les coses que t'he dit no fossin absolutament certes. Tot va passar ben bé com ho he descrit.» 

«Senyor, tu i les teves històries», exclama ella, «dia i nit... t'han fet estar malalt! Para de tant en tant, na, que no et farà cap mal!» Jo serro els llavis obstinadament; i ara ella, amb un sobtat canvi d'humor: «Veiam, digues, senyor: hi ha res que et vingui de gust?» 

«Chutney verd», sol·licito, «Verd llampant... verd com les llagostes.» I una persona que no es pot anomenar recorda i diu a Padma (parlant amb el to de veu que només es fa servir davant de malalts i als enterraments), «Ja sé què vol dir.» 

...¿Com és que, en aquest moment crucial, quan tota mena de coses esperaven per ser descrites... quan era tan a prop el Pioneer Café, i la rivalitat entre genolls i nas... he intercalat un simple condiment en la conversa? (¿Com és que perdo el temps, en aquest relat, amb una humil compota, quan podria estar descrivint les eleccions de 1957... quan tota l'Índia s'espera, ara fa vint-i-un anys, per votar?) Doncs perquè he ensumat l'aire; i he sentit, darrera les sol·lícites expressions de les meves visitants, una intensa bravada de perill. He provat de defensar-me; però he requerit l'assitència del chutney... 

Encara no us he ensenyat la fàbrica de dia. Això és el que havia quedat per descriure: a través d'unes finestres de vidres tenyits de verd, la meva habitació dóna a una passarel·la de ferro i més enllà a la cuina del pis de baix, on unes tines de coure bombollen i fumegen, on unes dones de braços forts s'estan dretes sobre graons de fusta, remenant amb culleres de mànec llarg entre la fortor punxant dels vapors del confitat; [...] mentre un chutney verd com les llagostes és extret de la seva tina, per dur-lo en un plat net i polit amb franges de color safrà i verd a la vora, juntament amb un altre plat curull de piscolabis de la tenda iraniana del veïnat; mentre tot-això-que-s'acaba-de-mostrar va fent com de costum, i omple l'aire tot-el-que-ara-es-pot-sentir (i no parlem del que es pot ensumar), jo, tot sol al llit del meu despatx, m'adono amb un sobresalt d'alarma que s'estan suggerint excursions. 

«...Quan estiguis més valent», diu una persona que no es pot anomenar, «un dia a Elephanta, per què no, una bona passejadeta amb una llanxa motora, i totes aquelles coves amb aquelles escultures tan precioses; o a Juhu Beach, a prendre un bany i llet de coco i curses de camells; o a Aarey Milk Colony, fins i tot!...» I Padma: «Aire pur, sí, i al menut li agradarà estar amb el seu pare.» I una persona, fent moixaines al cap del meu fill: «I és clar que sí, hi anirem tots. Un bon picnic; un bon dia d'excursió. T'anirà bé, baba...» 

Mentre arriba el chutney, a-mans-de-criat, a la meva habitació, jo m'afanyo a posar fi a aquestes suggerències. «No», m'hi nego, «tinc feina». I veig circular una mirada entre Padma i certa persona; i veig que tenia certa raó de sospitar. Perquè ja m'hi van ensarronar una altra vegada, amb ofertes de picnics! En una altra ocasió, somriures falsos i ofertes d'Aarey Milk Colony ja em van entabanar per fer-me sortir a fora i pujar a un cotxe; i llavors abans de saber de què anava ja vaig tenir tot de mans que m'engrapaven, i passadissos d'hospital i metges i infermeres aguantant-me quiet mentre sobre el nas una màscara m'omplia d'anestèsic i una veu em deia compta, compta fins a deu... ja sé què estan tramant. «Escolteu», els dic, «jo no necessito metges.» 

I Padma, «Metges? Però qui parla de...» Però a mi no m'entabanen; i amb un petit somriure dic, «Au, agafeu chutney. Us haig de dir unes quantes coses importants.»
I mentre el chutney –el mateix chutney que, allà al 1957, la meva ayah Mary Pereira feia amb tanta perfecció; el chutney verd com les llagostes que sempre més he associat amb aquella època– les transportava dins el món del meu passat, mentre el chutney les amorosia i les tornava receptives, jo m'hi vaig adreçar, suaument, persuasivament, i amb una barreja de condiment i oratòria em vaig salvar de les mans de perniciosos homes de medicina verda. Vaig dir: «El meu fill ho entendrà. Aquesta història va tan adreçada a ell com a qualsevol altre vivent, perquè així després, quan jo hagi perdut el combat contra les esquerdes, ell ho sàpiga. Moral, judici, caràcter... tot comença amb la memòria... i jo en guardo còpies en paper carbó.» 

Chutney verd sobre chilli-pakoras que desapareix gola avall de certa persona; verd de llagosta sobre chapatis que s'esfuma darrera els llavis de Padma. Veig com comencen a debilitar-se, i tiro endavant. «Jo us he dit la veritat», repeteixo. «La veritat de la memòria, perquè la memòria té la seva pròpia idiosincràsia. Selecciona, elimina, modifica, exagera, minimitza, glorifica, i també denigra; però al final crea la seva pròpia realitat, la seva heterogènia però en general coherent versió dels fets; i cap ser humà amb ús de raó no es fia mai de la versió d'un altre més que no es fia de la seva.» 

Sí: he dit «amb ús de raó». Ja sabia què estaven pensant: «Hi ha molts nens que s'inventen amics imaginaris; però mil i un...! Això és un disbarat!» Els fills de la mitjanit han fet trontollar fins i tot la fe de Padma en la meva narració; però jo l'he convençuda, i ara ja no es parla més de cap excursió." 

Salman Rushdie (1989). Els fills de la mitjanit (vol. I, trad. Joan Sellent i Arús). Barcelona: Proa ("A Tot Vent", pàg. 238-241).

Insuperable. Avui sí que m'he quedat sense paraules. En Saleem Sinai ja sabia què es feia demanant el chutney per vèncer l'enemic. Chutney i oratòria, què més es pot demanar? Feia temps que em rondava pel cap fer un chutney vermell per aprofitar l'excedent estiuenc de tomàquets del meu pare, però després de llegir aquest fragment no m'he pogut resistir a fer-ne un de verd. Amb la menta, el coriandre, el gingebre, la llima... és tan aromàtic que és una delícia fer-lo. Quasi tant com menjar-ne.

Chutney verd

Ingredients

1 manat de coriandre fresc
1 manat de menta fresca
1 manat de cebetes tendres
1 pebrot verd picant (jalapeño o serrano)
2 grans d'all
Gingebre
4 llimes
2 cullerades de sucre
Comí, sal

Rentem i tallem les fulles de menta i el coriandre. Traiem els pèls de les cebetes, les rentem i les tallem (tant la part blanca com la verda), pelem la ceba seca, la rentem i la tallem a daus. Rentem i traiem les llavors del pebrot verd i el tallem a daus. Pelem els alls i el gingebre, i els fem a trossos. Ho afegim tot en un robot de cuina. Fem suc de les llimes i també l'hi afegim. Hi posem 2 cullerades de sucre, una mica de sal i una cullerada generosa de comí. Ho triturem tot. Si queda massa espès hi podem afegir una mica d'aigua i tornem a triturar fins que tingui la consistència de salsa.

Com diu Salman Rushdie, és un condiment. Pot acompanyar unes samoses, unes tortillas fregides com si fossin nachos, uns bunyols indis o pakoras o qualsevol tipus de carn. Ben tapada i a la nevera es pot conservar ben bé una setmana.