Koftes de peix per anar a l'infern

"Mentre baixava les escales per sopar va decidir que l'endemà al matí se'n tornaria cap a Vigata. Havia faltat cinc dies. En Luicino havia parat taula a la saleta de sempre, i en Pintacuda ja era al seu lloc esperant-lo. 

–Demà marxo –va anunciar en Montalbano.

–Jo encara no, necessito una setmaneta més de desintoxicació.

En Luicino va portar el primer plat de seguida, per això les boques respectives no van servir sinó per menjar. L'arribada del segon els va comportar una sorpresa. 

–Mandonguilles! –va exclamar, indignat, el professor–. Les mandonguilles es donen als gossos!

El comissari no es va immutar, el perfum que emergia del plat era ric i espès. 

–¿Què passa amb en Tanino, que està malalt? –es va informar, inquiet el professor.

–Nossenyor, és a la cuina –va contestar en Luicino.

En sentir això el professor va obrir per la meitat, amb la forquilla, una de les mandonguilles i se la va dur a la boca. En Montalbano no s'havia bellugat gota. En Pintacuda va mastegar a poc a poc, va mig tancar els ulls i va emetre una mena de gemec. 

–Menjant-se això al llit de mort qualsevol estaria content fins d'anar a l'infern –va dir baixet.

El comissari es va ficar a la boca mitja mandonguilla i amb la llengua i el paladar va posar en marxa una anàlisi científica que riu-te'n d'en Jacomuzzi. Aviam: peix, i sense cap dubte, ceba, bitxo, ou batut, sal, pebre, pa ratllat. Però encara faltaven dos sabors, amagats sota el gust de la mantega que s'havia fet servir per fregir. Al segon mos va identificar allò que no havia detectat a la primera queixalada: comí i coriandre. 

–Koftas! –va exclamar esparverat.

–¿Com diu? –va preguntar en Pintacuda.

–Ens estem menjant un plat indi guisat a la perfecció. 

–Tant se me'n fot d'on sigui –va dir el professor–. L'únic que sé és que és una meravella. I li prego que no em torni a adreçar la paraula fins després de sopar."

Andrea Camilleri (2000). El lladre de pastissets (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (El Balancí, pàg. 224-225).

Koftes de peix

Ingredients (4 p.)

500 g de peix blanc (llucet, bacallà, etc.)
1 patata
Mig manat de julivert
1 ceba de Figueres
2 ous
50 g de pa ratllat
Farina
Cúrcuma molta
Comí
Sal
Pebre
Oli d'oliva extra verge

Pelem la patata, la rentem i la fem a quarts. En un recipient de coure al vapor, hi coem el peix i la patata. Ho reservem.

Piquem la ceba ben petita i la fregim amb oli d'oliva. Quan estigui ben daurada, hi afegim el julivert picat i l'apartem del foc.

En un bol anem esmicolant el peix i en traiem totes les espines. Hi afegim la patata i ho aixafem tot. Hi afegim la ceba i el julivert, comí, cúrcuma, sal i pebre i ho barregem tot. Hi afegim dos ous i ho remenem bé i ho espessem amb el pa ratllat.

Fem les mandonguilles, les enfarinem i les fregim en oli ben calent. Es poden acompanyar amb salsa de tomàquet, tot i que jo personalment les prefereixo soles.

En Montalbano diu que és un plat indi, però jo diria que és molt mediterrani. Concretament aquesta recepta l'he tret d'un llibre de cuina de Tunísia i ja n'havia fet una de semblant extreta del llibre de Yotam Ottolenghi Jerusalem. És una recepta ideal per aconseguir que els nens mengin peix i també com a aprofitament si sobren talls de peix.

Coem el peix i la patata al vapor

Piquem i sofregim la ceba amb oli d'oliva

Hi afegim el julivert i ho retirem del foc

Esmicolem el peix i aixafem la patata en un bol

Hi afegim les espècies, l'ou i el pa ratllat

Fem les mandonguilles

Les enfarinem i fregim