divendres, 17 de febrer de 2017

Don Gigino fa volar la reina Margarita

"En Gigino el brut està fent pizzes per a tot Nàpols, hi ha una gentada davant del forn. Fa fred i ell duu les mànigues ben arromangades per picar i fer giravoltar la pasta mentre distretament es gira cap al foc i al vol regira deu pizzes amb la pala en dos segons. Per cridar la gent fa el seu reclam: «Les pizzes de sota el Vesuvi, hi ha corregut lava i oli», per dir que hi posa tant d'oli com lava surt del Vesuvi. Així la gent espera amb més ganes i li ve salivera amb les paraules exagerades de don Gigino. Per dir que fa pizzes generoses crida: «Són com una roda de carro». Li diuen el brut perquè porta barba i després trobes algun pèl negre a la pizza. Porta barba perquè té la cara tallada. M'aparto sobre la vorera, la Maria va sota el taulell i es fa sentir amb veu forta: «Don Gigí, tres margarites de les vostres que ens puguem recrear», li crida al mig de la gentada, fent sortir l'aire fatxendosa i salada. «Nena, el que me recreo sóc jo quant te veig venir», respon don Gigino des del taulell, negre de barba, ulls i cabells i més emblanquinat de farina que una anxova. I ens despatxa abans que els altres, ens dóna tres margarites, una sobre l'altra amb paper d'estrassa al mig i crida perquè tothom el senti: «Feu passar endavant la mossa més guapa de Montedidio», i la Maria s'obre camí i les agafa de les mans de don Gigino que fins i tot li diu que les pot pagar un altre dia: «Aquestes me les pagues l'any que ve». La Maria tibada i descarada per l'honor, ve cap a mi, m'agafa de bracet i pugem cap a Montedidio amb els ulls de la gent clavats a l'esquena. Que important que és ser dos, mascle i femella, en aquesta ciutat. Qui està sol no és ni un. [...]
A casa el papa s'ha adormit amb el diari a la falda. L'hi agafo, es desperta, mira al voltant, desconcertat, es passa una mà per la cara, cap avall: «Em pensava que era al costat del llit de la teva mare», la Maria no li deixa temps per pensar-hi: «A taula», crida i fa fressa amb els plats. Em trec la jaqueta, deixo el bumerang a taula. «¿Encara el tens? ¿Aleshores et va agradar? Me n'havia oblidat», i mentre talla el tros més gustós de totes les pizzes, primer de Nàpols i després del món, em pregunta si vola. «Com les pizzes a les mans de don Gigino», li respon la Maria, però ell ja mastega i se n'oblida."

Erri de Luca (2002). Montedidio. Barcelona: La Magrana (pàg. 134-135, 137).

Pizza margarita

Ingredients (2 p.)

Massa de pizza
3-4 cullerades de salsa de tomàquet natural
Mozzarella
Fulles d'alfàbrega fresca
Oli d'oliva verge extra

Algun dia m'atreviré a fer la massa jo, ja que vaig fer un curs de masses més que recomanable a La Patente precisament per a això, però de moment, la massa fresca finíssima Buitoni crec que dona molt bons resultats.

Preescalfem el forn a 200º mentre anem preparant la pizza. Aplanem la massa amb un corró per deixar-la encara més fina, hi estenem la salsa de tomàquet al damunt, hi posem la mozzarella i l'enfornem 8 minuts. Quan el formatge s'ha fos i les vores estan una mica torrades, traiem la pizza del forn i hi posem les fulles d'alfàbrega i un raig d'oli d'oliva extra verge al damunt.

Últimament sento moltes vegades la dita "menys és més" aplicada a diversos àmbits com el disseny gràfic, la decoració, la moda, etc. i realment sovint és en la senzillesa de pocs elements de qualitat que es troba un resultat màxim. Aquest és un d'aquests casos. Fa uns quants anys, cap al 2003, vaig tenir la sort d'anar de vacances al sud d'Itàlia i allà vaig poder comprovar una vegada i una altra com aquesta dita es complia sistemàticament en tota la cuina local. Concretament a Nàpols, en una pizzeria de taules de marbre amb estovalles de paper i cerveses Moretti de mida familiar, vaig tastar una de les millors pizzes de la meva vida. I era una pizza que només portava tomàquet, mozzarella i alfàbrega. 

Com podia ser que una pizza que a Barcelona no hauria demanat mai perquè hauria pensat que era massa avorrida pogués arribar a tenir un gust tan intens i meravellós? De veritat, he menjat pizzes molt bones amb ingredients selectes, però mai com aquella. La pizzeria es deia Di Matteo i la pizza costava 3-4 euros. No era a Montedidio, però sí al centre històric de Nàpols. A la planta baixa hi havia un petit mostrador per a la gent que comprava la pizza per emportar-se i hi havia força cua al carrer, senyal que el que hi feien era bo. Fins i tot hi havia anat en Bill Clinton quan va ser a Nàpols pel G7, com es podia veure en les fotos en blanc i negre penjades a les parets del pis de dalt del local, que era on hi havia quatre taules per a qui volia menjar allà. Una experiència que recordaré sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada