Convidaràs l'asceta a pollastre amb samfaina

Anava tard: l'hauria d'haver fet ahir, el pollastre amb samfaina, sempre és més gustós si està una mica reposat. He esmorzat escopetejada una torrada amb la melmelada del Flavi. Per dins, el rau-rau de comparar-la amb la meva, per si s'hi assembla massa, per si està feta amb les mateixes figues, tot i que sé que no: ja sé que no. És més bona que la meva, té un punt picant provocador.

A la botiga, la Mercè, tot somriures, com sempre, però a mi ja no me la fot. Ara ja sé que, com a mínim, parla amb ma mare a la meva esquena, però ves a saber si també em posa verda amb totes les velles del poble. Com té la barra de continuar fent-me el paperot, Reina, fas bona cara, Reina, un pollastre? Això sí que és extraordinari. Convidats, dius? No serà pas el Flavi, que ja m'han dit que us feu molt, oi? —És evident que això l'hi ha dit el garrell de les dents de llet de fumador.— És bon nano, però una mica gandul, i esgarriadet, ja m'entens... Et veig una mica emmurriada, que et passa res? [...]

M'he tancat a la cuina i m'he ficat en un parèntesi on només hi havia ganivets, cassoles i culleres de fusta. Netejar el pollastre, esquarterar-lo, salpebrar-lo. Ni Cubanos ni novel·les.

Pelar els alls, coure-ho a foc lent, tallar la ceba amb els ulls que em coïen com els records. Ni figues ni Guims.

Tapar-ho, i llavors, encara, el vermell descarat dels pebrots, les albergínies, els tomàquets. Res més. Les meves mans tallaven, es remullaven uns segons al doll de l'aixeta, passaven pel drap de rus.

A dos quarts d'una ja el tenia a punt. [...]

He anat a canviar-me de roba per treure'm el perfum de dona amb samfaina. [...]

Tres tocs de picaporta. L'he obert. Li he fet els dos petons, com sempre jo de puntetes per arribar-hi i ell arrupint-se una mica.

—Que guapa!

—És per no sentir-me com un senglar, sempre vestida per córrer pel bosc.

M'ha allargat una ampolla de vi blanc. A l'altra mà hi duia els meus vuit fulls amb tot de notes a boli. Massa notes. Se m'ha encongit l'estómac.

Quan ha entrat, he passat el forrellat al seu darrere, i m'ha mirat estranyat.

—És el costum —m'he justificat.

He obert l'ampolla de vi i, mig d'amagat perquè l'urna no em veiés, he agafat les dues copes que vas portar aquell dia funest de maig.

—He dut una mica d'ensaladilla per picar. Però quan ja la tenia feta, m'anava a posar amb la maionesa i el minipímer no s'ha engegat. En tens, tu?

Quin mal auguri, aquella paraula en boca seva. 

—Espera —li he dit.

He baixat al celler i he agafat un dels minipímers per estrenar.

—Té, te'l regalo. No preguntis.

S'ha assegut a la butaca del pare. Quin efecte, veure'l allà, fora de lloc; jo tampoc no acabava de trobar el meu.

No m'he pogut aguantar:

—Què? Què t'ha semblat?

—A veure, és difícil jutjar amb tan poques pàgines, el recorregut d'una novel·la és molt més llarg, i costa fer-se'n una idea amb tan poca cosa.

—Sí, sí, molt bé, però què?

Jo m'arrapava al reposabraços de la butaca. No li ha agradat, no passa res, em repetia, no passa res.

[...]

Mentre paràvem, li he arrencat que la seva melmelada porta gingebre i un bon pessic de sal. N'he pres nota per a l'any vinent.

Em fa gràcia mirar els seus moviments morosos, actua amb la calma de qui habita un temps sense fi, sempre amb una delicadesa extrema, allisant les estovalles amb les seves manasses, subjectant els coberts, que entre els seus dits semblen de joguina. Un dia m'agradaria veure'l nerviós, o de mal humor, fins i tot furiós, més que res per confirmar que és humà. L'hi he dit tal qual.

—No val la pena, no trobes?

Aquest paio és un asceta. Si bé és un asceta que s'ha entusiasmat amb el meu pollastre amb samfaina. Entre això i el vi, m'he revifat una mica de la bufetada del primer capítol.

Carlota Gurt (2021). Sola. Barcelona: Proa (pàg. 255-259, 262).


Com ja sabeu si em seguiu, fa uns quants mesos que vaig deixar de publicar al blog. No és que me n'hagi cansat, ben al contrari, però estava immersa en el final de la meva novel·la i no em quedava alè per fer res més. He descobert per mi mateixa que escriure és una activitat molt intensa i que requereix posar-hi tots els sentits. La creació et xucla i el món desapareix. 

Salvant les distàncies, podríem dir que tens una sensació semblant quan una novel·la t'atrapa i no pots deixar-la fins que l'acabes. Això m'ha passat a mi amb aquest llibre de la Carlota Gurt i estic segura que el fet d'organitzar-la amb un compte enrere hi ha tingut molt a veure. Estàs, des de la primera pàgina, enfocada a un final, el dia zero o aquell dia, que no sabem què passarà, però que intuïm, gràcies a les pistes ben dosificades que ens va donant, que serà un gran daltabaix. No vull explicar res més. Llegiu-la i ho descobrireu.

M'agrada com viu la Mei el procés d'elaborar aquesta recepta, el parèntesi que li ofereix la cuina. Durant l'estona que està concentrada a fer això, no hi ha espai per a les (pre)ocupacions que l'assetgen. És un dels efectes bons que té cuinar. Un altre és que després pots menjar bé.

Pollastre amb samfaina

Ingredients

1 pollastre trossejat

3 cebes

1 pebrot

1 albergínia

3 tomàquets

1 copa de vi ranci

1 litre de brou de pollastre

Oli d'oliva verge extra

Sal, pebre negre


Tallarem les verdures a la brunesa. Pelem, rentem i piquem les cebes. Rentem i piquem el pebrot. L'albergínia, perquè no s'oxidi, jo prefereixo picar-la mentre es cou el pebrot, així que ara només cal rentar-la. Ratllem els tomàquets. Reservem les verdures per separat.

Salpebrem el pollastre i l'enrossim en una cassola amb oli d'oliva verge extra. Quan estigui marcat, el reservem. A la mateixa cassola, si cal hi afegim més oli, hi enrossim la ceba. Quan veiem que ja té color, hi afegim el vi ranci i deixem que s'evapori l'alcohol.

Hi incorporem el pebrot vermell i el coem fins que estigui ros. Ara és el moment de picar l'albergínia i incorporar-la a la cassola. La coem fins que s'hagi enrossit.

Hi afegim el tomàquet ratllat i el deixem coure fins que quedi ben reduït.

Hi posem el pollastre, ho remenem i ho deixem coure tot junt durant 15 minuts.

Passat aquest temps, ho cobrim amb el brou de pollastre calent, abaixem el foc, ho tapem i deixem que faci xup-xup una hora bona.

Apaguem el foc i ho deixem reposar unes quantes hores —com diu la Mei, és més gustós. També es pot deixar d'un dia per l'altre.

Ho servim calent i acompanyat d'un bon pa.









Comentaris

Entrades populars