T'abandonaré per uns rogers fregits ben calents

"Ja eren les tres de la tarda i a en Montalbano, que encara no havia trobat temps per dinar, la fam li recargolava els budells. Es va acostar a la trattoria San Calogero i es va asseure. 
–¿Queda alguna cosa, encara? 
–Per a vostè, sempre. 
I en aquell mateix moment es va recordar de la Lívia. Li havia fugit completament del cap. Va córrer cap al telèfon, mentre s'afanyava a buscar alguna justificació: la Lívia havia dit que arribaria pels volts de l'hora de dinar. Devia treure foc pels queixals. 
–Lívia, amor meu. 
–Acabo d'arribar ara mateix, Salvo. L'avió ha sortit amb dues hores de retard, i no ens han donat cap explicació. ¿Que estaves amoïnat, rei del meu cor? 
–És clar que estava amoïnat –va mentir sense cap mena de pudor en Montalbano, veient que el vent li bufava a favor–. He anat trucant cada quart, però no contestava ningú. Ara no fa gaire m'he decidit a trucar a l'aeroport de Punta Ràisi i m'han dit això, que el vol havia arribat amb dues hores de retard. Així que finalment m'he quedat tranquil. 
–Perdona'm, amor meu, però no ha estat pas culpa meva. ¿Quan penses venir? 
–Lívia, per desgràcia no pot ser ara mateix. Estic en plena reunió a Montelusa, i segurament encara en tinc per una hora. Després vindré corrents. Ah, per cert: aquest vespre estem convidats a sopar a cal comandant. 
–Però si jo no m'he dut res per posar-me! 
–Doncs véns amb texans. Mira al forn o a la nevera, que segurament l'Adelina deu haver deixat alguna cosa preparada. 
–No, m'estimo més esperar-te i mengem junts. 
–És que jo ja m'he apanyat amb un entrepà. No tenia gaire gana. Fins aviat. 
Es va tornar a asseure a taula, on ja l'esperava mig quilet de rogers fregits ben cruixents. 
La Lívia s'havia estirat al llit, una mica cansada del viatge. En Montalbano es va despullar i es va ajeure al seu costat. Es van besar i de cop la Lívia se'n va separar, va arrufar el nas. 
–Fas olor de fregit. 
–No m'estranya. Imagina't, he estat interrogant un paio durant una hora dins una cuina. 
Van fer l'amor pausadament, sabent que disposaven de tot el temps del món."
Andrea Camilleri (2000). El lladre de pastissets (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (El Balancí, pàg. 89-90).

Rogers fregits

Ingredients (2 p.)

1/2 kg de rogers (en el cas del Montalbano, és mig quilet per a ell sol)
Farina
Sal
Oli d'oliva extra verge

Demanem a la peixatera que ens netegi els rogers de cap i tripa. Els salem, els enfarinem i els fregim en oli ben calent. Els deixem en paper absorbent i ja es poden menjar. Tenen un gust extraordinari, però tenen espines. Cal una mica d'entrenament per anar destriant, però són tan bons, que ho compensa. El millor, com tot el peix petit, és menjar-los amb les mans i acompanyats d'un bon pa amb tomàquet.



Comentaris

  1. Aquest estiu hem estat fent reformes a casa i a can Tastets. No puc dir que estiguin del tot acabades, ni les unes ni les altres, però ja comença a veure's el resultat. Per ensenyar-ho a les visites, he triat una recepta que més senzilla no pot ser, però que havia promès que faria en comprar aquests magnífics rogers d'Arenys perquè és un dels plats preferits d'en Montalbano i és capaç de deixar plantada la Lívia per menjar-ne un bon plat. A més, pel meu gust i tal com deia Josep Pla, hi ha peixos que fregits són insuperables i aquest és un d'ells. Espero que us agradi!

    ResponElimina
  2. T'han quedat fantàstics Ruti, i ja saps que conec bé la història. Jo crec que el Calogero no els deu fer tan bons com et surten a tu. Segur!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars