Un 'boeuf bourguignon' per al sopar més important de la teva vida

"I started my first Boeuf Bourguignon at about 9:30 on the night before the Dinner. I began by cutting up a thick piece of slab bacon into lardons. When my mom made this for Christmas Eve in 1984 in Austin, Texas, she used Oscar Mayer; she didn't have any choice. But in 2004 New York, there's no excuse — certainly not when the woman who discovered Julia Child is coming over. I simmered the lardons in water for ten minutes once they were chopped so they wouldn't make 'the whole dish taste of bacon'. I personally didn't see the problem with this, but I'm no Julia Child, and in a situation as fraught as this one it must be assumed that Julia's opinion is the correct one. 

I browned the bacon, meat, and vegetables, each in turn, then put them all back into the pot and poured in red wine to cover it all, along with a spoonful of tomato paste, some crushed garlic, and a bay leaf. I brought it all to a simmer on the stovetop and then stuck it into the oven at 325 degrees. 

This was when things began to fall apart. Because Boeuf Bourguignon is meant to cook three to four hours, and it was already after ten o'clock at night. And so I made the fateful — or maybe I should just come right out and say 'very bad' — decision to drink a vodka tonic or two while I waited. After about two and a half — vodka tonics, I mean, not hours — I made fateful/very bad decision #2, which was to just set the alarm for 1:30 a.m., get up and take the stew out of the oven, then let it cool on the stovetop until morning. [...] 

And next thing I knew it was four o'clock in the morning. My neck ached from being cushioned on Eric's ass, my contacts had adhered to my eyeballs. The Boeuf Bourguignon, needless to say, was toast. 

The nice thing about waking up at four on the morning of the most important dinner party of your life to a thoroughly destroyed French beef stew inside your oven is that you will definitely not be going to work. Once the situation became clear, I felt free to sleep a few more hours before calling in sick and heading out to the grocery store to replenish supplies for the second Boeuf Bourguignon. And the second time I made Boeuf Bourguignon, I'll have you know, it turned out perfectly. Sometimes it just takes some trial and error, that's all. 

And so I wrote my day's post and cooked my second Boeuf Bourguignon, all while recovering from what I had told my boss was a stomach flu but was in fact something somewhat less innocent, and by a miracle something more than minor, the meal was well in hand by 5:30 or so. I was just contemplating taking a shower — in my house the ultimate expression of hostessing confidence — when the phone rang. 

It wasn't even Judith who called. I've never spoken to Judith — and now it looks like I never will. 

'I’m so sorry', moaned the journalist. He was distraught. 'I know how much you were looking forward to this. She just doesn’t want to venture out to Queens in this weather.' 

[...] 

The peas that night were lovely, the conversation wide-ranging. And the Bourguignon rocked, so it's really Judith who lost out, isn't it?"

Traducció pròpia:

"Vaig començar el meu primer boeuf bourguignon cap a les 9.30 de la nit anterior al sopar. Vaig començar a tallar un tros gruixut de cansalada viada en llardons. Quan la meva mare va fer això per la nit de Nadal del 1984 a Austin, Texas, va utilitzar Oscar Mayer; ella no tenia opció. Però el 2004 a Nova York, no hi ha excusa —sobretot no n'hi ha quan ha de venir la dona que va descobrir Julia Child. Vaig coure els llardons en aigua durant deu minuts després de tallar-los per evitar que «tot el plat tingui gust de cansalada». Jo personalment no hi veia cap problema en això, però jo no soc Julia Child i, en una situació tan important com aquesta, hem de suposar que l’opinió de Julia és la correcta. 

Vaig daurar la cansalada, la carn i les verdures, cadascuna al seu torn, després les vaig tornar a ajuntar totes a l'olla i hi vaig abocar vi negre per cobrir-ho tot, juntament amb una cullerada de pasta de tomàquet, una gra d'all picat i una fulla de llorer. Ho vaig posar tot a coure a foc lent als fogons i després el vaig traslladar al forn a 325 graus.
Aleshores va ser quan tot va començar a anar malament. Perquè el boeuf bourguignon s'ha de coure de tres a quatre hores, i ja passaven les deu de la nit. I així va ser com vaig prendre la fatídica —o potser només hauria de dir «molt dolenta»— decisió de beure un vodka amb tònica o dos mentre esperava. Després d'un parell i mig més  —de vodkes amb tònica, vull dir, no pas d'hores— vaig prendre una decisió fatídica / molt dolenta #2, que era simplement posar l'alarma per a la 1.30 de la matinada, per aixecar-me i treure l'estofat del forn, i després deixar-lo refredar a la cuina fins al matí. 

[...] 

I el següent que recordo és que eren les quatre del matí. El coll em feia mal perquè el cul de l'Eric m'havia fet de coixí, les lents de contacte se m'havien adherit als globus oculars. El boeuf bourguignon, no cal dir-ho, s'havia torrat. 

El més bonic de despertar-se a les quatre del matí del sopar més important de la teva vida amb un estofat de vedella francès completament destrossat dins del forn és que definitivament no aniràs a treballar. Un cop vaig haver aclarit la situació, em vaig permetre de dormir unes hores més abans d'avisar de la malaltia i de sortir cap a la botiga de queviures per proveir-me del necessari per al segon boeuf bourguignon. I la segona vegada que vaig fer boeuf bourguignon, us ho faré saber, va sortir perfecte. De vegades només cal fer assaig i error, això és tot. 

I així és com vaig escriure el meu post del dia i vaig cuinar el meu segon boeuf bourguignon, mentre em recuperava de la grip estomacal que havia dit al meu cap que tenia, però que, de fet, era una cosa una mica menys innocent i, miraculosament, havia acabat sent una cosa menys greu, i el sopar estava a punt a les 5.30 o així. Estava considerant dutxar-me —a casa meva, la màxima expressió d'autoconfiança quan hi ha convidats— quan va sonar el telèfon. 

Ni tan sols va ser la Judith qui va trucar. No he parlat mai amb la Judith, i pel que sembla no ho faré mai. 

«Em sap greu», es va lamentar el periodista. Estava distret. «Sé com ho estaves esperant. Ella no vol aventurar-se a venir a Queens amb aquest temps.» 

[...] 

Aquella nit els pèsols eren preciosos, la conversa variada. I el bourguignon deliciós, de manera que la Judith és qui s'ho va perdre, oi?" 

Julie Powell (2011). Julie & Julia. My year of cooking dangerously. Londres: Penguin.

Quantes vegades he explicat que aquesta pel·lícula va ser un dels detonadors que em va empènyer a crear el blog? I no només això. Em va fer descobrir la Julia Child i L'art de la cuina francesa. He vist la pel·lícula un munt de cops, podria pensar que me la sé de memòria, però cada vegada que la veig, hi descobreixo un detall nou que em fa voler repetir.

Quan entres en aquest món dels amants de la cuina, ja no en pots sortir, i cada vegada tens més necessitats. Fa molts anys que desitjava tenir una cocotte, aquesta fantàstica cocotte vermella de Le Creuset, que és un objecte de culte, i enguany va ser el meu regal del Dia de la Mare. Un gran regal!

Han passat sis mesos i no hi ha hagut cap setmana que no la fes servir. I la qualitat del menjar... extraordinària! Però tenia molt i molt clar que el primer plat que hi faria seria el boeuf bourguignon de la Julia Child, un regal de mite es mereix una estrena a l'alçada. Fa molt de temps que el vaig fer, però no l'havia publicat perquè volia que el text literari fos de la pel·lícula Julie & Julia i això tenia una dificultat afegida. Finalment, he trobat el llibre publicat en anglès i m'he decidit a fer aquest post com a regal de Nadal. Què més es pot demanar?

Boeuf bourguignon

Ingredients (6 p.)

175 g de bacon o pancetta fumats

750 g de carn de bou a daus

1 pastanaga a rodanxes

1 ceba en cercles

2 cullerades de farina

3 tasses de vi negre

2-3 tasses de brou de carn

1 cullerada de concentrat de tomàquet

2 grans d'all aixafats

1/2 culleradeta de farigola

1 fulla de llorer

18-24 cebetes blanques

500 g de xampinyons frescos

Mantega

Sal, oli d'oliva verge extra, pebre, sucre

Primer traiem la cotna del bacon i el tallem en llardons (tiretes de 5 mm d'ample i 4 cm de llarg). Els escaldem en aigua bullent durant 10 minuts, els escorrem i els eixuguem (comparteixo amb la Julie Powell que jo, d'entrada, no en veuria la necessitat, però si la Julia Child diu que s'ha de fer, considerarem que la seva opinió és la correcta).

Preescalfem el forn a 230º. Saltem el bacon amb una mica d'oli a foc moderat durant 2-3 minuts perquè es dauri i el retirem.

Amb paper de cuina, eixuguem els daus de bou per treure'n la humitat i els saltem en el mateix oli en què hem saltat el bacon. Deixem que es daurin per totes bandes i els reservem.

En el mateix greix, daurem la pastanaga i la ceba. Podem desglaçar les verdures amb una mica de vi. Quan estiguin daurades, hi tornem a posar la carn i el bacon, ho salpebrem i hi afegim dues cullerades de farina. Ho remenem tot bé perquè es dauri la farina.

Hi aboquem el vi, el brou, el tomàquet concentrat, l'all i les herbes aromàtiques (jo hi he posat un farcellet d'herbes). Fem que arrenqui el bull al foc i traslladem la cocotte tapada a la banda de baix del forn. Abaixem la temperatura a 165º i ho deixem coure entre dues hores i mitja i tres hores.

Mentrestant, preparem les cebetes i els xampinyons.

Pelem les cebetes, les posem en un cassó amb 1 litre d'aigua i 1 cullerada de sal gruixuda. Les fem bullir 2 minuts i les colem.

En una paella hi posem 20 g de mantega, la fonem i hi afegim les cebetes i 1 cullerada de sucre blanc. Les tapem i les deixem coure a foc suau 20 minuts, removent la paella perquè no s'enganxi.

Rentem i tallem els xampinyons (si són petits, els deixem sencers). En una paella, afegim oli i mantega a parts iguals. Quan estigui fosa la mantega, hi afegim els xampinyons i els deixem enrossir (el temps dependrà de si s'han fet a làmines o s'han deixat sencers, entre 5-10 minuts aproximadament).

Quan la carn estigui feta, la reservem, juntament amb el bacon i les pastanagues. Passem la salsa pel colador xinès i la reduïm en un cassó al foc. Retornem la carn, el bacon, les pastanagues, les cebetes i els xampinyons a la cocotte, i hi aboquem la salsa per damunt.

Quan el servim als plats, hi afegim julivert fresc.

Daurem el bacon a tiretes (llardons)

Daurem la carn de bou, que hem eixugat prèviament amb un paper de cuina

Quan estigui rossa per totes bandes, la reservem

Daurem la ceba i la pastanaga

Ho tornem tot a la cocotte i hi posem dues cullerades de farina

Hi afegim el vi, el bou, el concentrat de tomàquet, l'all i les herbes aromàtiques, 

Ho portem a ebullició i ho traspassem al forn

En una paella amb oli i mantega, daurem els xampinyons

Caramel·litzem les cebetes en una paella amb sucre

Separem la carn, el bacon i la pastanaga

Passem la salsa pel xinès i la reduïm

Ho tornem a posar tot a la cocotte, amb les cebetes i els xampinyons

Quan ho servim, hi afegim julivert fresc acabat de picar

Podeu comprovar la meva passió per la Julia Child i la pel·lícula Julie & Julia en aquests posts:

Una bullabessa d'aniversari

Una amanida niçarda inconfessable

Fer arròs caldós amb un llamàntol de Dicker

Caurem en el teu parany mentre preparem la 'carbonnade'

Amarats de benestar després d'un senyor sopar

Com més bo és el vi, menys pateixes l'endemà al matí