Li revelà els seus sentiments per unes bones croquetes
"La Rosa creia que les croquetes de la Tata eren les més bones que havia tastat mai, li quedaven de meravella.
La Tata Pona trinxava la carn del pollastre, rostit prèviament, amb una mica de pernil salat, del bo, i hi afegia uns bocinets de fetge d'ànec, una mica de trufa ratllada, sal, pebre i un polsim d'unes herbes aromàtiques especials que la senyora Paula —la germana de doña Mercedes— portava del sud de França, quan venia de visita. Ho barrejava tot i ho lligava amb una beixamel espessa. Les croquetes no eren ni gaire grosses, ni gaire petites, la mida justa. Les arrebossava amb ou i farina de galeta i les fregia fins a deixar-les ben daurades. Sovint les acompanyava amb una crema de bolets feta amb el suc del rostit, llet, farina, una nou de mantega i una mica de ceba enrossida. Tothom s'hi tornava boig. Malgrat que la Lola havia provat d'imitar-les, mai no li sortien com a la Tata.
La Rosa estava fregint-les quan l'Arturo va treure el cap per la cuina. Va abaixar la mirada; encara es posava nerviosa quan, fora de les classes, se'l trobava per la casa.
—Estàs fent croqueteeeeees?
—Per sopar.
—Ummmm! —va saltar sobre el plat amb la velocitat d'un felí i ja se n'estava cruspint una.
—Què faaaas? —la Tata, que estava al darrera, li va donar una plantofada—. Ni se t'acudeixi agafar-ne una altra!
—Impossible, Tata! Ho sento... —I, amb la boca plena, va anar per la segona. Ara sí, la plantofada al clatell va ser més contundent...
A la Rosa li van agafar ganes de riure, semblaven nens.
—Que paris!
—Uf, quina mala gaita gastes, Tata! —va dir ell, gratant-se'l—. És culpa teva, per fer-les tan bones.
La Rosa va sortir de la cuina, necessitava agafar ous del rebost. Des d'allí els sentia parlar en un to divertit, com si juguessin al gat i al gos; gairebé sempre era igual entre ells.Quan es disposava a tornar-hi, el canvi de to, ara molt seriós, de la Tata Pona, la va fer aturar-se. La porta era mig oberta, però no va gosar entrar-hi.
—Ui, quan parles amb aquest to... Què he fet, ara?
Els sentia des de l'altra banda. No va poder estar-se'n de parar l'orella.
—Què estàs fent? —li deia la Tata. Semblava que anava de debò.
—Què vols dir? Què estic fent de què?
—La Rosita.
En sentir el seu nom, el cor li va fer un bot.
—No sé a què et refereixes. —La veu de l'Arturo semblava trontollar.
—Sí que ho saps. Prou bé que ho saps.
La curiositat de la Rosita no va poder més i va mirar per l'escletxa.
L'Arturo havia deixat de mastegar i havia abaixat els ulls. En aixecar-los, la seva expressió semblava diferent.
—No m'agrada que juguis amb ella. No s'ho mereix.
—No jugo amb ella, Tata. No és la meva intenció.
La Rosita es moria de vergonya. Sabia que no havia d'escoltar, havia de marxar d'allà de seguida, era una conversa entre ells, estava fent mal fet, però... Semblava que els peus se li havien clavat a terra.
—Doncs què fas exactament? —li deia la Tata—. Quina és la teva intenció? Explica-m'ho perquè jo no ho entenc! Mai no m'ha semblat bé aquest joc que feu, el de les classes... però no he dit res perquè sé que la Rosita va boja per aprendre, per superar-se. Ja temia que això tindria un preu. El joc ha anat massa lluny, Arturo. No vull que aquesta noia pateixi. És una persona estupenda, sensible i massa innocent. Es mereix que les coses li vagin bé. La Rosita fa molt temps que s'ha encapritxat de tu, a hores d'ara ja te'n deus haver adonat, no ets idiota; però temo que el caprici està anant massa enllà i no vull que hi segueixis jugant! Això s'ha d'acabar.
La veu de la Tata li arribava a batzegades, les paraules eren fluixes però li semblava haver-les entès bé.
—No hi jugo, Tata, no hi jugo. Ja t'ho he dit.
—I què fas, doncs?
Va fer unes passes enrere, disposada a marxar. No, no tenia dret a escoltar! Com era possible que estigués fent allò? Ja era d'esquenes quan va sentir la resposta, clara.
—N'estic enamorat."Carme Osan Tort (2015). Un pont de silenci. Barcelona: La Rosa dels Vents (pàg. 55-57).
Qui pot resistir davant d'unes croquetes ben fetes? Les de la Tata Pona es podrien qualificar de croquetes gourmet, com les de la iaia Elvira, de rostit de pollastre i vedella, que vaig publicar als inicis del blog i que trobareu enllaçades una mica més avall. Però les croquetes també tenen la virtut de ser cuina d'aprofitament i aquestes són les que vull compartir avui.
A mi m'encanten les croquetes i, encara que són entretingudes de fer, el resultat d'assaborir una bona croqueta casolana compensa amb escreix l'esforç dedicat. Si, a més, són d'aprofitament, ja no podem demanar més. D'una banda, no llencem menjar que ha sobrat i, de l'altra, tenim un altre plat tan o més deliciós que el primer.
Si voleu veure més receptes de croquetes, aquestes són les que he compartit fins ara. De ben segur que n'hi haurà més.
Croquetes de carn d'olla
Ingredients
El tall
Carn d'olla, és a dir, la carn que hi hagis posat al brou. Concreto la que hi vaig posar jo i de la qual van sortir aquestes croquetes tan rebones.
1 cuixa de gallina
2 ales de pollastre
1 bon tros de conill de vedella
1 punta de pernil sec
Per a la beixamel
1 ceba de Figueres
Mantega
3 cullerades de farina
600 ml de llet (també es pot fer servir brou)
Nou moscada
Sal, pebre
Per fer les croquetes
3 ous
Pa ratllat
Oli d'oliva verge extra
Per fer aquesta recepta prèviament hem hagut de fer el brou habitual, perquè, insisteixo, aquestes croquetes són d'aprofitament i, per tant, es tracta de treure-les del menú habitual i no de fer-ne un expressament. Abans jo feia brou cada setmana, però actualment a casa meva el consum de carn s'ha reduït considerablement i ja no necessitem fer-ne tan sovint.
Hem deixat reposar el brou, l'hem colat i hem reservat les verdures i la carn. Per fer les croquetes agafarem la carn, tot i que hi ha gent que també hi barreja les verdures. Jo no ho he fet mai i no us puc dir com queda. Agafem només la carn del pollastre i la gallina, és a dir, traiem la pell de les ales i els ossos d'ales i cuixa, i polim el conill de vedella per si té algun nervi o tendrum. Ho piquem tot, juntament amb el pernil, i ho reservem.
Pelem, rentem i piquem una ceba. En una cassola, hi posem un tros de mantega i hi sofregim la ceba fins que quedi ben caramel·litzada. Aleshores, hi afegim la farina i ho remenem bé perquè s'enrosseixi, però no es cremi. Quan veiem que no en queda de crua, hi anem afegint la llet calenta de mica en mica. A mesura que es va absorbint la llet, n'afegim més sense deixar de remenar tota l'estona. També podem fer servir la meitat de llet i la meitat de brou, el gust de les croquetes s'intensificarà, però no seran tan cremoses. Cadascú que triï el que més li agradi.
Quan ja hi hàgim afegit tota la llet i tinguem una beixamel espessa, hi ratllem una mica de nou moscada i hi afegim sal i pebre. Hi aboquem tota la carn triturada que teníem reservada i mesclem bé tota la massa deixant-la uns minutets més a la cassola. Traspassem la massa a un tàper de vidre, la filmem a pell i la deixem refredar. Quan estigui del tot freda, tapem el tàper i el deixem reposar a la nevera fins a l'endemà.
L'endemà donem forma a les croquetes amb l'ajuda de dues culleres o amb les mans, de la manera que ens vagi millor fer-ho. Les arrebossem una per una, primer passant-les per ou i després per pa ratllat, i les deixem reposar una mitja hora a temperatura ambient. Això farà que el pa s'assequi i que quedin més cruixents.
Com sempre dic, hi ha gent que les passa primer per farina i després per ou i pa ratllat. Diuen que així no s'obren en fregir-se. No sabria dir si això és veritat o és un mite. A mi normalment no se m'obren pas, només alguna vegada, i l'altre dia mirava un Cuines en què les croquetes s'havien passat per farina i al Marc Ribas també se li va obrir una croqueta. Per a mi, aquestes croquetes tenen prou consistència i no cal posar-hi farina, però, com sempre, cadascú que segueixi el mètode que li vagi millor.
Posem oli d'oliva abundant en una paella i, quan estigui ben calent, les fregim. Quan estiguin ben rosses, les deixem sobre paper absorbent per retirar l'excés d'oli. Òbviament també es poden fer amb fregidora.
Amb aquestes quantitats a mi m'han sortit quaranta croquetes i n'he congelat la meitat. Es pot congelar la massa, però jo crec que, un cop t'has empantanegat a fer croquetes, és millor fer-les totes de cop i congelar les que no t'hagis de menjar en el punt abans de fregir (és a dir, passades per l'ou i el pa ratllat). Venen uns motlles per emmagatzemar croquetes que no ocupen gaire espai i, d'aquesta manera, quan les vulguis consumir, poden anar directes del congelador a la fregidora i no cal tornar a passar pel procés de donar forma i arrebossar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada