Boca cosida i no ho sabrà ningú

"Piero y Teresa se presentaron a la hora de comer con las niñas. Mariola había preparado lo que más le gustaba a Tito: sardinas fritas en agridulce y biancomangiare, el auténtico, con leche de almendras. Todos se sirvieron por segunda vez pescado, excepto ella, que se había llenado el plato con ensalada de hinojo y naranja. 

Ante la mirada inquisitiva de Teresa, Mariola se sonrojó: 

—Es que me gustaría adelgazar. —Después añadió, apresuradamente—: A mi edad, hay que pensar en la salud.

Y miró a su marido. Tito estaba pensando en otra cosa y no la había escuchado, pero le devolvió en todo caso una suerte de sonrisa. Cuando Sonia le ofreció el postre, Mariola renunció también a él. Le hizo un gesto para que se lo llevara a su hija, pero no antes de haber olido largamente la salsa de pistacho, chocolate y canela esparcida sobre el biancomangiare. Después, con la misma voluptuosidad, extendió la mano hacia la frutera repleta de albaricoques.

Mientras tomaban el café, Piero no se separaba de Tito, quien al final le dijo: 

—Vamos a ver lo que han hecho con el Bentley mientras yo no estaba. 

Piero, con las manos en los bolsillos y los hombros echados hacia atrás, le seguía y caminaba dando largos pasos, mirando a su alrededor. 

—Te habrá dicho Santi que voy a hacer una donación a tu mujer. No porque tú no seas capaz de mantener a la familia más que decorosamente, pero espero que os sea de ayuda. Haré otra también para las niñas. Huelga decir que, si tenéis más hijos, tal y como yo lo espero, haré lo mismo con ellos. 

Piero esbozó un «gracias». 

—Viviréis lejos de nosotros —prosiguió Tito—. A Teresa le hará falta mayor atención y afecto por tu parte. Y respeto. Estoy convencido de que será así.

Lo miró a hurtadillas: los hombros caídos, el pecho encogido hacia dentro, las piernas blandas, Piero parecía incluso haberse empequeñecido. Tenía miedo, y Tito casi sintió compasión: Teresa se había casado con un poltrón. Pensó en Elisa y se le retorcieron las tripas. Abrió de golpe la portezuela del Bentley y le enseñó a su yerno el salpicadero y los mandos, gélido, cortés. 

Mientras se dirigían a reunirse con los demás, le dijo: 

—Presta atención a lo que te he dicho; recuerda que tengo dos hijas. 

Piero pareció tambalearse y le faltó un pelo para caerse."

Simonetta Agnello Hornby (2008). Boca sellada (trad. Carlos Gumpert). Círculo de Lectores (pàg. 235-236).

Vaig llegir La Mennulara l'any 2003, quan va sortir publicada en català, i em va captivar totalment. No vaig poder evitar pensar que era la mena d'història que m'hauria agradat escriure a mi i em vaig convertir immediatament en fan d'aquesta autora, però era la seva primera novel·la i no vaig poder llegir-ne res més. 

Li vaig perdre la pista fins que, força anys més tard, em van regalar Unas gotas de aceite, un llibre magnífic que vaig perdre i vaig retrobar prop d'un any més tard i que apareix en més d'un dels meus posts perquè cada fragment és poesia de la vida quotidiana i no me'n puc estar de compartir-ho. Em passa el mateix amb el que m'estic llegint ara, Palermo es mi ciudad, que també és autobiogràfic i absolutament meravellós. M'he d'aturar a prendre tantes notes que la lectura avança lentament i aviat el quadern de notes tindrà el mateix gruix que el llibre. Estic segura que apareixerà més d'un cop en el blog. 

Arran d'aquests dos llibres més de memòries, vaig descobrir que l'autora havia anat publicant novel·les cada dos o tres anys i que les tres primeres (La Mennulara, La tía marquesa, Boca sellada) constitueixen el que ella mateixa anomena la trilogia siciliana, tot i que després en va escriure d'altres en què l'escenari també és la seva Sicília natal. Això vol dir que se m'ha girat feina —i entusiasme per fer-la, no cal dir-ho— per recopilar-les i llegir-les totes.

Boca sellada és una història colpidora, de passions i secrets que venen de lluny i que marcaran aquesta família aparentment afortunada, propietària d'una pròspera fàbrica de pasta, molt més del que volen creure. Una altra història de família dura i complicada de les que a mi m'apassionen.

He triat aquest fragment perquè hi surten les sardines fregides, que, tot i ser humil, és el plat preferit d'en Tito, i per les veritats que s'amaguen darrere de tots els gestos. Si voleu saber-ne més coses, haureu de llegir el llibre.

Podeu comprovar que soc molt fan de Simonetta Agnello Hornby en aquests altres posts:

Sardines afrodisíaques de la Mennulara: sardines farcides al forn

Ricotta per a una fuga consentida: canelons d'espinacs i ricotta

Una parmigiana com a elixir de la felicitat: parmigiana di melanzane (tenia clar que algun dia faria una parmigiana i que aniria acompanyada d'aquest llibre, ja que és el plat preferit de la família Agnello i s'ho mereixien, però va coincidir en l'època que havia perdut el llibre i vaig haver de buscar un altre text, que també m'agrada molt, però no me'n vaig poder estar de parlar-ne)

Trobem la reina del camuflatge en una melitzanosalata: melitzanosalata

Mai no vam arribar a un acord sobre la millor salsa de tomàquet: salsa de tomàquet

Mandonguilles d'albergínia davant l'amenaça d'un segrest: mandonguilles d'albergínia

Sardines fregides

Ingredients (4 p.)

1/2 kg de sardines petites

Farina

1 ou

Sal

Oli d'oliva verge extra

Netegem les sardines d'escates i els traiem el cap i la tripa. Les obrim per un lateral i en traiem l'espina amb compte de deixar-hi la cueta. Salem els filets, els passem per farina i per ou batut.

Posem oli en una paella i, quan estigui ben calent, hi fregim les sardines a tongades. Un cop cuites, les deixem una estona sobre paper absorbent per treure'n l'excés d'oli. 

Les podem servir acompanyades amb pa amb tomàquet. Per a mi, un dels millors sopars possibles. Acabades de fer són delicioses però, si en sobren, també m'agraden fredes l'endemà.

Netegem la sardineta d'escata, cap i tripa, i en traiem l'espina

Les enfarinem

Les passem per ou batut

Les fregim

Les deixem sobre paper absorbent i les servim

Les acompanyem amb pa amb tomàquet