Era l'època en què tothom menjava llegums secs

"Quant de temps feia que no havia pensat en la porta cotxera dels senyors Rius plena de camèlies florides? I em ve el dubte, quan les tancaven?, perquè les camèlies floreixen a l'hivern i si floreixen al temps dels freds més forts no calia aixoplugar-les. Tot és misteriós, difícil de comprendre. Però la porta cotxera existia i les camèlies a dintre també. Potser era a l'estiu que les veia tot passant agafada de la mà del meu avi?, per protegir-les del sol. [...] Mirar, des de la barana, no sé on era, però segur que hi havia una barana, al fons amb les vies lluents per on relliscaven les rodes dels trens era una festa i a la vora de l'estació en el que era i és el carrer de X hi havia la torre d'uns altres senyors, molt fi de segle, amb reixes de  ferro historiat que no vol dir res perquè hauria de saber explicar més detalladament com eren de cargolats els ferros, hi havia uns altres senyors als quals el meu avi també els treia tots els papers que necessitaven. Hi havia dues nenes, m'acollien bé i mentre l'avi parlava i feia visita amb els pares elles em duien al jardí... ah! devia ser des d'aquest jardí que devia mirar les vies del tren... al fons hi havia una barana. Era un jardí petit, amb palets grossos a terra, amb sardinells estrets, amb moltes xeringuilles, trist a l'hivern perquè les xeringuilles a l'hivern perden la fulla i totes les parets del jardí tenien un aire despullat un aire de jardí mort. Sí, em sembla recordar que damunt del tren de Sarrià —es baixava a l'andana per dues escales una per a baixar i una altra per a pujar—, hi havia un pont; una altra possible barana des d'on mirava a baix i al carrer d'Alfons XII hi havia el lampista al davant de la casa de Maragall i el meu avi, sempre que anàvem a casa del lampista, assenyalava la casa i deia veus aquella placa? diu que aquí havia viscut el més gran dels poetes catalans, després de Mossèn Cinto, és clar. I les estades a casa del lampista eren llargues. També hi havia dues nenes però a aquestes les coneixia perquè també, com jo, anaven al col·legi de Lourdes. Eren molt rosses, amb els cabells llargs i estirats, tan fins que se'ls embolicaven. La seva mare em donava, ens donava xocolata sense pa la meva mare deia sense pa és dolent de menjar xocolata perquè és calenta i pot irritar els budells i aleshores s'estenia en què el més important a la vida és tenir una bona salut i la salut la dóna sobretot el menjar sa, no vol dir que algun dia no es pugui fer un excés, però en general s'ha de menjar lleuger i sòbriament... però no sé què devia entendre per menjar sobri i lleuger perquè era l'època en què tothom menjava grans plàteres de carn d'olla, brous tan grassos que es podien tallar amb ganivet, plàteres d'arròs carregat d'escamarlans i de carn magra... I molts llegums secs, mongetes, les del ganxet són les més fines, cigrons amb bacallà, cigrons bullits amb patates retats amb trossos de cansalada fregida o de botifarra negra... el bacallà amb patates, guisat, era potser el plat més inofensiu que recordo. I les verdures per a acompanyar els llegums, les cols, els espinacs, les bledes, els bròquils, bròquil ben calent, encara fumant a taula a l'hivern i llom arrebossat per a acompanyar-lo. Tot era bo. Tot feia salut. Tots estàvem contents, sobretot jo i el meu avi quan tornàvem a casa després de les excursions per les torres de Sant Gervasi, de Cassoles. Per què? Trobava lleig que al nom d'una barriada amb tants jardins hi afegissin de Cassoles. I a l'estació del tren de Sarrià, a la vora del jardí de les xeringuilles hi havia un rètol que així que vaig saber llegir llegia cada vegada que amb el meu avi passàvem davant del baixador o anàvem a casa del lampista o a casa dels senyors dels ferros historiats i del jardí amb les xeringuilles seques."

Mercè Rodoreda (1999). "Quant de temps feia...". A: Un cafè i altres narracions. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda. Institut d'Estudis Catalans (pàg. 221-222).

Aquest relat està inacabat, però el van recollir en l'apèndix d'aquest llibre tant per la qualitat literària del text com per la valuosa informació sobre la infantesa de Mercè Rodoreda que se'n pot extreure. Hi trobem tot d'elements que es van repetint en la seva obra, com ara les torres de Sant Gervasi, els jardins i les flors, però també hi apareixen al·lusions als àpats, cosa molt més inusual.

Les plàteres de carn d'olla i els brous grassos podrien fer pensar que ho havia escrit pels volts de Nadal, però els llegums, les cols, els bròquils i les verdures de fulla verda ens situen també a l'hivern, però ja en un moment de menges molt més humils. M'han fet gràcia les combinacions, el llom arrebossat per acompanyar el bròquil fumejant a taula, la patata amb els retalls de cansalada o botifarra negra i les mongetes del ganxet sempre tan fines. Això podria ser perfectament una taula d'hivern al Vallès, sense anar gaire lluny, la taula de casa meva. 

M'ha recordat un plat que a casa es fa setmanalment, estiu i hivern: mongetes seques —o fesols, com en diu el meu home— passades per la paella. De tant en tant amb botifarra, com marca la tradició, però molt més sovint per als nens les fèiem amb llibret de llom, que els encantava (ara les fem amb tofu arrebossat). Suposo que no havia inclòs la recepta al blog perquè no pot ser més senzilla, especialment si utilitzes el llegum ja cuit, però aquesta narració de la Rodoreda ara me'n dona l'oportunitat. No tot han de ser plats de festa!

Mongetes seques passades per la paella

Ingredients (4 p.)

400 g de mongetes seques (800 g si són cuites)

1 tros d'alga kombu

1 ceba

3 claus

1 fulla de llorer

4 grans d'all

Oli d'oliva verge extra

Sal, pebre

Deixem en remull les mongetes la nit abans amb l'alga kombu. L'endemà les colem i les posem a l'olla de pressió amb l'alga kombu i les cobrim amb un pam d'aigua. Pelem i rentem la ceba, hi clavem els claus d'espècia i l'afegim a l'olla juntament amb el llorer. Tapem l'olla i la posem a foc fort perquè arrenqui el bull. Quan pugi la vàlvula, abaixem el foc i les deixem coure uns 30 minuts (compte amb el temps, que pot ser diferent segons el tipus de mongeta, l'olla i el foc).

Coure llegums, per a mi, és de les coses més difícils que hi ha i per això acostumo a comprar-los cuits. Ja fa temps que se'm va posar entre cella i cella que n'havia d'aprendre, però he hagut de fer unes quantes proves i encara no n'estic del tot satisfeta, especialment amb els cigrons, que continuo trobant infinitament més bons els que compro cuits al mercat de Cardedeu. En tot cas, les regles d'or són aigua freda i no posar-hi sal fins al final de la cocció.

Quan hagi transcorregut aquest temps, apaguem el foc i deixem que surti tot el vapor abans d'obrir l'olla. Tastem les mongetes per veure si estan prou cuites i, si no ho estan, deixem que coguin una estona més amb l'olla destapada. Si estan al punt, les colem i les reservem.

Aixafem els grans d'all sense pelar. En una paella, hi posem un bon raig d'oli d'oliva. Quan estigui calent, hi tirem els alls i deixem que s'enrosseixin. Quan estiguin rossos, hi aboquem les mongetes, hi posem sal, les tapem i abaixem el foc. Hem de deixar que s'enrosseixin, però que no es cremin. Per a això, hem d'anar agitant la paella pel mànec sovint (no hi hem de posar cap cullera perquè s'aixafarien les mongetes i han de quedar senceres), l'anem destapant de tant en tant i, si cal, hi afegim un rajolinet d'oli. 

Si hi ha moltes mongetes, no es poden fer totes de cop. Aquesta quantitat de mongetes jo la faig en dues tongades. Quan està la primera tongada, l'aboquem en una plàtera i la deixem tapada o al forn perquè no es refredi. Quan està la segona tongada, les afegim a la plàtera i les servim calentes.

Mongetes seques ben torrades

Amb hamburguesa de tofu i rotllets de carbassó

Amb botifarres variades i pebrot escalivat 

Amb tofu empanat