Esgarraet i corrupció com a 'modus vivendi'

"Els voltants del Mercat Central és una desfilada incessant de persones. És dels llocs més transitats de València. El mercadet ambulant i les nombroses botigues del barri antic ho propicien. Ensopegues, literalment, amb turistes russos amb la cara de no entendre res o d'indiferència escoltant les explicacions d'una guia que els recita la història de la llotja de la Seda. La guia assenyala els detalls de la porta principal obviant les escenes més explícitament sexuals, com ara les dues figuretes practicant un seixanta-nou, en la meua opinió bastant correcte. [...]

Abans d'allargar-me al punt de la reunió aprofite l'avinentesa per comprar papaies, tomates raf i xirimoies. Al fons, a l'esquerra, està el Bar Central. Una barra rectangular oberta pels dos costats. Albert, el Negociador, m'espera assegut en un tamboret.

—Ja has carregat —m'indica la bossa.

—Productes que són difícils de trobar al poble.

Deixe la bossa a terra i encaixem.

—Però en canvi —diu— teniu un aire més net. Mai no he comprès que un tipo es compre un pis a la ciutat per tres milions d'euros. Quan baixa al carrer respira la mateixa merda que el més desgraciat.

—Supose que la diferència està en el pis.

És un home elegant, l'Albert; de la meua alçada, amb unes ulleres de pasta marrons fosques, una mica voluminoses, que destaquen en la cara, prima i allargada amb l'indici de no prendre el sol per prescripció mèdica.

Ullem la carta i triem esgarraet amb bacallà, aladrocs marinats, braves, croquetes de pollastre rostit i una botella de vi negre autòcton. Li ho demana a la cambrera.

—Així doncs —expulsa amb esbufec les paraules—, vols saber detalls de l'operació Mestalla.

—Sembla interessant.

—És divertit.

Ens porten el vi i l'esgarraet amb bacallà. Encara hi ha poca gent a la barra. Albert, al·lèrgic a les companyies alienes, ha elegit la punta, on només hi poden seure dos. Serveix les dues copes de vi.

—Salut —li dic.

—Per València —fa ell.

—No tinc res a agrair-li.

—Perquè no has sabut aprofitar-te'n. Sóc d'un poblet de la Rioja. Este estiu farà vint-i-un anys que vaig vindre. He après moltes coses a València, però me n'he quedat amb una: ací, la corrupció no és modus operandi sinó un modus vivendi. Sou molt tolerants. Disculpa'm el cinisme.

Vam brindar:

—Pel teu cinisme, per la nostra tolerància —bevem—. Què hi ha de divertit en el tema de Mestalla?

—Tu recordaràs que Paco Roig, que era el màxim accionista, va vendre les accions.

—Féu un bon negoci.

—El millor de tot és que ell no se les volia vendre, s'entestava a presidir de nou el València. Foren unes reunions a tres bandes: els constructors, la banca i Paco Roig.

I la Generalitat d'àrbitre parcial: amenaçant Roig que les venguera.

—Per què?

—A ell no el podien dominar, té un caràcter particular. Necessitaven un tio obedient. Roig no es duia bé amb l'alcalde. A més, era partidari d'una reforma de l'estadi. Els altres volien un camp nou, una operació especulativa grandiosa i, sobretot, el volien lluny, que no participara en res...

—Estaves present?

—Estava prop.

Ho has d'entendre. Si parles amb un negociador com Albert no et donarà tota la informació. Vaig insistir, però:

—¿Tan prop com per escoltar el contingut de les reunions?

—M'agrada com fan l'esgarraet ací.

No era una ironia, fou la manera d'indicar-me que només em facilitaria la informació imprescindible.

Menjàrem una mica, beguérem.

—Et deia que fou divertit, perquè Paco Roig, gran actor, tot siga dit, no se n’eixia ni un centímetre del seu discurs: Senyor president, la meua il·lusió és presidir el València, és la il·lusió de la meua vida, etc.

—Em puc imaginar la trobada.

—Cada vegada que pronunciava la paraula «il·lusió», les accions pujaven de preu. Com que sabia que no el deixarien presidir el club, jugava les seues cartes. Cabut com és ell, una reunió darrere de l'altra, resistint la pressió. Enorme, d'altra banda, però en eixe ambient es troba com un ànec a l'aigua.

La guia mostrava el mercat als turistes, que miraven encuriosits les fruites i les verdures amb més interès que l'arquitectura.

—Un dia —continuà Albert— em va dir: Qui té pressa no es diverteix.

—Què volia dir?

—Que era conscient de la pressa dels altres per tancar l'operació.

Ens van dur els aladrocs.

—Tenen molt bona pinta —va regraciar a la cambrera, que ho va agrair amb una caiguda d'ulls—. Tasta'ls.

M'arrima el plat. Els taste. Albert és d'aquells que els agrada posar pauses, mantindre la tensió per dominar l'escenari. És el seu costum professional, per bé que amb mi no li calia.

Un turista abandona el grup, es posa a la nostra vora, demana una bier, se la beu en dos glops. Albert i jo l'observem: aquest és el nostre turisme, de mitjó i sandàlia. Deixa les monedes que li han dit i se'n va amb un aire de no tindre la més mínima preocupació. Tornem a la conversa, li dic a Albert.

—A la fi van ser determinants amb Roig: o vens les accions o no hi haurà estadi nou. Llavors es va marcar una fallada de pòquer. Mirà fit a fit el representant dels compradors i li amolla: vos compre les accions a tres-centes mil pessetes cadascuna.

—Quina atrocitat de fallanca!

—Pensa que el primer paquet d'accions que va adquirir les va comprar a nou mil pessetes, però la magnitud del negoci posterior era tan extraordinari que no l'hi haurien venut ni pel doble.

—¿Quant calcules que podien guanyar amb la venda de Mestalla i la construcció del nou estadi?

—Només en la venda de Mestalla al voltant dels cinc-cents milions d'euros. Conec els números. Ara bé, coneixent l'afició que tenen als sobrecostos, la construcció de l'estadi hauria sigut espectacular. En les obres de Florentino Pérez i Santiago Calatrava sembla que en són especialistes. Saps què és un alfarrassador?

—El paio que compra les taronges a ull.

—Doncs això mateix sembla que feia el presumpte arquitecte en el projecte de les obres. Calculava a ull i allà vas, cabàs!

—Què pretenien fer en els terrenys de Mestalla?

—Vuit edificis.

—Alts.

—Altíssims. L'alcalde tenia previst canviar el Pla d'Ordenació Urbana, els solars passarien d'equipament esportiu a zona edificable. Little Hong Kong, en deien de conya. Roig, amb aquella fallanca de pòquer, augmentava el preu de les seues accions.

—Li va eixir bé.

—Jugava amb l'avantatge que a un dels compradors se li'n va anar el morro. Abans de les reunions, li va preguntar a un amic de Roig si vendria les accions. Segur, contestà l'altre. Llavors, per fer-se l'espavilat va enviar-li a través de l'amic una oferta extraoficial molt bona. Roig va negociar a partir del doble d'este preu. Mires per on ho mires li ho posaren en safata de plata. No els importava regalar els diners, donat que el projecte de guanys era fabulós. De cap de les maneres li deixarien el poder social del València a les seues mans.

La cambrera va portar les braves."

Ferran Torrent (2015). Un dinar un dia qualsevol. Barcelona: Columna (pàg. 23-27).

Ara mateix m'agradaria ser al Mercat Central de València i observar-ne la vida i l'animació des de la barra del Bar Central amb el mateix menú que han triat el Marc i l'Albert: esgarraet amb bacallà, aladrocs marinats, braves i croquetes de pollastre rostit. Se'm fa la boca aigua només de pensar-hi. I per acabar-ho d'adobar, ser testimoni d'una bona trama sobre la venda dels terrenys de Mestalla, que acabarà enredant-se amb altres trames fins a teixir aquest entramat protagonitzat per màfies, baixos fons i personatges corruptes de tota mena i pertinença social. Ja ens ho han advertit, a València la corrupció no és modus operandi sinó el modus vivendi d'una part de la societat. No us moriu de ganes de conèixer-ho de primera mà?

Esgarraet

Ingredients (4 p.)

250 g de bacallà esqueixat

3 pebrots vermells grossos

1 gra d'all

Oli d'oliva verge extra

Olives negres

Pinyons

Unes hores abans posem el bacallà en aigua per dessalar-lo. Si són tires fines, hi ha qui no el dessala, només el renta i el posa directament al plat. Com tot, és qüestió de gustos. Jo prefereixo el bacallà més gruixudet i dessalar-lo, però és veritat que s'ha de deixar amb un punt fort de sal, no pot estar totalment dessalat. Per això, posant-lo en remull unes quantes hores abans i sense canviar-ne l'aigua potser ja n'hi ha prou.

Escalivem els pebrots de la manera que ho fem habitualment (escalivada), els pelem i els fem a tires. Per pelar-los fàcilment, va molt bé posar-los en un plat fondo i deixar-los tapats mentre es refreden. Alhora els pebrots deixaran anar molt de suc i no l'hem de deixar perdre. 

Traiem el bacallà de l'aigua, l'eixuguem amb paper de cuina i el deixem en un bol gros. Pelem i piquem l'all ben finet i l'afegim al bacallà. Hi afegim també els pebrots escalivats i el suc que hàgim pogut conservar. Ho barregem tot bé, hi afegim oli d'oliva verge extra i ho deixem a la nevera tota la nit perquè s'impregnin bé els gustos.

L'endemà el tastem per veure si cal rectificar de sal i ho servim amb olives negres i pinyons torrats.