Us excita empastifar-la amb salsa beixamel

"Seguírem davallant pel caminoi un rera l'altre fins en una petita esplanada Mr. Flower em posà la mà sobre l'esquena i em féu aturar. 

—Vós, amic Pi, ja no en teniu necessitat...? 

El gest que acompanyà les seves paraules era inequívoc i vaig sentir-me enrogir de cap a peus. El savi tenia els ulls encesos, les nines li brillaven, les pupil·les semblaven dilatar-se... Els mots li prosseguien sortint dels llavis, feixucs, lascius... 

—Hi ha plantes humilíssimes que tenen unes virtuts afrodisíaques imprevistes. Per força heu de conèixer-les, amic Pi. No...? Ja us en faré una llista. 

—Gràcies, Mr. Flower, molt amable... I digueu-me ¿vós en preniu alguna de mixtura, algun preparat especial? 

—Oh, no, amic meu, a mi no em fa falta. Secrets indesxifrables del cos enamorat...! Em basta molt poc per a posar-me en forma: un pessic de salsa beixamel... 

—I ara...! 

Vaig romandre astorat. La meva capacitat ďesbalaïment havia arribat al límit. Gràcies a Déu que em recolzava en un marge. 

—Què heu entès, amic Pi? 

—No n'estic gaire segur... Doncs, que us excita empastifar-la amb salsa beixamel... 

—De debò heu entès això? Teniu molta imaginació, vosaltres els llatins... 

La veritat, per primera vegada vaig emprenyar-me amb Mr. Flower. El fetge no el tenc massa bé però el que són les orelles...! Estava ben segur d'haver sentit perfectament les paraules del savi. Fins i tot les seves mans, ben expressives, semblaven escampar entorn del cos la maleïda salsa. Jo sóc una persona que sempre he tocat molt bé de peus a terra. Em semblava com si volgués prendre'm el pèl, i això de cap manera, per més savi que fos! 

—I molt de seny també, Mr. Flower... Som-hi. Em fa l'efecte que l'aigua avui és ben calentona. 

[...] 

Fou a l'entrada de l'hotel quan em proposà el que tota la nit havia estat desitjant. 

—Si demà al matí no teniu res a fer... Doncs, per què no m'acompanyeu a Palma? He d'anar a l'aeroport... 

L'agraïment em sortia pels ulls. Clar que el savi no degué adonar-se'n; els seus nedaven en alcohol. Per a fer-li-ho palès vaig abraçar-lo i perquè tengués una prova més de la meva complicitat no vaig preguntar-li qui arribava a l'aeroport. 

[...] 

L'avió portava una hora de retard. Per més que ho dissimulés jo em consumia per dintre. Quan anunciaren l'arribada del vol procedent de Londres, Mr. Flower em pregà que l'esperés al bar. Em molestà un poc, però ho vaig entendre. Els primers moments necessitaven estar sols. Davant el tallat no feia més que mirar el rellotge: un quart, vint minuts, mitja hora... Un altre tallat. Tres quarts... Una hora. Vaig aixecar-me i vaig marxar cap a la sala d'espera de vols internacionals: allà vaig veure Mr. Flower i una noia de cos emmalaltidor al seu costat. 

—Ah, Pi, patia per vós. Us present Karen Mac Donald, una excel·lent alumna de la universitat. 

—Encantat, senyoreta, encantat... És meravellosa, Karen... 

Era la dona més bella que mai no havia vist. Quin tipus, el Flower... Molta ciència, però quina dona! I pensar —em deia— que hi dorm i la despulla... Oh, Senyor, quins misteris! 

—Enhorabona, Mr. Flower! Us ajudo? 

—No, no, per favor, deixeu aquest paquet. D'això m'encarrego jo personalment: és massa delicat... ¿Us molestaria anar a buscar un taxi? 

Quan vaig tornar a recollir-los, Mr. Flower m'esperava sol amb el voluminós paquet entre les mans. 

—I ella...? 

—Qui? Ah, la senyoreta Karen...! L'he deixada telefonant al seu amic... Aquestes noies d'ara... 

Vaig quedar-me de pedra, sense pols. Si m'haguessin picat amb una agulla no m'haurien tret ni una gota de sang. Gairebé quequejant vaig gosar dir-li: 

—Bé... jo... jo creia que Karen... Parlem clar, Mr. Flower, jo creia que havíem vingut aquí a recollir la vostra promesa. 

—La meva què...? 

—La vostra promesa, Mr. Flower. 

—La meva promesa... No està mal vist això, amic Pi, no està gens mal vist... Teniu bon ull. Sí, sí, ja ho crec. 

Els devia badar de pam. Estava astorat. Suposava que tot era una broma del savi i que de sobte ella apareixeria per una porta de la terminal. Jo l'esperava dret vora el cotxe. 

—Què feu, Pi? Ja podem marxar. 

—No em prengueu el pèl, Mr. Flower. Com podem deixar-la? No em fareu creure que ella no ens acompanya... 

—Crec que hi ha un malentès, Pi. És clar que sí. Ella és aquí. Pugeu si us plau. Xofer, ja podem marxar. 

—Com?

—Sou tossut, amic meu. Ja us he dit que ella és aquí, aquí. 

I assenyalà la capsa. Ara els ulls em sortien de la cara. El taxista havia posat ja la segona. Jo no sabia què fer, si demanar-li que parés i baixar, o seguir allà esperant una imminent desgràcia perquè tot allò em semblava terriblement insòlit. Què en podia sortir d'aquella capsa voluminosa? Un cadàver de dona trossejat? Una urna amb cendres humanes? Una nina inflable? Només em falta que em vegi aficat en un lio, pensava! 

[...] 

En arribar a l'hotel, Mr. Flower no permeté de cap manera que ningú l'ajudés a pujar el paquet. 

—Si sou tan amable, amic Pi, de passar al davant i avisar-me si pos el peu malament... 

Vol implicar-me, em repetia, i per això em fa passar davant tothom fent aquest trist paperet. Em sentia ridícul. Entràrem a la seva cambra. 

—Estau ple de dubtes, amic meu. Esper que ben aviat se us esvairan... Veniu, ajudau-me a obrir la capsa. Ja veureu com és bella i dolça la meva estimada...! 

Aquestes paraules dites amb una ironia indescriptible m'inquietaren encara més però em vaig mantenir ben ferm. Havia d'arribar fins al final...! Sí, desitjava saber sobretot què hi havia dins l'endiastrada capsa. 

Amb molt d'esment, Mr. Flower desféu el lacre que segellava el paquet i tallà les cordes amb les tisores. Tragué el paper i aparegueren unes grosses proteccions de poliuretà, després una capsa isotèrmica i dintre la capsa... una immensa col-i-flor o quelcom semblant, espigada...! 

—Estimada, et present el meu amic Pi. 

Em vingueren unes espantoses ganes de fotre-li la col per barret. I ara! Quin ridícul, Senyor! Tanta por com em feia la punyetera capsa i en sortia una vulgaríssima Brassica Oleracea... Sí, estava indignat, furiós, a punt d'amollar-n'hi dues de fresques,a Mr. Flower... [...] I tot dominant els meus impulsos d'home d'acció vaig decidir respondre amb la mateixa flegma britànica que tants cops ell havia emprat. 

—És un gran honor, Mr. Flower, un gran honor. 

El savi es mostrà agradablement sorprès: 

—Ja ho veis, no puc viure sense ella. 

—Ho comprenc, ho comprenc. 

—Només ella és capaç de fer-me sentir home. A la meva edat de vegades és difícil... Només despullant-la, arrabassant un per un  els vels que estotgen el seu pistil puc experimentar una sensació, una excitació tan intensa com quan era adolescent."

Carme Riera (1987). Epitelis tendríssims. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 35-36, 41-46).

Epitelis tendríssims és un recull de contes de caire humorístic i temàtica eròtica que tenen en comú el lloc on s'esdevenen: un petit hotel situat a Lluc-Alcari, prop de Deià, al nord de Mallorca. En aquest relat hi trobem un botànic eminent, Mr. Flower, profundament enamorat d'una bonica Brassica Oleracea. I quin afrodisíac pot emprar si la seva estimada és una coliflor?

Beixamel

Ingredients

60 g de mantega
60 g de farina
1 l de llet
Sal, pebre blanc, nou moscada

En primer lloc, escalfem la llet per tenir-la preparada. Aleshores fem el roux, és a dir, fonem la mantega en un cassó i hi afegim la farina. Remenem la farina mentre es va enrossint, vigilant que no es cremi i que no en quedi de crua. Quan estigui tota de color ros, hi anem afegint la llet de mica en mica remenant constantment perquè s'integri bé i no es facin grumolls.

Quan hi hàgim afegit tota la llet, hi posarem sal, pebre blanc i nou moscada.

Aquesta salsa és molt bàsica i apareix en molts plats. Per exemple, de receptes del blog, la trobem en la lasanya de carn, en la llagosta Thermidor, en la tyropita, en el carbassó farcit de bacallà, en les croquetes de carn, en les croquetes de sípia amb tinta o en les croquetes de gamba.

Es pot fer més clara o més espessa segons la finalitat que se li vulgui donar. Si és per cobrir uns canelons o una lasanya, ha de ser més clara, mentre que si és per fer el farciment d'unes croquetes, ha de ser més espessa. Aconseguirem que sigui més clara o més espessa amb les proporcions de farina i llet que hi posem.

En el cas de les croquetes, jo sempre hi poso ceba, deixo que s'enrosseixi amb la mantega, o amb una barreja de mantega i oli, abans d'afegir-hi la farina. També es pot barrejar la llet amb algun tipus de brou o fumet per potenciar el gust de l'elaboració final, per exemple, fumet de peix o concentrat de gambes per a les croquetes de sípia o de gambes. Si fem croquetes de ceps (recepta que encara tinc pendent), seria imperdonable no afegir-hi l'aigua que hem fet servir per rehidratar-los.