Samfaina per a calaveres atònites

"El vehicle enfilava un carrer força costerut. Enmig d'aquella foscúria, la fragor del riu esdevenia terrorífica. Finalment, el xofer va frenar en la plaça porxada. 

–El xicot de Barcelona ha de baixar aquí –va cridar algú–, ajudeu-lo. 

En un tres i no res, vaig trobar-me a terra. La senyora Penèlope va guaitar per la finestreta de la cabina i va assenyalar-me un dels edificis. 

–Aquí hi ha Ca la Vila i el jutjat de pau. Passi's la pinta, fill, espolsi's una mica la roba i redreci's la corbata. Ah, i recordi a Crònides que avui li toca sopar amb mi. Vingui vostè també. El veig atabalat i no m'estranya gens ni mica. Li faré cinc cèntims sobre la gàbia de bojos on ha anat a raure. La conec bé, fa vuitanta anys que hi vaig nàixer, i li oferiré de franc uns quants consells per no perdre-hi la carta de navegar. Siguin puntuals. 

–¿Qui és Crònides, senyora? –va ser tot el que vaig encertar a preguntar, esbalaït. 

–El jutge, el meu nebot. Ja veurà que ens assemblem força. A propòsit, jove, ¿li agrada la samfaina? 

Mentre el camió arrencava, la senyora encara va dir-me que no m'amoïnés per la maleta. Havia encarregat al cobrador que me la portessin a la fonda del Vell Senglar. 

Al portal de l'Ajuntament, un agutzil va rebre'm amb poca cerimònia. 

–¿Què li ha passat, home de Déu? Afanyi's, que avui tenim feina a coll, l'esperàvem amb candeletes. 

Em va empènyer escalinata amunt. Al fons d'una sala enorme, el funcionari va trucar a una porta i va obrir-la sense esperar el permís per fer-ho. 

–Ja el tenim aquí, senyor jutge! –va exclamar l'agutzil mentre em guiava cap a una taula a vessar de paperassa. La part del personatge que amb prou feines sobresortia, i que va recordar-me, efectivament, les fesomies de la velleta de l'autocar, va saludar-me cordialment: 

–Benvingut, senyor secretari, espero que hagi tingut un viatge plàcid per bé que no ho diria ningú. ¿Ha estat fent pràctiques en alguna mina per ambientar-se? Bé, ja m'ho explicarà més tard. Ara anem per feina. Segui i prengui nota de les declaracions dels testimonis. [...] 

Vaig pensar, santa innocència, que el dia ja no podia donar per més. Gratar la soca de les orelles d'un gosset era la dosi màxima de peripècies que un secretari de jutjat podia pair en una tongada sense perdre el senderi. Vaig equivocar-me i no em sap greu. Durant la meva llarga i densa carrera judicial posterior, he provocat sovint l'enveja dels col·legues explicant-los que havia tingut el privilegi d'assistir a la convocatòria d'un testimoni sense precedents en la jurisprudència mundial. Es queden amb la boca oberta, com vaig quedar-m'hi jo, quan els dic que, seguint l'ordre del jutge Crònides, l'agutzil va sortir al vestíbul i va reclamar a crits la compareixença del Sagrat Cor de Jesús. [...] 

Després del judici, durant el sopar amb la senyora Penèlope, aquella vila d'aparença tan esquerpa va acabar d'enganxar-me. Tres anys després, haver-la d'abandonar va ser un dels tràngols més punyents de la meva vida.L'antiga Mequinensa va desaparèixer fa molts anys, els meus amics van esvanir-se amb ella. [...] La primera absència va ser la de Carbó. [...] La tia Penèlope va seguir-lo a la ratlla dels noranta sense saber que, malgrat els elogis que vaig fer-ne durant el sopar del dia de la meva arribada a Mequinensa, i que va suposar-me haver-ne de menjar sovint quan em convidava, «He preparat el seu plat preferit, senyor secretari», la samfaina no m'agradava gens ni mica." 

Jesús Moncada (1999). Calaveres atònites. Barcelona: Edicions de la Magrana (pàg. 18-21).

Samfaina

Ingredients (4 p.)

1 albergínia
1 pebrot vermell
1 ceba
5 o 6 tomàquets de pera
Oli d'oliva verge, sal i un polsim de pebre

Rentem les verdures i tallem a daus el pebrot, la ceba i l'albergínia. Pelem i picolem el tomàquet i el deixem preparat. Posem oli en una paella i, quan l'oli és calent, anem fregint les verdures de més dura a menys dura: el pebrot i la ceba poden anar junts i, quan comencen a estovar-se, que es distingeix perquè tenen una brillantor especial, hi afegim l'albergínia. Quan l'albergínia ja té aquesta brillantor que diu que comença a estar cuita, hi afegim sal i pebre, ho remenem i hi afegim el tomàquet. A mitja cocció del tomàquet rectifiquem de sal i pebre, i deixem que tot plegat acabi de quedar ben confitat.

És tradicional afegir-hi carabassó però a mi, com a la meva mare, no m'hi agrada perquè el carabassó treu molta aigua i acaba quedant la samfaina una mica rebullida. També hi ha qui cou el tomàquet a banda i després l'afegeix a la samfaina perquè l'aigua que treu el tomàquet no estovi la resta de verdures.

La samfaina és molt bona tota sola i, a més, combina amb tot: carn a la brasa, pollastre, peix, pasta, arròs... A casa ens agrada especialment amb cuscús i els petits últimament s'han aficionat al bacallà amb samfaina.