Macarrons per als quatre bandolers

"L'Oriol, la Maria, el Jan i el Vladimir van quedar davant de l'església de Sant Pere de Torelló. Els seus pares havien acordat sortir d'excursió i anar a dinar a Bellmunt, un santuari amb hostal que s'aixeca dalt d'una serra i que es veu des de bona part de la plana de Vic. 

Sense que els pares ho sabessin, els nens havien fundat la banda dels quatre bandolers, com els bandolers autèntics d'altres temps [...]. 

A la dreta de l'església de Sant Pere, començava el camí. Van sortir del poble, van arribar a un riu i el van travessar per unes passeres. Després de caminar ben bé mitja hora, van arribar a l'ermita de Sant Roc. El Jan va gemegar, com sempre: 

–Per què no ens aturem i descansem una mica? 

La seva mare va respondre: 

–Perquè ens esperen a l'hostal de Bellmunt, que tenim taula demanada. 

–Com? Dinarem en un hostal? 

–Hi fan uns macarrons boníssims –va anunciar la Maria, que hi havia anat l'estiu passat. Com un burro seguint una pastanaga, el Jan va arrencar a caminar, sense perdre el pas. Per uns macarrons, ell s'hauria venut l'ànima i la col·lecció sencera de guerrers de les galàxies. 

Van caminar una hora llarga, sempre amunt. Quan van arribar dalt de la carena, es van asseure i van reposar una estona, perquè cap dels quatre no podia dir fava. El pare del Vladimir els va animar: 

–Au, que falta molt poc! Ja hi som! 

Després de fer una mica el ronso, es van aixecar i van caminar per un camí que resseguia la carena, sempre amunt. Fins que de sobte van veure el santuari de Bellmunt, que s'alçava damunt d'una roca grisa com un núvol. Semblava un monestir que toqués el cel. 

–Ja veig els macarrons! –va cridar el Jan, mort de gana i de cansament. 

–Sí, i jo el formatge ratllat! –se'n va riure l'Oriol, el seu germà gran. 

No es van estomacar perquè estaven massa rebentats. Caminar fort va molt bé perquè els germans no s'esbatussin. Quan estàs cansat, no pots pegar un bon mastegot. 

Van arribar a Bellmunt al cap de poc. Com que tenien el segon torn, es van esperar en un mirador des d'on es veu Torelló, Manlleu, Vic i mitja plana. Tot d'una, la mestressa va sortir de l'hostal i els va avisar: 

–Avui no em queden macarrons, que se m'han acabat. 

Als quatre bandolers els va caure l'ànima als peus. La mestressa va afegir com si res: 

–Ahir sí que n'hi havia i en van sobrar dues plates! Però avui tothom n'ha demanat i no me'n queden. 

–Encara haurem de menjar bledes i peus de porc! –va rondinar l'Oriol. 

Tot d'una, el Valdimir va tenir una idea: 

–Si ahir n'hi havia, per què no viatgem amb la pedra màgica un dia endarrere?" 

Enric Gomà (2009). Els quatre bandolers a Bellmunt. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat (pàg. 6-9).

Macarrons amb tomàquet i alfàbrega

Ingredients (4 p.)

400 g de macarrons (al gust del consumidor, a mi, concretament, m'agraden els petits)
5 o 6 tomàquets madurs
4 o 5 tomàquets secs rehidratats amb oli
1 ceba grossa
1 gra d’all
Unes fulles d'alfàbrega fresca
Oli d'oliva extra verge, sal, pebre, orenga
Formatge parmesà en pols

Tallem la ceba i l'all ben petits i els fregim en una paella amb oli fins que estigui ben caramel·litzat. Pelem i ratllem els tomàquets i els afegim al sofregit. A mitja cocció del tomàquet, hi afegim els tomàquets secs ben picolats. Hi afegim sal, pebre i orenga i deixem que es redueixi.

Mentrestant bullim la pasta al dente (l'estona dependrà del gruix de la pasta, aquests petits que m'agraden a mi, amb 8 minuts n'hi ha de sobres). Colem els macarrons, ho barregem amb la salsa de tomàquet i ho emplatem. Decorem el plat amb unes fulles d'alfàbrega i l'acompanyem amb el parmesà perquè cadascú se'l posi al seu gust.

Es pot ser més feliç després d'una caminada llarga que amb un plat de macarrons amb tomàquet i alfàbrega?