Duet de mongetes per celebrar la vida

    Ja he dinat i ara descriuré la casa. Però, si m'ho permeteu, abans diré que per dinar he menjat i he gaudit gustosament del següent: torrades calentes amb mantega i pasta d'anxoves, seguides de mongetes estofades i mongetes vermelles amb api picat, tomàquets, suc de llimona i oli d'oliva. (Un oli d'oliva realment bo, d'aquells que són saborosos de veritat, és essencial; n'he portat provisions de Londres.) Uns pebrots verds haurien estat un complement fantàstic, però a la botiga del poble (a uns tres quilòmetres d'agradable caminada) no n'hi havia. (No hi ha ningú que reparteixi a domicili en un indret tan remot com Shruff End, de manera que ho porto tot, fins i tot la llet, del poble.) Després, plàtans amb nata i sucre blanc. (Els plàtans s'han de tallar, mai fer-ne puré, i la nata ha de ser lleugera.) I, llavors, galetetes salades amb mantega de Nova Zelanda i formatge de Wensleydale. Naturalment, mai no toco cap formatge estranger. Els nostres formatges són els millors del món. Amb aquest banquet m'he begut gairebé del tot una ampolla de Muscadet del meu modest «celler». He menjat i he begut a poc a poc, tal com s'ha de fer (cuinar de pressa, menjar a poc a poc), i sense distraccions com ara (gràcies al cel) converses o lectura. La veritat és que menjar és tan agradable que, fins i tot, s'hauria de provar de fer sense pensar en res. És evident que llegir i pensar són coses importants, però, valga'm Déu!, el menjar també ho és. Quina sort que tenim de ser animals que mengen! Cada àpat hauria de ser un plaer, i hauríem de beneir cada dia que ens porti una bona digestió i el preciós do de la gana.

    No sé si mai escriuré el meu Llibre de receptes de quatre minuts de Charles Arrowby. Evidentment, els «quatre minuts» fan referència al temps de preparació activa i no inclouen el temps de cocció no supervisat. He fullejat diversos llibres considerats de cuina «ràpida», però acostumen a ser enganyosos: a la pràctica, els seus «quinze minuts» n'acaben sent trenta, i inclouen instruccions com ara «prepareu una pasta per arrebossar lleugera». Les persones saludables i serioses a qui aniria adreçat el meu llibre no necessàriament sabrien preparar una pasta per arrebossar lleugera o potser ni tan sols sabrien què és. Però serien hedonistes. En el menjar i el beure, com en moltes altres coses (no totes), els plaers simples són els millors, com sap qualsevol egoista intel·ligent. Una vegada en Sidney Ashe es va oferir a iniciar-me en els plaers del vi anyenc. Li vaig dir que no amb menyspreu. En Sidney no pot suportar el vi corrent i no és feliç si no beu alguna cosa cara que porti una data escrita. ¿Per què hem de destruir gratuïtament el propi paladar pel vi barat? (I, evidentment, quan dic això no em refereixo a aquells beuratges que tenen gust de plàtan.) Un dels secrets d'una vida feliç són els petits plaers continuats, i si alguns d'ells poden ser barats i aconseguir-se de pressa, molt millor. La vida del teatre sovint m'impedia gaudir d'àpats de debò, i en el passat no sempre he pogut menjar a poc a poc, però sí que he après a cuinar de pressa. Evidentment, pot ser que els meus mètodes (sobretot la meva liberalitat en l'ús de l'obrellaunes) escandalitzin els beneits, i les diverses persones (principalment les noies: la Jeanne, la Doris, la Rosemary i la Lizzie) que m'animaven a publicar les meves receptes ho feien amb un aire de divertida condescendència. El teu nom farà que el llibre es vengui, insistien sense gens ni mica de tacte. «Els àpats d'en Charles no són més que pícnics», va afirmar un dia la Rita Gibbons. Sí, bons, i fins i tot magnífics pícnics. I permeteu-me dir aquí que, òbviament, els meus convidats sempre seuen correctament a taula, sense fer equilibris amb els plats als genolls, i que sempre tenen tovallons com cal, mai de paper.

    El menjar és una qüestió profunda i, dit sigui de passada, una cosa sobre la qual cap escriptor no menteix.

Iris Murdoch (2017). El mar, el mar (trad. Laura Baena). Barcelona: Edicions de 1984 (pàg. 18-20).

Va ser llegir aquest passatge i saber que havia de sortir al blog. El que m'ha costat és tallar-lo, perquè l'Iris Murdoch va enfilant una darrere l'altra tota l'artilleria de reflexions sobre el menjar i la cuina que són dignes de comentar: quina meravella! No sé ni per on començar, amb tantes veritats que ens etziba sense deixar-nos temps per respirar. A veure, sí, anem a pams, pensar i llegir són importants, però per descomptat que menjar també ho és! Cada àpat hauria de ser un plaer. Un dels secrets d'una vida feliç són els petits plaers continuats. Per què hem d'espatllar-nos el paladar amb el vi barat? Per no parlar dels llibres de cuina, amb receptes de quinze minuts que acaben convertint-se en trenta i amb unes instruccions que només entenen els que ja saben cuinar i no els cal llegir-les. Ha, ha, ha! És absolutament genial.

El seu guisat de mongetes amb api picat, tomàquet i oli d'oliva m'ha fet pensar en un plat molt mediterrani i, seguint els seus consells, m'he permès jo també tornar-me liberal en l'ús de l'obrellaunes i fer servir els llegums ja cuits. No sé si el resultat passaria pel sedàs de les receptes de quatre minuts de Charles Arrowby. Proveu-ho vosaltres mateixos i m'ho dieu. I recordeu que el menjar és una cosa sobre la qual cap escriptor no menteix!

Duet de mongetes a la toscana

Ingredients (4 p.)

400 g de mongetes blanques cuites

400 g de mongetes vermelles cuites

1 ceba de Figueres

3 grans d'all

1 branca d'api

3 tomàquets madurs

200 g de xampinyons

Farigola

Oli d'oliva verge extra

Sal, pebre negre

Rentem i colem les mongetes. Pelem, rentem i piquem la ceba. Pelem i piquem els alls. Rentem i piquem l'api. Rentem i tallem els xampinyons. Ratllem els tomàquets.

En una cassola, hi posem un bon raig d'oli d'oliva. Quan estigui calent, hi afegim els xampinyons i deixem que es daurin. Quan estiguin al punt, els traiem del foc. En el mateix oli, sofregim l'all, la ceba i l'api fins que estiguin transparents. Hi afegim el tomàquet ratllat i la farigola, i deixem que es redueixi una mica el sofregit. Rectifiquem de sal i pebre.

Hi afegim les mongetes i els xampinyons que teníem reservats, i deixem que faci xup-xup una estona perquè s'integrin els sabors. Ho podem remenar amb la cassola o, si ho fem amb una cullera de fusta, ho hem de fer amb molt de compte perquè no es trenquin les mongetes.

Comentaris

Publicacions populars