"Amb el nostre passat succeeix així. És endebades que mirem d'evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Roman ocult fora del seu domini i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens donaria aquest objecte material) que ni tan sols sospitem. Aquest objecte, depèn de l'atzar que el trobem abans de morir, o bé que no el trobem.
Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d'anar-me'n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d'hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D'entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d'aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d'una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d'un endemà trist, vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s'estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M'havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m'eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l'amor, tot omplint-me d'una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D'on m'havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D'on venia? Què significava? Com podia arribar a copsar-la? Bec un segon glop en el qual no trobo res més que en el primer, un tercer que m'aporta una mica menys que el segon. És hora d'aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi. Ell l'ha desvetllada, però no la coneix, i no pot fer altra cosa que repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest testimoniatge que jo no sé interpretar i que, com a mínim, vull poder-li demanar novament i retrobar intacte, a la meva disposició, més tard, per a un aclariment decisiu. Deixo la tassa i m'adreço al meu esperit. És ell qui ha de trobar la veritat. Però com? Greu incertesa, cada vegada que l'esperit se sent superat per ell mateix; quan ell, el cercador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar i on tot el seu bagatge no li servirà de res. Buscar? No solament buscar: crear. És al davant d'alguna cosa que encara no és i que només ell pot convertir en real, i després fer-la entrar dins la seva llum."
Marcel Proust (2009). Combray (trad. Josep Maria Pinto). Barcelona: Viena Edicions (pàg. 60-61).
Si demanes a algú que pensi en passatges literaris en què aparegui el menjar, és pràcticament segur que et parlarà de Proust i la seva magdalena, tot i que probablement no l'hagi llegit mai. Aquest passatge és tan excepcional que es pot dir que ha transcendit l'obra de Proust i m'atreviria a dir que fins i tot la literatura. La magdalena de Proust s'ha convertit en una expressió popular utilitzada en diversos àmbits que tenen poc a veure amb la novel·la que n'és l'origen.
Era evident, doncs, que algun dia havia de sortir a Can Tastets, i ja trigava. Per què ara? L'atzar ha fet que els astres s'alineessin i s'han esdevingut tres casualitats que m'han fet veure que era el moment de fer-ho: en el curs de Novel·la, el grup es diu Proust i això convidava a conèixer més aquest autor; les circumstàncies de confinament m'han fet pensar que era l'oportunitat de llegir-lo i ara mateix estic immersa en aquesta tasca; finalment, malgrat que no soc una gran amant de la rebosteria, puc dir que aquests dies també he après a fer magdalenes.
Magdalenes
Ingredients (4 p.)
3 ous
200 g de sucre
100 g de nata
150 g de llet sencera
200 g d'oli d'oliva
350 g de farina
14 g de llevat Royal
Una mica de sucre per posar al damunt
En primer lloc batem els ous amb el sucre amb una batedora de varetes durant 5 minuts a la màxima potència. Transcorregut aquest temps, hi anem afegint a poc a poc l'oli, la nata i la llet, sense deixar de batre però amb una potència més baixa.
Un cop barrejats els líquids, afegim el llevat a la farina i l'anem tamisant al damunt de la massa. Ho remenem tot perquè s'ajunti, però ara sense batre gaire, només perquè es barregi.
Disposem les càpsules de magdalena en un motlle i hi aboquem la mescla fins a tres quartes parts de cada càpsula. Deixem el motlle amb la preparació a la nevera durant mitja hora.
Mentrestant preescalfem el forn a 250º (en el meu forn, dalt i baix i ventilador). Quan hagi passat la mitja hora, traiem el motlle de la nevera i afegim una culleradeta de sucre al damunt de cada magdalena. Abaixem la temperatura del forn a 220º i hi posem el motlle amb les magdalenes durant 12 minuts.
Les traiem del forn i les deixem refredar. Diuen que, un cop fredes, es poden congelar les que no hagis de consumir, però a casa no en sobren mai.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada