A cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts

 
"El pastor féu recular el gos, badà la cleda, sortiren al pati i escales amunt. 
—Quina fred! —exclamà la Mila, guaitant estremendida la serenor del cel. 
—Ca! Temps dolç com una bresca, ermitana! Sinó que, sortint d'aqueixa fornal, fins un estornuc sembla que haja d'encadarnar. 
—Sí que és calent, a dintre. 
—Ho cregui pla bé! Més m'estimi l'escalfor del meu tabernacle, amb quatre brins de paia, ací, que el mellor llit amb set matalassos en les cambres de dalt, veieu. 
La cuina semblava una altra. Un quinqué de llauna verda, amb la carculla reflectint com un grapat d'adamants, l'enriolava tota. Les estovalles s'estenien sobre la taula, i al cim de les estovalles una sopera i quatre plats grocs semblaven talment peces d'or polit. El pastor apagà el llum i el van penjar sota el faldar de la xemeneia. 
—Siguem-hi, ermitans? Tanmateix ja heu prou dejunat, pensi... —Però s'aturà, tot sorprès. 
—La sopera buida!... Com és això, petit? 
El petit, tot sufocat, somreia fregant-se l'orella amb l'espatlla. 
—Vôs-t'hi posar quelcom que te n'has descuidat? Malhaja la memori!... I a fe que podem pas tirar de l'oia estant; mos escaldaríem pla bé els mostatxos... 
I dient això anà al foc, portà l'olla i abocà la sopa. S'aixecà enlaire una gran aroma i una cargoladissa blanca, com si la sopera fos un pitxer d'enredadores florides. Tothom ensumà amb goig. 
—Quina flaire! —cridà la Mila, sorpresa. 
—Sops de pastor, ermitana —contestà En Gaietà, anant a deixar l'olla—. Un gran d'ai, un brotet de farigola, quatre gotes d'oli i que bullin. Els homes sabem pas fere gaire belles trifulques, com vosatros... 
Però, malgrat aquelles paraules, la Mila trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà gota al plat, ella aixecà vers l'homenet remirgolat sos ulls humits d'agraïment i plens d'una gran admiració: quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! ¿Com s'ho hauria fet, la primera nit, si s'hagués hagut de cuidar de tot, soleta? 
Acabada la sopa, En Gaietà dugué una cassola d'arròs amb bacallà. Aleshores a la Mila se li escapà una mitja rialla: cada gra feia un través de dit. 
—Veieu cosa de mèrit! —declarà el pastor, satisfet—. Aqueix plat de vianda m'ha esbuiat una nit de dormir. Jo pensavi: ¿què els hi faràs que es puga roure?... Me venia al cap res que s'ho valgués, i rumiant, rumiant, m'han atrapat les aubes. Jo que aleshores me'n salti de la llitera i jaquint al petit que ronxés, me'n baixi cap a la Nina, atrapi a la mare d'aquest, tenim una sentada i ella m'ha tret a vora. 
S'aturà per engorjar tres o quatre forquillades. 
—Atrament, ha pas sortit tan dolent com això... Vos sembli, ermitana, vós que hi seu entesa? 
La gana feia miracles, i tothom trobà l'arròs al punt, malgrat la cuitesa. 
Acabat el sopar, les tristors de la Mila s'havien esvaït bona cosa i l'esbalandrament de l'ermita ja no li semblava tan gros, ni la solitud de les muntanyes tan absoluta. En la personeta del pastor desconegut hi sentia com un caliu de família, grat i retornador." 
Víctor Català (1979/1996). Solitud. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 36-37).

Aquests dies he estat rellegint Solitud per diversos motius. El primer de tots, la novel·la que estic escrivint m'hi ha portat. N'he vist la necessitat per les escenes que estava escrivint i, per si no fos prou, el meu guia, el meu coach, el meu professor, Jaume Pons Alorda, també m'ho ha recomanat fervorosament. El segon motiu és que potser n'hauria rellegit uns quants fragments, però vaig quedar totalment enganxada per la riquesa lingüística de la novel·la —que francament no recordava de quan la vaig llegir en la postadolescència—, especialment per la manera de parlar del pastor. Quina delícia! Finalment, vaig tenir la sort de poder anar a veure al teatre la posada en escena de Solitud l'últim cap de setmana abans del confinament i va ser el súmmum: lectura i dramatització en directe.

Aquest intensiu es mereixia un bon tastet i, tot i que n'hi ha uns quants per triar, he volgut quedar-me amb la sopa de pastor que en Gaietà li ofereix a la Mila el dia que arriba a l'ermita després d'un ascens per la muntanya molt i molt dur. Potser podríem dir que aquí comença tot.

Sopa de pastor o sopa de farigola

Ingredients (4 p.)

2 grans d'all
4 o 5 branques de farigola fresca
1 l de brou de pollastre (també pot ser brou de bullir la verdura o els llegums)
1 got de vi ranci
4 llesques de pa torrat
4 ous
Oli d'oliva

Pelem i piquem els alls. En una olla hi posem un bon raig d'oli d'oliva i hi sofregim l'all. Quan s'hagi enrossit, hi aboquem el vi ranci i deixem que s'evapori una mica l'alcohol (no totalment). Hi aboquem el brou i la farigola, i deixem que bulli 10 minuts. Transcorregut aquest temps, colem la sopa.

Mentre bull la sopa, torrem el pa i el tallem a daus. El posem al fons del plat. Hi posem l'ou al damunt, hi aboquem la sopa i ho servim.

És una sopa senzilla i reconfortant (com diu la Mila, per sentir retornar els esperits perduts). N'hi ha tantes versions com cases o cuiners. Hi ha qui bull el pa i després el tritura, hi ha qui hi deixa les llesquetes senceres, hi ha qui posa l'ou escumat, poché o cuit a baixa temperatura o fins i tot només hi posa el rovell marinat en salsa soja. En fi, cadascú a la seva manera el que no hi ha dubte és que és una gran recepta que cal conservar.

Si voleu més informació d'aquesta sopa, podeu llegir el post de Cuina cinc, que és molt complet i molt recomanable. També us recomano la recepta d'en Marc Ribas al programa Cuines, perquè m'encanta com s'explica i perquè, amb alguna notable diferència, és la que jo he anat seguint.

Piquem els alls ben fins

Els enrossim amb oli d'oliva

Hi afegim el vi ranci i, quan s'evapori l'alcohol, el brou i la farigola

Torrem el pa i tallem a daus

Posem el pa al fons del plat

Hi afegim l'ou

Hi aboquem la sopa bullent i ben colada

Comentaris

Entrades populars