El detingueren entre plats impregnats de tardor

"Quan la Conxita va arribar al seu àtic dúplex del passeig de Gràcia faltaven cinc minuts per a les nou. 

Va entrar al menjador desert, i encara sense treure's l'abric, es va tapar la cara amb les mans. 

—Ef efpantós. Efpantós —va pronunciar. El cap li rodava. 

Havien contractat una empresa de càtering. I quatre cambrers s'esperaven a la cuina, preparats per començar a servir les begudes, a tallar el pernil, a obrir les ostres. La Conxita els havia fet parar la gran taula del menjador, i al damunt hi brillaven els canapès —rectangles recoberts de salmó untuós, de mantegues i cremes amb ornaments d'orfebreria fets de reduccions de vinagre i salsa de soja, ous de salmó i violetes fresques—, les safates de plata, les copes de vi, les llaunes de caviar encastades en una gran enciamera de plata plena de gel esmicolat i les culleretes per menjar-se'l sense mesura. En una segona taula ovalada, més petita, hi havia una decoració de tardor, un fons vegetal fet de pàmpols rovellats, de raïm de color de coure, de magranes, castanyes, surenys i rossinyols, que acollia un escalfador per a les safates de les carns: el bou amb tòfona i moll d'os, la pintada al raïm, les perdius estofades, l'ànec amb peres, els colomins amb magrana i codony. Davant del gran finestral, des d'on es veia la casa Batlló il·luminada, hi havia parat un gran taulell amb les amanides de créixens, rúcula i escarola, d'espàrrecs amb pernil cruixent, de llenties amb encenalls de foie, i d'algues, brots de soja, i flors de pensament.
Al voltant de les taules, més il·luminades, una llum càlida i amable ho envaïa tot, i fins i tot l'aigua de les flors i el gel del caviar tenien notes càlides d'or. Però ara, aquell escenari tan acollidor per a una festa d'amics s'havia convertit en l'evidència d'un robatori, en l'ostentació indecent d'un lladre. 

Es va prémer els ulls amb els tous de les mans per mirar de submergir-se en una foscor que la relaxés, i es va imaginar els comentaris de les seves amigues. La Susana, la Carmina, la Tina i la Renata es mossegarien els llavis en senyal de dolor, de comprensió per la desgràcia, com si se li hagués mort algú. Potser li dirien que ja s'arreglaria, que ara havien de confiar en els advocats, que segur que s'havien aprofitat del seu marit, que aquestes coses passen, en Ricard era tan bona persona, tan confiat, segur que ell era la víctima d'un comptable sense escrúpols. Però ja no s'hi podia fer res. Tot seria una comèdia. Dirien pobre Ricard, dirien això és que li tenen enveja, que li tenen ràbia, que li volen fer mal. Però diguessin el que diguessin, des d'aleshores veurien el seu cotxe com un cotxe robat; la casa de Santa Cristina, la piscina, la gespa, l'entarimat de fusta de teca de davant de casa, la pista de tennis, tot robat; el pis de Barcelona, les obres que havien fet per unir el pis amb el sobreàtic on tenien la biblioteca, la sala de música i el gimnàs amb la seva piscineta, robats. Les joies, les arracades que portava, el collaret de Van Cleef, l'anell de De Beers, tot robat. I els quadres d'en Barceló? 

Gairebé les nou en punt. I si ja ho deien als telenotícies de la nit? Es va descordar l'abric, però no se'l va arribar a treure. Tenia pressa: on caram era el comandament? La noia era burra. On l'havia ficat? Com se li acudia entaforar-lo al prestatge de sota el televisor, mig amagat? 

Va prémer un botó. La pantalla va fer un guspireig i va aparèixer una noia de cabells negres amb un vestit jaqueta de color vermell viu. Duia un micròfon a la mà: 

—...caixes i documentació sobre suport electrònic. Segons l'informe de la fiscalia, es tractaria de material documental que podria demostrar la possible implicació del president del patronat, Ricard Moja, en el desviament de més de deu milions d'euros, procedents tant del finançament públic de l'entitat, com de les contribucions, força importants, de grans empreses i entitats financeres. 

Li va fer l'efecte que el cor li creixia, l'estómac li cremava i les costelles se li enfonsaven sobre els pulmons."

David Cirici (2011). I el món gira. Barcelona: Columna (pàg. 28-30).

Malaguanyat bufet! És clar que a la Conxita no li preocupa gaire comparat amb el que diran les seves amigues, perquè, com a molt, només ha tingut la feina d'encarregar-lo. I és que no hi ha res com tenir diners, molts diners, sempre que te'ls hagis guanyat! 

N'hem sentit tantes, d'històries com aquesta, d'aristòcrates, de polítics il·lustres i no tan il·lustres, i de presidents d'entitats culturals i socials, que viuen amb tota mena de luxes que surten de blanqueig de capital, de sobres farcits de bitllets i de comptabilitats B. La Conxita, com la infanta Cristina, no en sabia res, i naturalment no sospitava que, amb un sou, mai de la vida s'hauria pogut permetre aquest estatus. Ni tant sols s'ho havia plantejat perquè ella el cap només l'utilitzava per pensar com decoraria la casa de Santa Cristina o per triar el vestit i les joies que lluiria en cada acte social.

Val més que ho deixem córrer i que ens centrem en aquesta fabulosa taula decorada amb pàmpols rovellats, raïm de color de coure, magranes, castanyes, surenys i rossinyols. M'ha fet pensar en les parades de fruita i verdura del mercat, que en aquesta època de l'any es tinten de tons marrons, carabasses i groguencs, per recordar-nos que és moment de recollir-nos i de gaudir de la calidesa i la dolçor que ens aporta la natura. 

Aquestes imatges tan boniques a mi em fan despertar les ganes de cuinar i de recrear els plats que llegeixo, i de seguida començo a barrinar quina recepta podria fer per il·lustrar-ho. La veritat és que aconseguir pintades o perdius no m'és gaire fàcil, però al rebost hi tenia una fantàstica llauna de cuixes d'ànec en confit i vaig recordar una recepta de confits d'ànec amb pomes que en Marc Ribas va fer al Cuines i que jo tenia apuntada a la llista de pendents. 

Dit i fet. Un gran resultat, perquè és un plat senzill i ràpid, però que ens farà quedar molt bé. Val la pena tenir receptes com aquesta a la recambra per quan tens convidats però no et vols passar un munt d'hores a la cuina.

Confit d'ànec amb pomes

Ingredients (4 p.)

4 cuixes d'ànec en confit

2 pomes golden

1 llimona

Mantega

1 got de conyac

Fulles de menta

Per al 'crumble' de poma

70 g de sucre morè

100 g d'anacards crus

1 poma golden

100 g de mantega pomada

Pelem dues pomes, les tallem a grills i les deixen en aigua i llimona perquè no s'oxidin. 

Posem una mica de mantega en una cassola, l'escalfem i hi afegim la poma. La saltem i deixem que es caramel·litzi. Quan veiem que es comença a torrar hi afegim el conyac perquè s'aixequin els sucres i deixem que s'acabin de coure i que s'evapori el líquid. 

Mentre es cou la poma, podem anar fent el crumble. Pelem i ratllem la poma, la posem en un colador i la premsem per treure'n el líquid. Triturem lleument els anacards en una picadora, de manera que en quedin trossos grossos, que no quedi en pols. Els posem en un bol i hi afegim la poma, unes gotes de llimona, el sucre i la mantega. Ho barregem tot. 

Cobrim una safata de forn amb paper sulfurat i estenem el crumble al damunt. El posem al forn a 200 ºC 10 minuts. El traiem del forn i el deixem refredar. Quan estigui fred, l'esmicolem i el reservem.

Mentre es cou el crumble, untem les cuixes d'ànec amb el mateix llard del confit i les posem en una safata amb la pell cap avall. Si ho tenim preparat, les podrem posar al forn en el mateix moment de treure'n el crumble. Les deixem cinc minuts a 200 ºC, les girem i les deixem cinc minuts més perquè es torri la pell. 

El traiem del forn i el posem al damunt de les pomes. Ho posem al foc cinc minuts perquè s'escalfin les pomes i s'integrin els gustos. Piquem unes fulles de menta que ens ajudaran a refrescar el plat. 

Ho emplatem amb una cap de poma, la cuixa d'ànec, un grapat de crumble esmicolat i una mica de menta.