Amb gran satisfacció es va atipar de xucrut

"Es va presentar a l'oficina de lloguer de vehicles i després de firmar una pila de paperassa li van donar les claus. 

—Aquí hi ha un error: jo havia demanat un cotxe amb xofer. 

—Ai, sí, perdoni —s'excusà l'empleada, mentre allargava la mà sota el taulell i en treia un aparell de metall—. El navegador. 

—El navegador? Però si em van dir que seria una senyoreta! 

—Cap problema, ja li selecciono una veu de dona. On va? 

—A Bellosguardo. Província d'Udine —respongué, desolat, el comissari. 

L'empleada va pitjar quatre botonets de la màquina. 

—Apa, ja està. Ara només ha de seguir les indicacions de l'Ester i arribarà al seu destí. 

No gaire convençut, en Montalbano va anar cap al pàrquing, va buscar el número J44 i es ficà en un automòbil que pudia a ambientador. 

Va agafar el navegador i el va enganxar al davantal. 

—Continuï recte fins a la rotonda —ordenà l'estri. 

En efecte, la veu era de dona, i agradable. I sobretot era d'allò més precisa en les indicacions que donava, fins al punt que el comissari es va trobar unes quantes vegades donant-li les gràcies en veu alta. 

De boira no se'n veia ni poca ni gaire, ans al contrari: el paisatge era d'una verdor frondosa amb tot de muntanyes resplendents de neu a la llunyania. 

Tot d'un plegat l'Ester li va dir que trenqués a mà dreta i, com per art d'encantament, va aparèixer un rètol que deia Bellosguardo. 

Una guia esplèndida, l'Ester!

 

Quan va deixar el cotxe a la plaça major, i tal vegada única, del poble li va fer l'efecte que havia aterrat dins el poema de Palazzeschi:

Tres casetes de teulada punxeguda,

un herbei,

un rierol...

Va consultar el rellotge: hora de dinar. Per més que en Palazzeschi no ho hagués dit, bé hi havia d'haver una trattoria, allà. I en efecte amb una simple ullada en va tenir prou per distingir Al Leon d'Oro. Un nom que reconfortava. Hi entrà. Era un restaurant familiar, de poques taules. I totes buides. De seguida se li acostà un cambrer. 

—Avui tenim jota i frico —anuncià. 

—Com? —exclamà en Montalbano en sentir aquells noms desconeguts. 

—Jota i frico —repetí l'altre. 

Com que tampoc tenia cap altra opció va dir que ja li anava bé. 

Amb gran satisfacció es va atipar d'una mena d'estofat de ceba, mantega, patates i xucrut, enmig del silenci d'un menjador on continuava essent l'únic comensal." 

Andrea Camilleri (2020). L'altre cap del fil (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 252-254).

Quan les coses no van com voldria, sempre tinc una via d'escapament, que és recórrer a en Montalbano. Mai no em decep, encara que estigui fora del seu hàbitat, de viatge a l'inhòspit nord, on el pobre es veu forçat a menjar un estofat de muntanya. Me l'he imaginat donant-li les gràcies a l'Ester per les seves indicacions i m'ha recordat la meva filla que, quan era molt i molt petita, en sentir per primer cop la veu del GPS, ens va preguntar "què ha dit, aquesta senyora?"

Avui no hem pogut anar a celebrar el nostre 23è aniversari com teníem planificat i reservat de fa temps. Ens quedarem a casa, ves quin remei, a esperar que les coses millorin. Per sort, sempre ens queda la literatura, que ens permet viatjar i somiar sense moure'ns, com diria en Catarella, de l'indret. Amb aquesta xucrut tan acolorida farem que s'esbravin les boires que ens capfiquen aquests dies.

Xucrut de col llombarda

Ingredients

1 col llombarda

Gingebre

Sal

En primer lloc, esterilitzarem el pot on farem la xucrut. Per fer-ho, traiem la goma del pot i la fem bullir 2-3 minuts. Transcorregut aquest temps, la traiem del foc i la deixem sobre un drap net. 

Rentem el pot de vidre, l'esbaldim i, sense eixugar-lo, el posem al forn a 190 ºC uns 15 minuts. El traiem i el deixem també damunt del drap fins que es refredi.

Ratllem la col i reservem un parell de fulles senceres. Ratllem el gingebre. Ho posem tot en un bol amb una cullerada de sal i anem fent massatge amb les mans fins que vegem que la col es va estovant i va deixant anar líquid. Si cal, hi podem afegir una mica més de sal.

La posem en el pot de vidre que hem esterilitzat i la pressionem de manera que quedi ben compactada. Al capdamunt hi posem les fulles de col que havíem reservat, tanquem el pot i el deixem en un lloc sec durant 2-3 setmanes perquè fermenti.

Quan hagi transcorregut aquest temps, ja es pot consumir. Un cop obert el pot, cal desar-lo a la nevera. Es pot fer servir en amanides, entrepans o com a acompanyament d'altres plats.

Aquesta recepta està inspirada en la sauerkraut de col vermella, gingebre i remolatxa de la Chloée Sucrée de Beingbiotiful. Em sembla increïble el que fa aquesta noia amb les verdures i hi estic completament enganxada. Des que la segueixo, els meus plats han guanyat en color i varietat, i el batch cooking del diumenge em facilita molt l'organització dels menús setmanals. La recepta és del Biotiful Plan de la setmana passada i d'aquí un parell de setmanes l'utilitzarem en diferents preparacions, que prometo compartir.