Les albergínies que ens han deixat sense paraules

"Un cop reunits al voltant de la taula es produeix un crit unànime d'admiració: 

—Dona, et vam dir que ens convidessis a sopar, no que ens portessis a un restaurant de luxe —li diu l'Arguiró. 

—Als bons restaurants es pot menjar de tot, aquí només tastareu verdures guisades al forn —els explica la meva dona—. No té sentit cuinar carn al forn quan Atenes és plena de braseries i tots els restaurants serveixen carn a la graella de primer plat. 

Això de les braseries va per mi, que em deleixo per les broquetes. Faig una mirada general al menjar mentre m'assec. Veig que ha cuinat tomàquets farcits, tal com m'havia anunciat, però també albergínies imam. De primer ha fet remolatxa amb salsa d'alls, acompanyada de verat fumat. 

—Si no us agraden els tomàquets, podeu menjar les albergínies al forn o a l'inrevés. No patiu que no m'enfadaré —declara l'Adrianí. 

—¿Ho dius de debò? ¿A quin grec no li agraden els tomàquets farcits? —li diu la Tasia. 

—No l'has entès. Ens obligarà a menjar tots dos plats i després haurem de fer règim una setmana —li explica la Kal·liopi. 

—Hi ha una cosa que se'n diu carmanyola, si voleu —els aclareix la meva dona. 

—Sí, dona, ¡i ara! Ens conviden a sopar i ens emportarem el menjar sota el braç —comenta la Tasia. 

—Escolta, Adrianí, ¿penses alimentar el teu net amb plats com aquests? ¿Vols que sigui vegetarià? —li pregunta l'Arguiró. 

—No t'ho creguis, perquè si surt com el seu avi, anirà de broqueta en broqueta —li diu l'Adrianí, reblant la indirecta anterior. 

Jo em limito a fer la senzilla feina de l'amfitrió: obrir el vi i omplir els gots. Amb el primer brindis comencen de nou els bons desitjos pel petit Lambros i les felicitacions als futurs avis. 

—Jo també tinc una bona notícia per comunicar-vos —diu la Tasia quan s'acaben les enhorabones—. El meu fill ha guanyat un projecte a la Universitat de Birmingham. Dos anys de contracte, i si ho fa bé, té moltes probabilitats que li ofereixin una plaça de professor. 

—¡Visca! ¡L'enhorabona, Tasia! —cridem tots alhora. 

—Estic segura que se'n sortirà. En Temis és un xicot molt competent i té bons estudis. Ja era hora, perquè, pobric, ho ha passat molt malament —comenta la Kal·liopi. 

A continuació es fa un moment de silenci, durant el qual només se sent el so dels coberts. 

—No tinc paraules, Adrianí. Ets una cuinera espectacular. El teu menjar és una obra d'art —li diu l'Arguiró. 

La Tasia és més agosarada i li diu: 

—T'haurem de portar a la tele perquè ensenyis als teleespectadors què és la cuina grega. 

—No t'hi escarrassis. No m'agafaria cap programa —li respon la meva dona. 

—¿Per què? —s'estranya l'Arguiró. 

—Perquè a ningú no li interessa la cuina de les nostres mares. ¿No veus que només cuinen plats exòtics com ara carn amb salsa de llimona i figues seques, o mongetes amb panses i bergamota? Ja no els miro, aquests programes, perquè em fan perdre la gana.
Tots esclafim a riure. 

—Molt bé, però aquest vespre ens hem engreixat, com a mínim, dos quilos —diu la Kal·liopi. 

—Au, va, Kal·liopi. ¿Penses que amb dos quilos de més encara ens veurem més fadrines? —bromeja l'Arguiró. 

La meva dona rep les lloances en silenci, concentrada en el seu plat, com sempre. 

La Tasia ha portat postres, un pastís de xocolata i maduixes. 

—Jo, de pastissos, no en tinc la més petita idea, però aquesta pastisseria és excepcional. Us ho asseguro —ens diu. 

Després de sopar la fem petar encara una horeta més. Deixem les qüestions i parlem de coses intranscendents. Al final de la vetllada ens acomiadem entre abraçades i petons i amb la promesa de retrobar-nos aviat. 

Torno al menjador per ajudar l'Adrianí a recollir la taula, però no em deixa. 

—Ves a dormir. Estàs cansat. Tenia raó, l'Arguiró. 

No espero que m'ho digui dos cops, però abans d'anar-me'n li dic: 

—Aquest vespre t'has superat amb el sopar. Fins i tot jo, que em tens mal acostumat, l'he trobat excepcional. 

—Gràcies, Kostas —em respon—. Espero que al teu net també li agradi quan en pugui menjar." 

Petros Màrkaris (2019). Universitat per a assassins (trad. Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí). Barcelona: Tusquets ("L'Ull de Vidre", pàg. 181-183).

En tan poques ratlles, quina lliçó de cultura mediterrània! El fet de reunir-se al voltant d'una taula per celebrar les bones notícies i aprofitar-ho per comunicar les novetats, l'hospitalitat de qui convida, que és esplèndid amb el menjar i el beure, l'àpat, per descomptat, basat en gran quantitat de verdures (tomàquets farcits, albergínies imam, remolatxa amb salsa d'alls), una petita porció de peix (verat fumat) i acompanyat de vi, la cortesia dels convidats, que compren les postres, el fet de saber donar al menjar la seva importància i de saber-lo agrair a qui l'ha preparat, la llarga sobretaula, les abraçades i els petons en el comiat...

Jo ja m'hi trobo. Ja sabíem que els tomàquets farcits eren el plat estrella de l'Adrianí (avui en versió vegetariana), però les albergínies imam són noves en el seu repertori. És un plat turc, sí, però de gran difusió per tota la Mediterrània. La llegenda diu que un imam va perdre el coneixement en tastar aquestes albergínies i que d'aquí li ve el nom, imam bayildi, que en turc significa 'l'imam es va desmaiar'. Com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato.

En tot cas, coincideixo totalment amb l'Arguiró quan diu que el menjar pot ser una obra d'art que ens pot deixar sense paraules.

Albergínies imam

Ingredients (4 p.)

4 albergínies grosses (si són extra grosses com les meves, amb 2 n'hi ha prou)
1 ceba grossa
3 o 4 tomàquets madurs
2 grans d'all
Julivert
Pebre vermell dolç
Pebre negre, sal
Oli d'oliva verge extra

En la recepta original les albergínies es fregeixen abans de farcir-les i després es couen al forn cobertes d'aigua. Jo he optat per escalivar-les, com faig amb les albergínies farcides de carn, perquè el plat sigui una mica més healty, però estic segura que fregides són meravelloses. Hi he deixat la cua perquè he pensat que feia bonic.

Rentem les albergínies, els fem un tall de dalt a baix mirant de no partir l'albergínia i deixant-hi la cua i les posem al forn a escalivar amb el tall cap avall.

Mentrestant, pelem i piquem la ceba, els alls i els tomàquets, i fem un sofregit amb aquests elements en una paella amb oli d'oliva. Durant la cocció, el tastem de sal i pebre, i, quan ja estigui bastant concentrat, hi afegim una cullerada de pebre vermell dolç i ho remenem bé.

Traiem la polpa de les albergínies, la tallem a bocins i l'afegim al sofregit.

Farcim les albergínies amb el sofregit de verdures i les posem al forn a 200º uns 15 minuts. Quan les traiem del forn, hi afegim julivert picat.