Els popets foscos d'en Dickie Greenleaf

"Por la noche cenó en un restaurante del puerto llamado Zi'Teresa y que le había recomendado el maître del hotel, que sabía inglés. Pasó grandes apuros para encargar la cena, y finalmente se halló frente a un plato de pulpos en miniatura, de un púrpura tan virulento que parecían cocidos con la misma tinta empleada para escribir el menú. Probó la punta de un tentáculo y le pareció algo desagradable, dura como un cartílago. El segundo plato también fue una equivocación: una fritada de pescado. El tercer plato –del que se había asegurado que fuese alguna clase de postre– resultó ser un par de pescados de color rojizo. Pero la comida no le importaba. Empezaba a sentirse ablandado por el vino. Lejos, a su izquierda, la luna iba a la deriva por encima del Vesubio. Tom la contempló como si la hubiese visto mil veces. Allí, más allá del Vesubio, se encontraba el pueblo de Richard.

A las once de la mañana siguiente, Tom subió al autobús. La carretera bordeaba el mar y atravesaba una serie de pueblecitos donde el autobús se detenía brevemente: Torre del Greco, Torre Annunciata, Castelammare, Sorrento. Tom escuchaba ansiosamente al conductor, que iba anunciando cada uno de los pueblecitos. A partir de Sorrento, la carretera se convertía en una especie de exiguo desfiladero cortado a pico en los acantilados rocosos que Tom había visto, en fotografía, en casa de los Greenleaf. De vez en cuando, se veían pueblecitos abajo, junto al mar, casitas que parecían migas de pan, puntitos que eran las cabezas de la gente que nadaba cerca de la playa. Tom vio que en mitad de la carretera había un enorme peñasco, sin duda desprendido de la pared rocosa. El conductor lo sorteó con un viraje sin darle más importancia. 

–¡Mongibello! [...] 

Marge y Tom se fueron a la estación del ferrocarril para recibir a mister Greenleaf a las doce menos cuarto. [...] Mister Greenleaf traía una maleta pequeña, pero se la llevaba uno de los mozos de la estación, que incluso les acompañó en el motoscafo, aunque Tom se ofreció a llevarla él. Tom sugirió que fuesen directamente a su casa, pero mister Greenleaf insistió en que antes quería instalarse en un hotel. [...] 

Almorzaron en un modesto restaurante a medio camino entre el Gritti y el Rialto. La especialidad de la casa era el pescado, del que había siempre un amplio muestrario sobre una larga mesa interior. En una de las bandejas había unos pulpitos de color oscuro que a Dickie solían gustarle mucho y, al pasar, Tom los señaló con la cabeza diciéndole a Marge: 

–¡Lástima que Dickie no esté aquí para comerse unos cuantos! 

Marge sonrió alegremente. Siempre estaba de buen humor cuando se acercaba la hora de comer." 

Patricia Highsmith (1989). El talento de Mr. Ripley. Madrid: Anagrama (ed. per al diari El País, pàg. 52-53 i pàg. 259-261).

Entre la primera impressió que té Tom Ripley dels popets quan arriba a Nàpols des dels Estats Units i aquesta darrera a Venècia hi ha uns quants mesos de viure a Itàlia i conèixe'n la gastronomia. No us ha passat mai que un menjar que us causa rebuig en un primer moment després passa a ser un dels vostres preferits? A mi, sí. Ara mateix recordo que em va passar això amb l'alvocat i amb la tòfona. Com que ara m'encanten totes dues coses, soc molt partidària d'anar tastant els menjars que d'entrada no m'han fet el pes.

Amb els popets, en canvi, no soc conscient que no m'agradessin. El primer record que en tinc és de quan era ben petita. Els meus pares de tant en tant ens duien a passejar per l'escullera i algun cop anàvem al restaurant Porta Coeli a fer el vermut i demanàvem popets. Recordo les cassoletes de fang amb la salsa marronosa, i recordo que les meves germanes i jo hi sucàvem molt de pa. Realment és un plat per sucar-hi pa.

Popets estofats

Ingredients (4 p.)

1,5 kg de popets
1 ceba
1 gra d'all
2 tomàquets
1 copa de vi ranci
1 copa de vi blanc
1/2 l de fumet de peix
Julivert
Sal, pebre
Oli d'oliva verge extra

Pelem i piquem la ceba, l'all i el tomàquet. En una cassola amb oli d'oliva, saltem els popets fins que treguin l'aigua. Quan estiguin rossos, hi afegim el vi ranci. Deixem que s'evapori l'alcohol i els reservem. En el mateix oli, si cal n'afegim una mica més, sofregim la ceba i l'all. Quan comenci a estar rossa, hi afegim el tomàquet i el julivert, i deixem que es cogui.

Quan el tomàquet s'hagi reduït, hi posem els popets, ho remenem i hi aboquem el vi blanc. Deixem que redueixi l'alcohol i ho cobrim amb el fumet de peix. Tapem la cassola, abaixem el foc i deixem que faci xup-xup, entre 40 minuts i 1 hora, depenent de la mida dels popets (aquests eren més aviat grossets).

Aquest és un plat ideal per deixar reposar. L'endemà tornem a posar-lo al foc per escalfar-lo i el servim amb arròs blanc.

Enrossim els pops i hi afegim el vi ranci

Sofregim la ceba i l'all

Hi afegim el tomàquet i el julivert

Deixem que es caramel·litzi

Hi afegim els popets i el vi

Quan s'evapori l'alcohol, hi afegim el fumet

Abaixem el foc i tapem la cassola i ho deixem coure fins que estigui tendre