No hi ha estampa més nostrada que un bon allipebre

"Una estampa rural autòctona: a la casa gran del tancat de Juan Lloris, la dona de l'oncle Granero, Maria, ensenya a Claudia la cubana els secrets d'un bon allipebre. Claudia escolta amb atenció les explicacions mesurades, sàvies, de Maria, si fa no fa cinquanta anys cuinant gairebé sempre plats locals on l'allipebre és l'estrella. A l'home te'l guanyaràs per l'estómac, li aconsella Maria mentre amb un colp sec de ganivet talla d'arrel el cap d'una anguila. Claudia, cubaníssima, pensa en l'estómac de Lloris (ara assegut a la porta de casa amb Granero i els dos gossos, Gram i Junça), perquè, desitgem que circumstancialment, un poc més avall de l'estómac no hi ha manera de guanyar-se'l. Hi ha també un interès laboral en l'atenció de Claudia: contractada per al servici domèstic (pacte que inclou totes les varietats de l'esmentat servici), sap que el seu futur depèn de l'habilitat que desenvolupe en aquest terreny; més encara si, de les dues zones, una està en temporada erma. 

Una altra estampa de calendari autòcton: una taula rectangular de fusta amb un plat de cacau de corfa i un altre de tramussos i un pitxer amb cervesa. A terra, un poal amb aigua i glaçons per mantindre fresques les botelles. És l'hora de l'aperitiu. Des que Lloris passa tant de temps al tancat, als volts del migdia Granero i ell matisen la gana i fan petar la xerradeta. No sempre, perquè algunes obligacions que l'oncle no entén però que desitjaria més freqüents retenen l'empresari a la capital. 

Estan a la porta de la casa, oberta de bat a bat, amb un grapat de mosques que entren i ixen alegres i confiades tot i les bosses de plàstic amb aigua que Granero penja de la façana. És un remei que fa molts anys que es manté però que serveix de poc. Lloris entreté la mirada resseguint l'aventura dels collverds que encalcen les femelles pels arrossars. Ja està una mica alt, l'arròs. Al setembre o a l'octubre es collirà i, com sempre, o bé la collita serà minsa o el preu serà baix (els xinesos el descarreguen al port de València per trenta pessetes el quilo). Però a Lloris, l'arròs, tant li fa. Les seues dèries estan en un altre lloc. Necessita verbalitzar-les, a més a més. 

–Granero, et confessaré un secret. 

Primer pensament de l'oncle: la cubana està prenyada. 

–¿És un secret gros o xicotet? 

–Gros, molt gros. 

L'oncle, en veu baixeta, tapant-li d'esma una orella al gos: 

–Sinyoret, del tancat no eixirà. 

–Vaig a ser alcalde de València i... 

–Perdone que li trenque el dir, ¿per què vol ser alcalde de València? 

–Sóc home d'inquietuds socials. 

–¿Qui li ho ha dit? 

–¿Què vols dir amb «qui m'ho ha dit»? 

–Vull dir qui ha decidit fer-lo alcalde. 

–Caguendéu, Granero, no estàs al dia. Això es fa per eleccions. 

–Home, però algú haurà decidit que vaja el primer de la llista. 

–Ah, no t'havia entès. El Front, em proposa el Front. 

[...] 

–¿Com ha dit que es diuen els que el presentaran? 

–El Front Nacionalista Valencià. Valencianistes, com tu i com jo. 

–Això sempre. ¿Eixos són aquells que volen salvar el samaruc de l'Albufera? 

–Es passen el dia salvant-ho tot. Són uns maneguetes. 

–Ho vaig llegir en un full de diari que corria per un marge del sequiol. 

–Eixos són com tu, Granero. Volen conservar el patrimoni cultural del nostre poble. En eixe partit, tu series un emblema. Perquè m'entengues, per a ells eres una persona emblemàtica. I a partir de quan mane jo encara ho seràs més. 

–¿Vostè, sinyoret, està segur que jo sóc un bon emblema? 

–Només cal fer-te una ullada per saber-ho. Amb eixa pinta tan tradicional que tens... Eres una espècie única. A tu, com les garses imperials, t'haurien de protegir. I jo ho faré. Vull que m'acompanyes a tots els mítings. 

Granero el va mirar amb la tendresa del vell vassallatge. 

–Sinyoret, si a mi en públic em ve justet dir bon dia. 

–No has de dir res. La teua presència és suficient. L'oratòria és cosa meua. 

[...] 

Durant uns segons Granero va arrufar el front, reflexiu, a la recerca de la veta creativa. La va trobar: 

–«El que no Lloris no mama.» ¿Li agrada? 

–És que això de mamar... ¿Saps què? Estic pensant que hauries de provar, tu que tens dots especials per a les lletres, de fer l'eslògan de la campanya electoral. 

–¿L'eslògan? ¿Allò que posen als cartells dalt o baix de la foto? 

–En efecte. Hauria de ser molt valencià, molt nostre. 

–Clar, de lo nostre. 

–Això! 

–¿Això què? 

–El que has dit m'agrada molt: «Joan Lloris, dos punts, Lo nostre». 

–Sinyoret, m'ha eixit de xamba. 

–Té igual. Als del Front els encantarà. 

–¿Són de dretes o d'esquerres? 

–Són valencians. Com tu, com jo, com Maria... 

–Com Claudia. Eixa ja xampurreja valencià. Bona xica, sinyoret. Ha tingut molta sort de conèixer-la. 

–Quan se li acabe el contracte la facture. En confiança, Granero, només pensa que fer-ho. Sempre està a punt per amorrar-se. 

[...] 

–Li diré una cosa i vostè faça el que vulga. Per a un alcalde és bo que la gent veja que té dona. 

–¿Vols dir que m'hauria de casar amb Claudia? Cony, Granero, no toques de peus a terra. Si l'eslògan de la campanya és «Lo nostre» i tinc una estrangera... 

–Sinyoret, avui dia tot està barrejat. Si vol saber la meua opinió, a mi esta xicona m'agrada molt. La pobra no dóna quefer. Quan vostè no està es passa el dia caminant pels marges. Els pardals li agraden cosa de no dir. 

–Estic pensant que no és una mala idea que creguen que és la meua dona. ¿Saps per què? Per la immigració. València n'està plena, d'immigrants. L'altre dia, passejant pel Túria, entre el Pont d'Aragó i el de Fusta, ni t'imagines la quantitat d'equatorians, colombians, bolivians... que hi havia. Milers. Els caps de setmana es reuneixen tots allà. Per nacionalitats, cadascuna en un tros de riu. Com mosques. Si fins i tot tenen lligues de futbol entre ells. I com no paren de parir d'ací a poc en seran més que nosaltres. [...] 

Claudia arribà a la porta de la casa. Duia un davantal amb la imatge d'un membre de la família Simpson i un plat d'allipebre a les mans. 

–Goan, lalipebre ta en la mesa. 

Féu mitja volta i se n'anà cap a la taula. La mirada de l'oncle s'incrustà en el moviment de les anques de la cubana. 

–¿Veu, sinyoret, com ja xampurreja el valencià? És una joia. 

¿Hi haurà una estampa més autòctona, més nostrada, que una taula amb una amanida de tomaca i all, una ració completa d'allipebre (amb anguiles de marjal), vi negre, un carajillo de rom, un bon cigar i després una bona follada mirant l'Albufera, la Meca dels valencians? Juan Lloris estava a punt de comprovar-ho: amb Maria encara amb els últims detalls de la cuina, i Granero i l'empresari escurant el solatge de cervesa, Claudia aprofità l'interval de temps per triturar una Viagra dins d'una anguila maresa del plat de Lloris. S'assegurà que era el plat que pertocava. Per un error de situació a la taula, dues setmanes enrere l'anguila enviagrada se la cruspí l'oncle. El pobre Granero estigué tota la vesprada caminant pels marges fins que l'erecció cedí, circumstància que succeí a les deu de la nit, exactament set hores després que havia acabat de dinar; set hores que devia a una salut de ferro, a l'aire encara viu de l'Albufera, a tot allò que hi havia de net en la seua psicologia, desentesa de maldecaps inútils. A una vida, en definitiva, lenta i reposada però no a frec del tedi." 

Ferran Torrent (2003). Espècies protegides. Barcelona: Columna (pàg. 121-123, 125-127).

Sort que tenim grans escriptors que ens permeten enfrontar-nos amb humor a les misèries polítiques que ens envolten. En aquesta segona novel·la de la trilogia sobre la corrupció, Ferran Torrent torna a esbudellar la societat valenciana i ens mostra un panorama ben tèrbol que, per desgràcia, ja no ens impressiona, acostumats com estem a rebre diàriament notícies d'aquest tipus i a constatar que aquestes classes poderoses se n'acaben sortint amb total impunitat.

En fi, quan van tan maldades, només ens queda el consol de les petites coses i, entre aquestes, hi ha el fet de gaudir d'un deliciós allipebre que ens transporti a un paradís envoltats d'arrossars...

Passejant per Reus el cap de setmana de Rams, vam entrar a la llibreria Galatea a veure quines novetats hi havia. A la secció de cuina, que, per cert, està força ben assortida, vaig trobar-hi aquest llibre, que vaig estar fullejant i que no em vaig poder estar de comprar.

De seguida em va captivar la recepta d'un allipebre que, contra tot pronòstic, en lloc de ser d'anguila, era de rap i llagostins i vaig pensar que l'havia de fer. He hagut de modificar lleugerament la recepta, perquè no tenia algun dels productes, però crec que he pogut mantenir-ne l'essència.

En el llibre diu que s'ha d'emprar pebre roig d'Alcanar i, com que jo no en tenia, he fet servir pebre vermell de la Vera. El pebre vermell de la Vera és una mica fumat i estic segura que li dona un toc diferent del que li donaria el pebre d'Alcanar.

D'altra banda, per aquestes terres sovint trobo llagostins de Sant Carles, però aquests dies no n'hi havia (potser està massa mogut el mar?) i per això l'he fet amb gambes llagostineres i escamarlans.

Allipebre de rap, gambes i escamarlans

Ingredients (4 p.)

8 rodanxes de rap
4 escamarlans
4 gambes
12 grans d'all sense pelar
1 cullerada de pebre vermell
1 got de vi blanc
2 bitxos petits
1 litre de brou de peix
Farina, sal, oli d'oliva extra verge
Pa torrat, avellanes

Salem el peix i el marisc. En una cassola de ferro, hi tirem un bon raig d'oli d'oliva i deixem que s'escalfi. Enfarinem el rap i el fregim. El reservem. En el mateix oli, enrossim les gambes i els escamarlans i també els reservem. Aleshores hi sofregim els alls sencers i sense pelar fins que quedin ben enrossits. Hi afegim els bitxos i el pebre vermell, i hi tirem ràpidament la copa de vi blanc perquè no es cremi.

Quan s'hagi evaporat el vi, hi afegim el brou de peix i ho deixem bullir uns deu minuts a foc mitjà. Rectifiquem de sal i hi posem el peix i el marisc, hi afegim una picada feta amb pa torrat i avellanes, i deixem que cogui tot junt cinc minuts escassos.

Si es vol allargar el plat, s'hi poden afegir patates (o fesols, com he fet jo).

Enfarinem i fregim el rap

En el mateix oli enrossim el marisc

Sofregim els alls sencers i amb la pell

Hi afegim el bitxo, el pebre vermell i el vi

Hi afegim el brou de peix i ho deixem bullir uns deu minuts

Hi afegim el peix

Hi afegim el marisc

Fem una picada amb pa torrat i avellanes

L'afegim a la cassola i ho deixem coure cinc minuts escassos