Unes sardines de malson

"Va tenir un mal despertar: els llençols, amb la suada del son convuls per culpa del quilo i mig de sardines a la siciliana que el vespre abans s'havia cruspit, li havien quedat embolicats tot al voltant del cos, de manera que va tenir la sensació d'haver-se convertit en una mòmia. Es va alçar, va anar cap a la cuina, va obrir la nevera i es va empassar mitja ampolla d'aigua glaçada. Mentre bevia va mirar cap a fora a través de la finestra, oberta de bat a bat. La llum de l'alba prometia una bona jornada, la mar ben plana, el cel sense ni un núvol. En Montalbano, dependent com era dels canvis de temps, es va tranquil·litzar pel que fa a l'humor que l'esperava en les pròximes hores. Encara era massa aviat, de manera que es va tornar a colgar i es va disposar a un parell d'hores més de soneta mentre es tapava el cap amb el llençol. Va pensar, tal com sempre feia abans d'adormir-se, en la Lívia al seu llit de Boccadasse, a Gènova: era una presència que propiciava els viatges, tant si eren llargs com breus, cap a «the country sleep», tal com deia un poema de Dylan Thomas que li havia agradat força. 

El viatge tot just acabava de començar quan va ser interromput pel ring del telèfon. Li va semblar que aquell so li entrava, com un filaberquí, a través d'una orella fins a sortir per l'altra tot trepanant-li el cervell. 

–¿Mani? 

–¿Amb qui estic parlant, jo? 

–Si no em dius qui ets... 

–En Catarella, sóc. 

–¿Què hi ha? 

–Perdoni-me, però no havia reconegut la seva veu de vostè, mestre. Podria ser que dormís i tot. 

–Sí que podria ser, a les cinc de la matinada! ¿Em vols dir d'una punyetera vegada de què nassos es tracta? 

–S'acaben de carregar un paio a Mazara del Vallo. 

–¿I a mi què m'expliques? Jo sóc a Vigata. 

–Sí, però pensi mestre que el mort... 

Va penjar, va desendollar l'aparell. Abans d'aclucar l'ull es va dir que potser era el seu amic Valente, sotscomandant de Mazara, que el buscava. Ja li trucaria més tard, des del despatx. 

La persiana va petar amb violència contra la paret i en Montalbano es va incorporar de cop al mig del llit, amb els ulls esbatanats de l'ensurt, convençut en la boira del son que encara l'envoltava, que algú li havia disparat. En un tres i no res el temps havia canviat, un vent fred i humit aixecava onades d'escuma grogosa, i el cel s'havia cobert completament de núvols que amenaçaven tempesta."

Andrea Camilleri (2000). El lladre de pastissets (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 5-6).

Sarde a beccafico

Ingredients (4 p.)

1 kg de sardines
200 g de pa ratllat
100 g de panses i pinyons
Fulles de llorer
1 ceba
Mig got de vi ranci
Oli d'oliva, sal i pebre

Netegem les sardines de cap, tripa i escates. En traiem l'espina amb compte de deixar-hi la cua i les reservem obertes com un ventall. Posem les panses a hidratar-se en el vi ranci i engeguem el forn perquè es preescalfi a 200º.

Torrem el pa ratllat en una paella amb una cullerada d'oli d'oliva i l'anem remenant tota l'estona perquè no es cremi. Quan el tinguem ben daurat, hi afegim els pinyons i quan comencin a tenir color, les panses i el vi ranci. Deixem que es redueixi i ja podem tancar el foc.

Farcim les sardines amb la pasta feta amb el pa ratllat, les panses i els pinyons, i les caragolem començant per la banda més ampla i deixant la cueta cap amunt. Posem els rotllets de sardines en una plàtera de forn i anem alternant fulles de llorer entre les sardines.

Tallem una ceba a rodanxes i les posem per damunt de les sardines. Hi posem sal i pebre i un rajolí d'oli d'oliva i ho enfornem durant 15 minuts.

Si sobra farciment es pot tirar al damunt de les sardines. És un plat molt senzill i deliciós. En Montalbano té malsons perquè se'n menja un quilo i mig ell tot sol! 

El nom del plat en italià és sarde a beccafico i així és com surt en les novel·les originals de Camilleri, però en algunes traduccions al català apareix com a sardines a la siciliana i en d'altres (com, per exemple, a Un gir decisiu) es manté com a sardines a beccafico. En desconec la raó, però no és cap crítica. En qualsevol cas, les traduccions de Pau Vidal són magnífiques i sap recollir en català d'una manera increïble tots els parlars i matisos que Camilleri reflecteix en les seves obres. Ha de ser una feina fascinant. Per molts anys tinguem novel·les de Camilleri i traduccions de Pau Vidal!