Caponata mafiosa

"Només obrir la nevera la va veure.

La caponata! Olorosa, acolorida, abundant, aquella recepta siciliana a base d'albergínies fregides, tàperes, olives i api atapeïa tota una safata, una porció com a mínim per quatre persones. Feia mesos que la minyona Adelina no l'hi preparava. El pa, dins la bossa de plàstic, era del dia, comprat de bon matí. Naturals i espontànies, li van venir a la boca les notes de la marxa triomfal de l'Aïda. Tot cantussejant-les va obrir la porta de l'eixida després d'encendre el llum. Sí, feia fresca, però encara es podia menjar a fora. Va parar taula, va treure el plat de la nevera i va portar pa i vi. Just al moment de seure va sonar el telèfon. Va tapar la safata amb un tovalló de paper i va anar a contestar. 

–¿Hola? ¿Senyor Montalbano? Sóc l'advocat Guttadauro.Se l'esperava, aquella trucada, s'hi hauria jugat qualsevol cosa. 

–Digui'm, advocat. 

–Abans que res li demano que accepti excuses per haver-me vist obligat a trucar-li en aquesta hora inconvenient. 

–¿Obligat? ¿Per qui? 

–Per les circumstàncies, comissari. 

Era un paio llest, l'advocat. 

–¿I de quines circumstàncies es tracta? 

–El meu client i amic està amoïnat. 

¿És que potser no volia pronunciar per telèfon el nom d'en Balduccio Sinagra, ara que hi havia pel mig un mort encara calentó? 

–¿Ah, sí? ¿I com és això? 

–Home... com que no sap res del seu nét des d'ahir... [...] 

–Ja ho entenc. ¿I jo què hi tinc a veure? 

–No res –es va afanyar a puntualitzar en Guttadauro. I va repetir, escandint bé cada paraula: –Vostè no hi té absolutament res a veure. 

Missatge rebut. En Balduccio Sinagra li feia saber que agraïa el consell enviat a través de mossèn Crucillà: de l'homicidi d'en Japichinu, no se'n cantaria mai més ni gall ni gallina. Com si no hagués existit mai per ningú, en Japichinu, a part de per tots aquells que havia liquidat. [...] 

Va penjar. Va tornar cap al porxo, però s'hi va repensar. Va entrar altre cop a dins, va despenjar l'auricular i va marcar. 

–Lívia, amor meu, ¿com estàs? 

A l'altra banda del fil silenci i prou. 

–¿Lívia? 

–Ai, ai, Salvo, ¿què ha passat? ¿Com és que em truques? 

–¿Que potser no et puc trucar? 

–Sí, però com que tu només truques quan te'n passa alguna... 

–Au, va! 

–No, no, si tinc raó. Quan no tens cap maldecap, sempre sóc jo qui t'ha de trucar. 

–Entesos, tens raó, perdona. 

–¿Què em volies dir? 

–Que he estat pensant molt en nosaltres dos. 

La Lívia, i en Montalbano ho va percebre amb tota claredat, va aguantar la respiració. No va contestar. En Montalbano va prosseguir. 

–No se m'escapa que molt sovint, massa, ens discutim. Com si fóssim una parella casada d'anys, víctima del cansament de la convivència. I això que nosaltres no convivim. 

–¿Què més? –va dir la Lívia amb un fil de veu. 

–Doncs que aleshores m'he dit: ¿i si tornéssim a començar de cap i de nou? 

–No t'entenc. ¿Què vols dir? 

–Lívia, ¿que et semblaria si ens féssim nòvios? 

–¿Que no ho som? 

–No. Som marit i muller. 

–Molt bé. ¿Com es fa per començar? 

–Així: Lívia, t'estimo. ¿I tu? 

–Jo també. Bona nit, amor meu. 

–Bona nit. 

I va penjar. Ara ja es podia cruspir la caponata sense por de més interrupcions. 

Andrea Camilleri (2001). L'excursió a Tíndari (trad. Pau Vidal). Barcelona: Edicions 62 (pàg. 164-166).

Caponata

Ingredients (4 p.)

4 o 5 albergínies grosses
4 tomàquets madurs
1 grapat d'olives verdes
1 cullerada de tàperes
1 grapat de pinyons
3 cullerades de vinagre
3 cullerades de sucre
Oli d'oliva

Tallem l'albergínia a daus i la fregim en una paella. En una altra paella enrossim amb una mica d'oli d'oliva les olives tallades a trossos, les tàperes i els pinyons. Pelem i tallem els tomàquets i els afegim a la paella. Quan el tomàquet estigui cuit ho afegim a la paella de l'albergínia i hi aboquem el vinagre i el sucre. Deixem que redueixi i que cogui tot junt una estona més i ho deixem reposar a la nevera almenys 24 hores perquè tots els sabors es fusionin.

Se serveix damunt de torrades o com a acompanyament. Tot i que aparentment pot semblar una samfaina, el vinagre, el sucre, les tàperes, etc. li donen uns matisos molt especials. En realitat el gust és força diferent del de la nostra samfaina.